jueves, 20 de diciembre de 2007

Quan els excedents d'Occident alimenten els seus dissidents.

El dia 2 d’aquest mateix mes apareixia a El País un article titulat “El club de los comedores de basura”. En aquest se’ns convida a fer un tomb pels carrers de Nova York per acompanyar una colla de persones que han pres la iniciativa de “reciclar” els aliments que els supermercats i restaurants llencen cada nit als carrers de la metròpolis.

Des de la nostra quotidianitat el verb reciclar sembla que no inclogui els aliments i que se centri simplement en les campanyes municipals de classificació de residus. Però si anem a l’arrel i definició del mot, veurem que reciclar és tornar a introduir al circuit de consum productes obtinguts de residus, des d’un punt de vista ecològic del món, que s’enfoca des de tres vessants: la primera és la reducció del consum, la segona la reutilització i la tercera, el reciclatge en sí. Seguint aquest esquema el cas dels freegan, tal i com s’autodenominen els “recicladors d’aliments” apliquen a la perfecció aquestes premisses.

La majoria d’aquestes persones no es mouen per necessitat sinó per la seva consciència crítica. Entenen que la societat occidental està plena d’excedents, enfront d’un gruix d’altres societats on el que impera és la pobresa i la fam, tot i que no cal anar gaire lluny, ja que l’anomenat quart món (bosses de pobresa incloses socialment dins del primer món) arriba a l’esgarrifosa xifra de 2 milions de persones a la ciutat novaiorquesa. Per això, per responsabilitat social, es neguen a comprar aliments que després poden trobar a les escombraries.

I tot plegat encara té més sentit en un país com els Estats Units, on el 64% de la població té sobrepes i un de cada quatre habitants és obès. L’alimentació moderna urbana és desequilibrada i més si la sumem a una vida cada cop més sedentària, en aquest sentit el problema de la obesitat s’està convertint en una epidèmia als suposats països desenvolupats i per tant, en un problema de salut pública.

Però la seva crítica va molt més enllà de l’alimentació, també qüestionen el model cultural basat en la cultura de masses, producte de la societat de consum del món occidental (que exporta a la resta del planeta en forma de colonialisme cultural). A partir del segle XX, amb l’increment de la indústria, de la urbanització i del lliure mercat, tot es converteix en possible producte de consum massiu, i quan diem tot volem dir tot: el pensament, els somnis, les idees, els estils de vida, la vida privada...

Just what is it that makes today's homes so different, so appealing?

(Però què és el que fa a les llars d’avui en dia tan diferents, tan atractives?)

1956, Richard Hamilton Aquesta cultura té un lligam inqüestionable amb l’economia, s’aspira a la màxima rendibilitat, es fabrica a gran escala utilitzant la ciència, els estudis sociològics, el coneixement, la creativitat i la publicitat, sempre al servei de la producció d’objectes estandarditzats, carregats de valors i estereotips, fàcils d’assimilar per la classe mitja.

Per mantenir la cultura de masses és imprescindible que no s’enfonsi la societat de consum i que no s’aturi el desenvolupament d’un model socioeconòmic que potencia les desigualtats. Aquest model es va consolidar als anys ’50 als EUA i es va difondre arreu.

Humilment els freegan intenten frenar o almenys qüestionar aquest bucle, amb la seva pràctica quotidiana i subversiva basada en fer vaga de consum normalitzat. Però no és fàcil, la màxima coherència es basa en una fortalesa de conviccions ben arrelada, cosa que en la societat neoliberal, i més en una ciutat, és molt difícil d’aconseguir, les temptacions són vàries i molt llamineres, a cada passa trobes excessos i abusos, que et criden amb llenguatges psicològics molt elaborats.

Per aconseguir fer de la teoria la teva praxis és imprescindible cercar afinitats i teixir relacions cooperatives, de manera que puguis arribar a tenir una vida el més propera possible a allò que penses. Però hi ha molts àmbits de la vida on és realment complicat aplicar les idees crítiques, per això és imprescindible organitzar-se en grups on es comparteixin inquietuds i punts de vista.

Un bon exemple és el que ens mostra l’article. Buscant una proposta més proper, ens podem fixar en el cooperativisme, amb una gran trajectòria històrica a Catalunya.

Una cooperativa és un model associatiu i autònom on de manera voluntària s’uneixen persones per fer front a les seves necessitats, ja siguin econòmiques, socials o culturals.

El funcionament és horitzontal, la propietat és conjunta i l’estructura democràtica. Trobem tipologies variades de cooperatives: les laborals (des de fàbriques a buffets d’advocats), les de consum (normalment de productes d’alimentació biològics) o les de crèdits (les anomenades banques ètiques). I és que les cooperatives representen la forma més legítima d’empresa solidària i economia social.

I per acabar una recomanació cinematogràfica relacionada amb el tema desenvolupat:

Els espigoladors i l’espigoladora, d’Agnes Varda.

lunes, 17 de diciembre de 2007

L’audiència de masses

Article de La Directa – Mónica Terribas – 18/4/2007 – “El periodisme emmadrit i al servei de l’amo”







Eduardo Galeano – El libro de los abrazos”



La televisión/2



La televisión, ¿muestra lo que ocurre?



