Durant la Revolució Industrial, meitat s.XIX, les condicions laborals de la gent que treballava a les fàbriques eren infrahumanes. Horaris que arribaven a les 12-16h diaries, sense descans i rebent una retribució econòmica molt minsa. Aquest fet, obligava als més menuts a contribuir en l’economia domèstica, posant-se a treballar i privats de rebre l’educació. Els treballadors no gaudien de cap dret com a tals, eren pures peces de la cadena industrial, fàcilment substituibles i on cadascú s’havia de guanyar el lloc de treball a diari. Res era segur.
Aquest panorama, va fer que sorgissin revoltes obreres en defensa dels seus drets. L’1 de maig de 1886 es van alçar revoltes sota el lema dels tres vuits (8 hores de descans, 8 hores de feina i 8 hores d’educació). Es volia emfatitzar la necessitat que els treballadors tenien de descansar, de tenir temps lliure, de relaxar-se i alhora d’adquirir formació. Aquests esdeveniments acaben amb un fatídic desenllaç; 4 obrers són condemnats a mort per estar implicats en aquestes reivindicacions, són els anomenats Els 4 màrtirs de Chicago. Des de llavors, l’1 de maig dels anys posteriors, sota el nom del Dia del Treballador, es conmemora aquest fet i el significat de la revolta de la classe obrera.
És sorprenent veure com l’ésser humà del segle XXI és capaç d’esborrar tota aquesta història de lluita per uns drets laborals. Els obrers van revolucionar-se per tal de trencar les cadenes que l’esclavitzaven a la fàbrica. Actualment, és ell mateix qui se les torna a forjar per retrobar-se amb allò que el dominava.
Tenim un clar exemple en la notícia que presentem a continuació "La América insomne" ( La Vanguardia, 16/9/07). Actualment, el sistema que es promou als EEUU és el 24/7, 24 hores al dia, 7 dies a la setmana. Cada vegada més els sector serveis està més a disposició del client, afaborint que aquest pugui satisfer les seves “necessitats” a qualsevol hora del dia. És un peix que es mossega la cua; els Americans, per posar un exemple, acostumats a un nivell de vida alt, amb la seva casa de tres plantes, amb jardí, garatge, dos cotxes i demés… és un nivell de vida que si es vol mantenir, els ingressos també han de ser elevats. Una societat on es prima el valor econòmic per sobre altres valors com la familia, els amics,… Aquest fet fa que molts americans escurcin les seves hores de son per tenir més temps per dedicar-lo a la feina, obtenint així més capital. Molts són els que viuen fora de les ciutats i s’han de desplaçar, amb la despesa de temps que això comporta. Aquest canvi d’horaris és el que fa que els serveis també els adaptin per cobrir aquest ampli ventall de treballadors que entren a la feina molt dora. Enlloc d’optimitzar el temps, l’adaptem, fent així que ens oblidem de coses en què el temps no pot ser escurçat, com és el temps que dediques als amics, parella, fills,…
Tot i així, ens posen l’exemple d’EEUU, però també s’ha de tenir en compte la violació dels drets dels infants en certes parts del món, com passava amb la Revolució Industrial. Sembla com si haguéssim retrocedit en el temps. De tant en tant, ens arriben notícies de què grans multinacionals exploten a la població infantil de certes zones del món, aprofitant-se de la seva vulnerabilitat. Families pobres que no tenen per menjar, accepten que els més petits de casa treballin a qualsevol preu i horari per poder tenir quelcom de menjar a la taula. Una feina que com a infants no els hi pertoca però que es veuen obligats a fer.
Així doncs, hem sortit vencedors d’una lluita on s’aconseguiren drets pels treballadors, i nosaltres mateixos ens hem endinsat en la roda del consumisme i del capitalisme. Una roda on la producció és el més important. Tot val per mantenir un status de vida, que, al nostre entendre, poc servirà si no es cuida tot allò que els diners no poden comprar i que la feina ha fet oblidar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario