Fa uns dies va tornar a ressonar als mitjans el debat sobre el vel islàmic,la notícia parlava d’una nena magribina de Girona.
L’escola on estudia li havia prohibit anar a classe amb el vel, en conseqüència la nena havia deixat d’anar-hi i n’havien fet arribar el fet el departament d’educació de la Generalitat. Tornava el debat sobre el vel, un debat que al país veí havia portat molta polèmica i que a casa nostra encara està per veure com s’anirà desenvolupant.
La història ja sabem com acaba: després d’uns dies de paper de diari ple de “vels” i debats de croissant i cafè amb llet plens de prejudicis, se li permet dur-lo a l’escola
i durant un temps la “problemàtica” queda latent.
Ara bé, aquest fet puntual ens serveix per parlar de com des d’Occident es creen conceptes generalitzats i erronis, i de com els mitjans de comunicació fan la funció de transmetre aquestes idees a la població.
En el cas que ens ocupa, hauríem de parlar per ex. del concepte que és té del món àrab, sovint és confon musulmà amb àrab, quan hi ha àrabs de totes les religions o ateus.
O la confusió de certes pràctiques culturals pròpies de societats africanes amb postulats islàmics (ablació etc.).
En la creació d’aquestes idees que tenim interioritzades, són els mitjans de comunicació els mestres directes, transmissors d’uns interessos sociopolítics del poder dominant.
L’any 1994 Paul Balta ja establia els estereotips que els europeus tenen dels àrabs:
- El terrorista
- El pobre treballador immigrant
- El ric emir del Golf
- L’integrista fanàtic
Han canviat gaire aquests estereotips els darrers catorze anys?
Podem afirmar que no, de fet els mitjans de comunicació utilitzen normalment aquests estereotips, estigmatitzant així a l’immigrant com a negativitat pura, seguint la dicotomia bo-dolent. En un temps els dolents eren els comunistes, ara, després de la caiguda del mur, els enemics són els àrabs.
És cert que fruit del desarrelament els immigrants de religió musulmana solen fer pinya i a vegades són més practicants aquí que al seu país d’origen, però és una reacció que neix sovint davant la solitud i les dificultats de començar de zero en un indret estrany.
Com a exemple:
la Toucha va néixer al Marroc i viu des dels vuit anys a Girona, ara en té vint-i-tres, se sent magribina i catalana. Estudia informàtica a la universitat de la seva ciutat, es comunica en català amb totes les seves amistats i és musulmana practicant, tot i que normalment no fa servir el vel. Un bon dia va anar a classe amb el hiyab, perquè forma part de la seva identitat i no se n’avergonyeix, és ella qui tria quan i a on posar-se’l,
doncs bé, una companya de classe li va deixar anar:
“Ai, pensava que estaves integrada!”
La resposta que va rebre va ser ben contundent:
“Integrar-se no vol dir creure en el teu “Déu” (tot i que per nosaltres és el mateix)
ni vestir com tu vols que vesteixi. Jo estic tan integrada que no necessito ni usar
aquesta paraula perquè jo ja sóc catalana.”
També podríem parlar de la gihad i la seva mala traducció occidental:
en cap cas es pot traduir per guerra santa, és més, els àrabs mai l’han entès així sinó com l’esforç contra allò reprovat, no hi ha cap concepte bèl·lic o religiós en el mot.
Això ens fa pensar de nou en el poder que exerceixen els mitjans de comunicació i “l’escola” de valors que suposen.
Per a combatre aquesta des-informació hem de treballar des de l’àmbit de l’educació per a educar en tots els àmbits de la multiculturalitat i en ambdues direccions de manera horitzontal:
de nosaltres cap a les altres i de les altres cap al nosaltres, intentant que a la llarga totes tinguem identitats pròpies i diverses però amb un espai comú.
Com postulava Franz Boas en el seu concepte d’antropologia cultural, s’ha de trencar amb l’etnocentrisme, i submergir-nos a la nova cultura, estudiant-ne la història i descobrint-ne les característiques, les dificultats, les controvèrsies etc.
Tot i això el cas que ens ocupa és potser més complicat, perquè no es tracta d’un estudi antropològic, d’un treball de camp per estudiar una societat llunyana, sinó que es tracta del nostre dia a dia i de la mixtura de la nostra societat.
Això ho complica i fa que l’esforç parteixi d’una mirada des de la distància de la nostra pròpia cultura, així serem capaces d’interaccionar amb les altres i comprendre’n llurs punts de vista. Cal començar per allunyar-nos de l’etnocentrisme, en el nostre cas eurocèntric, i començar a teixir unes veritables relacions interculturals, esforç mutu de comprensió, respecte i, sobretot, interès per a allò que en un principi és aliè a la nostra realitat.
I per acabar, una cita de Todorov que ens ha de fer pensar en la riquesa de la interculturalitat:
Una cultura no evoluciona si no és a través del contacte amb altres cultures.
la Toucha va néixer al Marroc i viu des dels vuit anys a Girona, ara en té vint-i-tres, se sent magribina i catalana. Estudia informàtica a la universitat de la seva ciutat, es comunica en català amb totes les seves amistats i és musulmana practicant, tot i que normalment no fa servir el vel. Un bon dia va anar a classe amb el hiyab, perquè forma part de la seva identitat i no se n’avergonyeix, és ella qui tria quan i a on posar-se’l,
doncs bé, una companya de classe li va deixar anar:
“Ai, pensava que estaves integrada!”
La resposta que va rebre va ser ben contundent:
“Integrar-se no vol dir creure en el teu “Déu” (tot i que per nosaltres és el mateix)
ni vestir com tu vols que vesteixi. Jo estic tan integrada que no necessito ni usar
aquesta paraula perquè jo ja sóc catalana.”
També podríem parlar de la gihad i la seva mala traducció occidental:
en cap cas es pot traduir per guerra santa, és més, els àrabs mai l’han entès així sinó com l’esforç contra allò reprovat, no hi ha cap concepte bèl·lic o religiós en el mot.
Això ens fa pensar de nou en el poder que exerceixen els mitjans de comunicació i “l’escola” de valors que suposen.
Per a combatre aquesta des-informació hem de treballar des de l’àmbit de l’educació per a educar en tots els àmbits de la multiculturalitat i en ambdues direccions de manera horitzontal:
de nosaltres cap a les altres i de les altres cap al nosaltres, intentant que a la llarga totes tinguem identitats pròpies i diverses però amb un espai comú.
Com postulava Franz Boas en el seu concepte d’antropologia cultural, s’ha de trencar amb l’etnocentrisme, i submergir-nos a la nova cultura, estudiant-ne la història i descobrint-ne les característiques, les dificultats, les controvèrsies etc.
Tot i això el cas que ens ocupa és potser més complicat, perquè no es tracta d’un estudi antropològic, d’un treball de camp per estudiar una societat llunyana, sinó que es tracta del nostre dia a dia i de la mixtura de la nostra societat.
Això ho complica i fa que l’esforç parteixi d’una mirada des de la distància de la nostra pròpia cultura, així serem capaces d’interaccionar amb les altres i comprendre’n llurs punts de vista. Cal començar per allunyar-nos de l’etnocentrisme, en el nostre cas eurocèntric, i començar a teixir unes veritables relacions interculturals, esforç mutu de comprensió, respecte i, sobretot, interès per a allò que en un principi és aliè a la nostra realitat.
I per acabar, una cita de Todorov que ens ha de fer pensar en la riquesa de la interculturalitat:
Una cultura no evoluciona si no és a través del contacte amb altres cultures.
No hay comentarios:
Publicar un comentario