En nuestros países, la televisión muestra lo que ella quiere que ocurra; y nada ocurre si la televisión no lo muestra.



La televisión, esa última luz que te salva de la soledad y de la noche, es la realidad. Porque la vida es un espectáculo: a los que se portan bien, el sistema les promete un cómodo asiento.



La televisión/3



La tele dispara imágenes que reproducen el sistema y voces que le hacen eco; y no hay rincón del mundo que ella no alcance. El planeta entero es un vasto suburbio de Dallas. Nosotros comemos emociones importantes como si fueran salchichas en lata, mientras los jóvenes hijos de la televisión, entrenados para contemplar la vida en lugar de hacerla, se encogen de hombros.



En América Latina, la libertad de expresión consiste en el derecho a pataleo en alguna radio y en periódicos de escaso tiraje. A los libros, ya no es necesario que los prohíba la policía: los prohíbe el precio.



La televisión/4



(...)



La televisión se propone adular a los que mandan en el río de la Plata, pero sin quererlo cumple una ejemplar función educativa: nos muestra las altas cumbres y en ellas delata la tilinguería y el mal gusto de los triunfantes cazadores de dinero.



Debajo de la aparente estupidez, hay verdadera estupidez.







L’article de la Mónica Terribas recull molt bé els concepte que vam comentar a classe sobre l’audiència de masses. Denúncia la poca llibertat d’expressió que hi ha avui en dia en els mitjans de comunicació, i no perquè “siguem en un temps on imperin la censura, ni on els telèfons mòbils es despengin (...). La dinàmica dels negocis ja fa aquesta feina tota sola”. “Investigar, aprofundir i fins i tot descartar vol dir temps. I aquest temps de recerca d’una informació inèdita pocs mitjans de comunicació estan disposats a pagar-lo.” Explica molt bé perquè rebem un missatge tan simplificat, homogeneïtzat i globalitzat on prima més allò que atrau l’audiència que no pas “continguts que generin més coneixement de la realitat”. Creen realitats i transmeten una imatge de la realitat distorsionada. Un exemple seria el cas de la vinyeta on un dels personatges és testimoni d’un esdeveniment que la premsa no explica tal i com ell ho va viure. Els mitjans de comunicació decideixen quina és la realitat de tothom i aquesta és la que tothom es creu. Això es refereix tant al què i al com ho expliquen perquè com bé diu Eduardo Galeano “res no passa si la televisió no ho mostra”. I aquí és on agafa importància la reflexió de la Mónica Terribes quan afirma que “el pitjor enemic de la llibertat d’expressió és no disposar de la informació i no ser-ne conscient: el desconeixement del que passa en el nostre entorn.”



Falta esperit crític i també plantejar-nos que quan es parla d’audiència, ens referim al conjunt de tots nosaltres. Perquè ens atrauen més les informacions simplistes, sense gaires complicacions? Aquí els clients, els consumidors d’informació, tenim poder per canviar-ho, podem exigir més qualitat si realment la volem. Podem ser selectius i crítics.




L’ocupació i el principi de la propietat



El cas de Can Masdeu

Informació recollida de la web www.canmasdeu.net:

Can Masdeu és una antiga leproseria okupada que es troba en una de les darreres valls no urbanitzades del Parc de Collserola.. El projecte va començar el Desembre de 2001 i va resistir un intent de desallotjament l'Abril de 2002. Tanmateix, la casa està encara sota amenaça de desallotjament. El Febrer de 2005 va conèixer la sentència del judici civil que ha interposat la Fundació Hospital de Sant Pau (propietària de la finca, i gestionada per la Generalitat de Catalunya, l'Ajuntament de Barcelona i l'Arquebisbat). En aquests moments viuen a la casa al voltant d'unes 24 persones.

El projecte inclou un centre social amb una sèrie d'activitats que donen vida a la vall, i que convida a experimentar altres formes de relacions.

És a més una forma de defensar la vall davant l'incessant avenç urbanístic de la ciutat de Barcelona, que amenaça la serra de Collserola amb innombrables projectes de "modernització".

Als horts de la casa es conrea la majoria dels vegetals que mengen, compren el menjar sec a cooperatives ecològiques, van en bici, tenen un lavabo compostable, una dutxa amb aigua escalfada amb col·lectors solars, es classifiquen les escombraries en uns 8 tipus per reutilitzar i reduir els que es tira, es neteja l’aigua en un sistema d’aigües grises, etc...intentant reduir el seu impacte social i ecològic el més possible, aplicant alguns principis de permacultura.

També hi ha un complet taller de bicicletes, un forn de llenya, un forn de ceràmica, una cuina solar, un taller de cerveses, una bici-rentadora, i unes 20 gallines que també formen part de la casa.

Centre Social
L'antiga masia de Can Masdeu va ser abandonada durant gairebé 50 anys, el 2001 va ser ocupada i rehabilitada com a habitatge i centre social rural i urbà.

Actualment formen part del Centre Social de Can Masdeu:
. Els Horts Comunitaris
. El PIC
. Els GACs
. L'Educació Agroecológica
. L'Oficina Rurbana
. El Rurbar

Aquests grups es reuneixen trimestralment en assemblea per coordinar-se i planificar les activitats que es donen en la Vall de Can Masdeu.

Els Horts Comunitaris és un grup que treballa les diferents parcel·les d'hort de la finca de Can Masdeu; s'organitza en comissions i es reuneix en assemblea una vegada al mes (en principi el primer diumenge de cada mes a les 10 h). Nosaltres, com casa, formem part del grup i de l’assemblea com qualsevol altra parcel·la d'hortolanes, amb actualment tres persones que ens representen. Recentment s'han reelaborat els principis ètics i les "regles" del grup i estaria bé que tots els llegíssim per estar informades i poder seguir el procés de més prop així com aportar idees, crítiques o qualsevol cosa que ens sembli oportú. L'economia dels horts s'autogestiona independentment de la casa i dels altres projectes, a través de les aportacions mensuals i de caràcter puntual de les hortolanes.

El PIC engloba els tallers, trobades i activitats que es realitzen cada diumenge en el centre social. També els diumenges s’obre el rurbar, es venen productes d'autorenda, es fa la ruta guiada pel centre social i s’obre l'oficina rurbana i la botiga lliure (encara que qualsevol que passi per casa hi pot accedir sempre que vulgui).

Els GACs són Grups d'Autoaprenentatge Col·lectiu. Actualment estan en funcionament els següents GACs:

. Horts
. Pa
. Cervesa Fes-t'ho teu
. Bicicletes
. Circulo de Mujeres
. Spirulina (actualment hivernando, fins a març)
. Contact-improvització

L’educació Agroecológica s'ofereix als grups de nen@s i a joves perquè aprenguin a interaccionar amb els cicles de la matèria, l'energia i l'aigua; se centra en l'hort que hi ha darrere del PIC. Les activitats es realitzen els dos primers divendres de cada mes per a grups escolars i alguns caps de setmana per a grups no escolars; poden ser de matí, de tard o de tot el dia. S'autogestiona econòmicament a través de les donacions voluntàries dels grups que participen de les activitats.

L'Oficina Rurbana és una eina concreta amb la finalitat de repoblar el camp i conrear la ciutat. Aquí podràs trobar un centre de documentació i la distri rurbana. A més hi ha un banc de llavors, i la finestra al camp amb directoris de diversos col·lectius a nivell global, estatal i català.

Can Masdeu. Una experiència rurbana - (Gran Angular, TVE2, 2006)

(link per descarregar-se el documental: http://www.nodo50.org/rebeldemule/foro/viewtopic.php?t=1041&highlight=rurbana)

Comentaris del documental:

“El que és realment surrealista són les hipoteques. Nosaltres ens estem justificant perquè estem ocupant i fent algo fora de la normalitat imposada i encara que no vulguem ens estem justificant. El que sembla surrealista perquè em sembla injustificable és que havent-hi 70.000 cases buides, les típiques dades, que hi ha una quantitat de mercat artificial, preus que no tenen res a veure amb la necessitat sinó amb una creació artificial de preus en base a restringir l’oferta, tot això és el que es considera normal i el que es majoritari i l’okupacio es considera una raresa. Per mi jo començaria per aquí, per normalitzar l’ocupació, perquè per a mi és una opció en la situació normal absolutament lògica”.

“L’ocupació en primera instància és una resposta al valor suprem de la propietat privada, si algun dret està defensat a nivell legislatiu és el dret a la propietat, perquè l’exerceixin amb totes les seves conseqüències, en facin us o no.. aleshores una primera definició o resposta com a ocupació és intentar satisfer un dret o una necessitat bàsica com és tenir un sostre, una casa on viure, un espai on aixoplugar-te tenir una vida pròpia, íntima i fins i tot familiar. L’ocupació respon a la dificultat que avui en dia significa accedir a un sostre, una vivenda”.

“Jo parlaria de l’accés digna a una vivenda digna. De què serveix un accés on t’hi estàs deixant la vida. Aquí és on jo crec que l’ocupació no només busca una vivenda digna sinó busca arribar a aquest dret d’una altra manera, arribar col·lectivitzant, sense un intercanvi monetari, qüestionant el treball esclavitzat, ... L’alternativa està molt en tota la gent que aconsegueix viure al marge de tota la lògica del mercat, no és només els okupes, no és una marca de resistència exclusiva. És compartit per moltes sensibilitats, des de l’ocupació fins a gent que està intentant fer una agricultura de mercats locals, de proximitat, en la qual tu no vius només per produir un producte sinó que estàs tenint una granja diversa amb tota mena de producció, que és el que també intentem aquí a Can Masdeu.”

“Parlem d’autogestió, passar del mercat i intentar autogestionar-te les teves necessitats, fent-ho col·lectivament perquè sinó és molt difícil. sempre difícil de sortir del tot perquè hi ha coses que pràcticament són impossibles d’autogestionar-te. L’ocupació és una eina per poder sortir d’això perquè en el moment en que tu no necessites invertir uns diners en un espai on poder estar, no necessites perdre el temps que necessitaries per guanyar-los i aquí és on pots començar...” “La primera autogestió és l’accés a la terra o a l’espai per poder autogestionar-te la resta de coses.”

La resistència sempre s’ha donat als marges, i els marges sempre pot ser del teu propi temps. L’ocupació obra un gran espai i altra gent també obra d’altres en altres àmbits, l’ocupació és una xarxa de resistències a molts nivells, fins i tot de gent que no es consideraria mai un resistent. I això a Can Masdeu ho respirem constantment. Ve gent de tota mena, i tots comparteixen aquell puntillo de dir “el que m’omple és venir aquí i no anar a Isla Fantasía”

“tots portem una motxilla amb un bagatge cultural que va difícil viure en comunitat però a la vegada ho portem a dintre i és super gratificant. La comunitat potencia que tots puguem tendir a satisfer les nostres necessitats a tots els nivells.”

El moviment okupa transgredeix a priori el dret a la propietat des del moment que un col·lectiu de persones invaeixen un espai que no és seu. Però aquesta mirada no deixa de ser molt simplista. En veritat l’okupació és un moviment que vol posar en evidència i denunciar una problemàtica social molt concreta, a la que els membres de Can Masdeu fan referència en el documental. La propietat és un dret però gaudir d’un sostre on poder viure dignament també és un dret i encara més essencial i fonamental per a tota persona. Avui en dia, aquest dret s’ha convertit en una mercaderia amb la que es pot especular, i s’han oblidat que hi ha en joc el benestar dels individus. Paraules textuals, “l’okupació és una resposta al valor suprem de la propietat privada (...); respon a la dificultat que avui en dia significa accedir a una vivenda.”

Can Masdeu portava desocupada 50 anys i encara ara estaria inactiva perquè la Generalitat i l’Ajuntament no saben que fer-ne o volen esperar a que es revaloritzi el preu. I a l’hora, la ciutat està falta de vivendes accessibles, de serveis culturals, d’activitats pedagògiques... i els mateixos governants tenen espais on es podrien desenvolupar i originar tots aquests aspectes i no els fan servir.

Ens ensenyen a respectar el dret a la propietat, a no fer ús de coses que són dels altres, però entre línies també ens estan provocant amb discursos polítics fent creure a la mateixa societat que estan fent tot el que poden per als ciutadans i ciutadanes.

Aquests 6 anys d’ocupació han permès no només que unes 25 persones poguessin viure dignament sinó que s’han elaborat tallers, activitats, serveis que han donat un servei molt beneficiós per a la gent del barri i públic en general. Ha quedat demostrat que transgredir el dret a la propietat de vegades no és tan incívic (com ara diria l’Ajuntament de Barcelona) sinó tot el contrari és més aviat un acte de civisme (per utilitzar el seu mateix concepte). D’acord amb la seva opinió és més surrealista i anormal que es permeti que un espai tan gran quedi abandonat durant 50 anys quan hi ha tantes mancances i demandes socials no satisfetes.

Personalment, recolzo aquest moviment per la importància de denúncia social que té. Calen reaccions (com diria Durkheim) perquè la societat reaccioni i s’adapti, en cas contrari ens deixaríem portar com un ramat d’ovelles per la voluntat de la classe política que només mira pels seus propis interessos i no pels interessos d’aquells i aquelles que representen.

Casos similars són:

- els del MST (Moviment dels Sense Terra) a Brasil, amb 50 anys d’història. Reclamen i ocupen aquelles terres que porten més de 20 anys improductives, ja que el dret a menjar està per sobre del dret a la propietat. A Brasil un 80% de les terres estan a mans del 10% de la població (dades aproximades).

- Els de les patents dels medicaments. Xoquen el dret a la propietat intel·lectual amb la salut de les persones. El problema ve quan alguns s’aprofiten d’aquest dret per trure’n un profit econòmic sense tenir en compte les persones i superant els límits dels altres drets fonamentals.

Els principis bàsics de l'organització social

Existeixen també uns principis que són específicament humans, i que tenen a veure amb la cultura, amb aquesta capacitat simbòlica que tenim els essers humans de donar significat.

El contracte
El contracte és un acord vinculant d’intercanvi, tant pot ser formal o no formal. Saps que si dones, rebràs alguna cosa de l’altra persona. Hi ha implícita una acceptació de regles i una obligació. En general, la societat humana es regeix per acords, i quant més augmenta la dimensió social, més importància agafa el contracte.

La posició i el rol
La posició determina els llocs que ocupa cada individu en un espai de relacions socials i marca les pautes de com s’ha de relacionar i actuar amb les demés persones. El conjunt de les diferents posicions de cada individu representa la seva definició social. El rol és el comportament esperat segons la posició que ocupa en aquest espai social, és la part interpretativa.

L’individu ha aprés com comportar-se socialment en un espai, i segons la posició el grup ja espera que es comporti d’una determinada manera.

La classificació
Les clasificacions són estructures, generalment inconscients, que utilitzem per a orientar-nos i actuar en la nostra vida quotidiana. Ens determinen quines són les coses que ens interessen més i quines menys. No mostrem el mateix interès per tot, tenim certes prioritats. I per això podem valorar, prendre decisions, escollir, sentir-nos segurs...

Classifiquem les persones segons criteris com el sexe, edat, nivells d’ingressos, pertinença a grups, idees, maneres de fer, origen social, color de la pell, aspecte exterior, llengua... El caràcter col·lectiu d’aquest procés és el que origina la classificació de la societat per classes.

La propietat
El principi de propietat va més enllà del principi de territorialitat. És l’atribució de drets sobre les persones, territoris, coses, idees., etc. Es sosté en un reconeixement recíproc i en una estructura social basada en unes determinades relacions de poder. Està reconegut per llei

El cost-benefici
Prenem decisions a partir de certes valoracions com els diners, temps, esforç, satisfacció, plaer, prestigi... totes juguen un paper a l’hora de decidir. En general, cada cultura té les seves pròpies pautes socials col·lectives.

Aquest principi va molt lligat al de classificació.

Utilització de xarxes
Les societats són el conjunt de petits grups en els que ens anem movent. Hi ha molts tipus diferents de relacions. Les estructurals, basades en pautes permanents d’interacció, de cara a cara, com per exemple la feina o la família. Les categorials, es donen en situacions on els individus mantenen contactes superficials i rutinaris. En general, succeeixen quan ens movem d’un grup a l’altre, i per tant quasi no interaccionem sinó que actuem per estereotips aplicant categories als altres que no tenen res a veure amb la realitat. Ex: el cas del subsaharià.

Les xarxes són una trama de relacions que vinculen els individus i permeten estendre’s les seves influencies a àmbits socials distants d’aquells en els que directament interactuen. Diuen que en 5 passes, coneixeríem al Papa! Les xarxes no tenen límits tan definits a diferència de les altres relacions. ni es basen en relacions tan estructurals. Els antropòlegs defensen que hi ha estructures representades en totes les societats, que formen part de la cultura: el mecanisme de reciprocitat. En totes les cultures funciona de la mateixa manera, es genera una roda: donar, rebre i retornar (al sentir-se en deute) i és el que explica les relacions, l’intercanvi, el principi de propietat. És bàsic per entendre com funcionen les relacions humanes.

Audiència de masses.
Els essers humans ens creem una idea de com són les coses a través de la massificació de la informació i no pel coneixement d’aquestes mateixes coses. Sabem de la realitat a través del significat que li donen els mitjans de comunicació massius, i per tant tots acabem tenint més o menys la mateixa idea sobre el què està passant al món. El missatge es globalitza i tendeix a homogeneïtzar-se. L’explicació es simplifica. Ha de resultar efectivista i impactant ja que l’objectiu últim és vendre, i això es prioritza en front de la qualitat de la informació.

El missatge transcendeix l’espai i el temps. Es repeteix a l’emissor i torna a tenir força. Un exemple és l’arribada de l’home a la Lluna i també els atemptats del 11-S.

Algunos conceptos que nos ayudan a entender las sociedades humanas

El contrato Social

Thomas Hobbes (5 de Abril de 1588 — 4 de Diciembre de 1679) Nació en Malmesbury, Wiltshire, enInglaterra. Fue un notable filósofo político, famoso por su obra Leviathan
Este filósofo Inglés describió su modelo de cómo se organiza la sociedad en su obra Leviatán
En esta obra, recoge su visión del estado de naturaleza, anterior a la organización social que es la "guerra de todos contra todos", la vida en ese estado es solitaria, pobre, brutal y breve. Habla del derecho de naturaleza, como la libertad de utilizar el poder que cada uno tiene para garantizar la auto conservación. Cuando el hombre se da cuenta de que no puede seguir viviendo en un estado de guerra civil continua, surge la ley de naturaleza, que limita al hombre a no realizar ningún acto que atente contra su vida o la de los otros. De esto se deriva la segunda ley de naturaleza, en la cual cada hombre renuncia o transfiere su derecho a un soberano, hombre o asamblea, que le garantice el estado de paz. Para este fin este soberano puede utilizar todos los medios posibles. Así surge el contrato social en Hobbes. Junto con los Dos tratados sobre el gobierno civil de John Locke y El contrato social de Rousseau, Leviatán es una de las primeras obras que abordan el origen de la sociedad.

Jaques Rousseau también aborda el origen de la sociedad en su obra El contrato social.
En esta obra, Rousseau describe el estado de naturaleza como etapa previa a la creación de la sociedad. En esta fase, los seres humanos llegan al punto de no verse capaces de subsistir mediante a las fuerzas individuales, además, no pueden agruparse, crear nuevas fuerzas, ni sumarlas.
Frente a esta dificultad, se ven obligados a encontrar una asociación que defienda y proteja con las fuerzas comunes la persona y bienes de cada asociado.
Partiendo de esta necesidad, nace el contrato social.
Este contrato consiste en que cada miembro del grupo "pone su persona y poder bajo la dirección suprema de la
voluntad general y como asociación recibe a cada miembro como parte
de una totalidad".
Si un miembro del grupo rompe el pacto, recobra la libertad natural pero queda fuera de la asociación.
Influencia y contexto de la obra El contrato social
Este libro fue escrito por Jean Jaques Rousseau en 1762, durante el llamado "siglo de las luces". Es un ensayo sobre filosofía y política y habla principalmente sobre la libertad e igualdad de los hombres, en él se plantea la teoría del contrato social la cual se considera una de las incitadoras de la revolución francesa.
Bajo la teoría del contrato social se fundamenta buena parte de la filosofía liberal en especial del liberalismo clásico por su visión filosófica del individuo como ente de origen aislado que luego decide vivir en sociedad por lo que necesita del Estado de Derecho que asegure las libertades para poder convivir. Así también se dice que en este libro se exponen lo que en el futuro serían los principios de la filosofía política socialista, en parte por el concepto de la voluntad general.

Contrato social y derechos

Vemos aquí dos reflejos de lo que Rousseau denominó contrato social
La Declaración de los Derechos del Hombre y del Ciudadano fue una declaración de principios de la Asamblea Constituyente francesa, realizada el 26 de agosto de 1789, que fue el prefacio a la Constitución de 1791
Declaración de los derechos del hombre y del ciudadano (1789):
• Artículo 4º. La libertad consiste en poder hacer todo aquello que no
perjudique a los demás. Así pues, el ejercicio de los derechos
naturales de cada hombre no tiene otra limitación que aquella que
garantice el ejercicio de iguales derechos al resto de los miembros
de la sociedad. Sólo la ley puede establecer estas limitaciones.

La Declaración Universal de los Derechos Humanos (DUDH) es una declaración adoptada por la Asamblea de las naciones unidas en su Resolución 217 A (III), de 10 de Diciembre de 1948 en París y que recoge los derechos humanos considerados básicos.
Declaración Universal de los Derechos humanos (1948):
• Artículo 1. Todos los seres humanos nacen libres e iguales en
dignidad y derechos y, dotados como están de razón y conciencia,
deben comportarse fraternalmente los unos con los otros.



Ferdinand Tönnies (Oldenswor t(Eiderstetd)26 de Julio de 1855-Kiel, 9 de Abril 1936), sociólogo alemán, 1909 miembro fundador de la Asociación alemana de sociología.

Famoso por su distinción de Comunidad y Sociedad (Gemeinschaft und Geselschaft,1887), que dan diferentes tipos de relaciones sociales, según tamaño de la población y su grado de complejidad en la división social del trabajo. Este autor sitúa su concepto de comunidad (Gemeinschaft) en la siociedad campesina europea premoderna. El pueblo o el campo está caracterizado por las relaciones sociales que son de tipo personal y afectivo: parentesco y contacto persona a persona. Las Instituciones sociales representativas de este tipo de relación son la familia y la iglesia. Lo que este autor considera sociedad (Gesellschaft) son las sociedades industrializadas o modernas cuyo marco referencial son las leyes y otras regulaciones formales (contratos) Las relaciones sociales en este escenario, se vuelven impersonales e instrumentales propias de una ciudad o gran urbe. En este caso la fábrica es la institución social representativa. Una conclusión es que cuando la división del trabajo es más compleja, más competitivas e individualistas se vuelven las relaciones entre las personas.
Partiendo de la distinción sociológica de F.Tönnies entre Gemeinschaft (comunidad afectiva organicista de sentimientos, emociones y deseos) y Gesellschaft (sociedad racional, mercantil y mecanicista), tendríamos a la antropología como disciplina que estudiaría las comunidades o culturas diferenciada de la sociología, que se centraría en el estudio de las sociedades industrializadas. Tal dicotomía presupone que el colectivo cultural se diferenciaría del colectivo social en que el primero no sería consciente de los vínculos que le unen a su tribu, mientras que el segundo tendría plena consciencia de los elementos que componen su identidad grupal






Durkheim

En su tesis doctoral publicada en 1893, Durkheim considera el problema de la solidaridad social. Su estudio se basó en la distinción de dos formas de solidaridad.
En las sociedades primitivas de dimensiones reducidas y homogéneas, la solidaridad surge de la conciencia colectiva y la denomina solidaridad mecánica: la identificación con un grupo social se produce por las condiciones de igualdad, está en boga la idea de comunidad en tanto los individuos tienen "cosas en común" y valores comunes, que producen un fuerte compromiso. En cuanto a la división del trabajo, no hay especialización, pero sí ascenso (Durkheim da dos ejemplos de sociedades primitivas en un contexto moderno: la Iglesia y el Ejército, fuertemente verticalistas ambas). En las sociedades modernas, esa conciencia colectiva es más débil y la solidaridad que existe en ellas es orgánica, puesto que surge de las diferencias producidas por la división social del trabajo, que es en general la respuesta que el siglo XIX da a la pregunta sobre el origen de todo hecho social. La solidaridad es, más particularmente, por necesidad en este tipo de sociedades, en las que las pasiones son reemplazadas por los intereses y los valores y emociones se diversifican. La solidaridad se da aquí por dependencia recíproca.
Cuando comienza a analizar el funcionamiento de las sociedades complejas, (o modernas), Durkheim, se encuentra con una carencia de solidaridad social, dado que las relaciones con los órganos no están reglamentadas por el desajuste originado debido a la permanente modernización. Particularmente, Durkheim encuentra que el contrato social no garantiza el orden.


Max Weber 1919

(Erfurt, Alemania, 21 de abril 1864 - Munich, 14 de junio 1920) fue un economista, jurista, historiador, politólogo y sociólogo alemán, considerado uno de los fundadores del estudio moderno, antipositivista, de la sociología y la administración pública. Sus trabajos más importantes se relacionan con la sociología de la religión y el gobierno, pero también escribió mucho en el campo de la economía. Su obra más reconocida es el ensayo La ética protestante y el espíritu del capitalismo, que fue el inicio de un trabajo sobre la sociología de la religión. Weber argumentó que la religión fue uno de los aspectos más importantes que influyeron en el desarrollo de las culturas occidental y oriental. En otra de sus obras famosas, La política como vocación, Weber definió el Estado como una entidad que posee un monopolio en el uso legítimo de la fuerza, una definición que fue fundamental en el estudio de la ciencia política moderna en Occidente. Su teoría fue ampliamente conocida a posteriori como la Tesis de Weber
En su visión de la sociedad, Webber distingue entre la relación comunal y la asociativa. La primera está basada en lazos afectivos entre los miembros y se caracteriza por un sentimiento de pertenencia. Además, en esta forma de organización basada en la relación comunal, la autoridad es la de tradición o la autoridad carismática de un líder.
La segunda, se basa en el consentimiento fundado en los intereses comunes y motivado racionalmente.
El ejercicio de la autoridad se realiza en base a lo legal o racional.
En La política como vocación, Weber definió el Estado como una entidad que posee un monopolio en el uso legítimo de la fuerza, una definición que fue fundamental en el estudio de la ciencia política moderna en Occidente.

El sentit comú no és majoritari

Hi ha un home a qui li han dit “raro”. L’han considerat tan estrany que fins i tot ha estat internat per desordres mentals temporals. És en John Forbes Nash, economista reconegut amb el Premi Nobel, però també és Newton, Van Gogh, Gaudí... Genis considerats persones malaltes per ser éssers gairebé únics en una determinada societat, “usted aceptará que un monje en su convento puede no trabajar, tener visiones y explicarlas y, sin emargo, ese monje no será considerado anormal por ello (...) porque aparte de ellos hay otros muchos".

Forbes és un dels economistes i pensadors més importants del segle XX però, tot i la seva tasca de recerca, el seu mode de vida no ha estat aceptat per la societat. “Era infeliz al recuperarme porque la normalidad no me hacía feliz”, les capacitats i potencialitats de Forbes sembla que es desenvolupen amb més intensitat en els moments de crisi esquizofrènica. Però, què en pensa la societat d’això? És considerat un boig perquè està sol? Si hi hagués un grup de bojos com ell, potser serien simplement una petita societat?

El cas és que boig o sa, ell també ha desenvolupat funcions ben importants. D’una banda dotar a la ciència de nous coneixements. D’altra, dotar a l’empresa cinematogràfica de grans quantitats de diners amb la pel·lícula Una mente prodigiosa, retrat biogràfic del científic. Així doncs, encara que sigui de retruc i per exclusió, les societats a vegades determinen allò normal d’allò anormal. I a més a més, en treuen benefici.

Medios de Comunicación. Construcción social de la realidad

La mentira del pentágono como arma de guerra
Carlos Fazio
"Cuando empieza la guerra, la primera víctima es la verdad". Acuñada en los días de la primera gran conflagración -la de 1914-18, la guerra más manipulada hasta hoy-, la famosa frase exhibe el uso de la mentira con fines de propaganda. Como arma de guerra. Esta semana, un oficial del ejército de Estados Unidos reveló a The Washington Post que en la "guerra informativa de gran intensidad" en curso, se iba a "mentir" a la prensa. Que se impondrían "nuevos y estrictos límites" a la información. Es decir, a la libre expresión. Al reproducir la noticia, los corresponsales de La Jornada, Jim Cason y David Brooks, consignaron que el Departamento de Estado ya "censuró" transmisiones de la Voz de América y un programa humorístico de la cadena ABC. Asimismo, denunciaron una creciente campaña para "asegurar" la "lealtad" de los periodistas en la cruzada belicista de George W. Bush contra el régimen talibán de Afganistán.
Un día después, en un confuso desmentido, el propio secretario de Defensa, Donald Rumsfeld, explicó que "podría haber circunstancias en las cuales sería necesario no ofrecer la verdad" a los medios. Apremiado sobre si en la "campaña de operaciones de información" -y como parte de la guerra sicológica contra el enemigo- el Pentágono podría divulgar información falsa, Rumsfeld respondió: "supongo que uno nunca dice nunca". Recordó incluso la frase de Winston Churchill de que "a veces la verdad es tan valiosa que tendría que ser acompañada con un guardaespaldas de mentiras..."
Junto con la censura, la autocensura y el patriotismo en los medios, en tiempos de guerra cobran auge la manipulación y el lavado de cerebro. Escudados en la "seguridad nacional", los gobiernos mienten, tergiversan los datos y calumnian al enemigo, queriendo hacer pasar por información objetiva lo que en realidad es propaganda y/o guerra sicológica. Unos y otros esgrimen que Dios está de su parte, y sólo al final se descubre que Dios estuvo del lado de los ejércitos más fuertes.
Uno de los principales vehículos de la propaganda bélica son los medios masivos de comunicación. Pero como dice Noam Chomsky, "los medios son el soporte de los intereses del poder". A menudo distorsionan los hechos y mienten para mantener esos intereses. Si los medios fueran honestos, dirían: "miren, éstos son los intereses que representamos y con esta perspectiva analizamos los hechos. Estas son nuestras creencias y nuestros compromisos". Sin embargo, se escudan en el mito de la objetividad y la imparcialidad. Pero esa máscara de imparcialidad y objetividad forma parte de su función propagandística.
Este extracto de artículo, trata el tema de los medios de comunicación en tiempos de guerra que realiza la labor de la propaganda.
Los grandes medios de comunicación de masas son una característica de las sociedades occidentales.




Mediante este artículo, así como echando un vistazo al tratamiento de la información que se realizó tras el 11-M declarando a ETA culpable de los atentados con el fin de no dañar la imagen del PP en las elecciones, podemos darnos cuenta de que los medios de comunicación son siervos del poder.
Lo más grave, es que teniendo tanta presencia, en parte gracias a las nuevas tecnologías, los medios de comunicación, acaban por crear una construcción social de la realidad.
Las rutinas productivas en las redacciones, jerarquizan las noticias bajo criterios de espectacularidad... pero jamás intentarán cuestionar la política de un gobierno cuando tiene una repercusión muy negativa en la sociedad.
Para evitar que estas noticias tengan mayor repercusión y que se profundice sobre ellos se tratan, por ejemplo, temas de interés humano. Noticias de tipo dramático, sucesos... que tocan la "fibra" de los lectores, audiencia... que desvían la atención de temas que realmente preocupan como el de la vivienda, empleo...
Estos temas, se tratan de manera superficial, dejando a lectores que publiquen sus artículos de opinión que, como no van acompañados de una investigación con datos que lleguen a alarmar, no tienen consecuencias. Es parte de lo que se llama "derecho al pataleo".
Otro recurso de los medios para servir al poder y no poner en evidencia la responsabilidad de las instituciones es el dar las noticias fuera de contexto. La información sólo explica un hecho aislado, sin indagar en las causas, consecuencias y responsables. La noticia es tratado por su lado dramático y trágico, es decir, espectacular. Parece, en estos casos, que la tragedia ha caído sobre nosotros como una desgracia sin ningún tipo de explicación.
Es preocupante, también, la autonomía que ha perdido el periodista a la hora de elaborar las noticias. Estas vienen dadas por agencias de información y el periodista no tiene medios de contrastarlas.
Esta realidad de los medios al servicio del poder no se da únicamente en un conflicto bélico sino que a diario se seleccionan las noticias y se jerarquizan en función de intereses económicos y del poder.

Societat i cultura

Què és la societat?

Una societat és un grup de persones que actuen conjuntament, és a dir cooperen, per aconseguir uns objetius determinats. Les societats existeixen en tot el món animal: des de les formigues fins als humans. Tot i així, existeixen certes diferències i similituds en l’organització de les societats animals i les societats humanes (d’animals racionals i conscients).

Què és la cultura?

La cultura, per altra banda, és un concepte que només fa referència als humans. La cultura és el conjunt de formes de vida i expressions d’una societat determinada. Una cultura és un magatzem de coneixements d’un grup, un magatzem que dóna la possibilitat de crear, imaginar, inventar. La cultura té aquesta capacitat perquè és intrínsecament humana, donat que els humans necessitem donar significat a allò que fem i perquè sóm autoconscients.

Principis bàsics de la organització social animal i humana

Un dels principis bàsics d’organització social que els humans compartim amb la resta d’animals és el principi de dominació. La dominació fa referència a un conjunt de comportaments de domini per part d’uns individus per sobre dels altres que desenvolupen rols de submissió. En les societats, la jerarquia és un ordre piramidal dels elements existents. D’aquesta manera, els humans donem valor i significat a cadascún dels actors de l’organització jeràrquica.

En el món animal la jerarquia és la forma d’organització social més freqüent. Es crea un ordre de dominació d’uns animals per sobre dels altres per mitjà de relacions agressives. El més fort és el que té més poder, el que està a dalt de tot de la piràmide.

L’ésser humà també s’organitza majoritàriament de forma jeràrquica. Tot i així, han existit societats organitzades de forma igualitària o anàrquica que han aconseguit existir per mitjà de la revolució. És a dir, fent una revolució, una societat ha cambiat sobtadament d’una organització jeràrquica a una altra d’igualitària.


Un altre principi d’organització social és el del parentiu. Per als humans, el parentiu és un fet cultural, no es tracta tant d’un fet biològic. Es tracta d’un llaç social entre persones en què les relacions biològiques entre aquestes persones no són necessàriament rellevants per a establir aquest lligam. L’adscripció d’un individu a un grup de parents té a veure amb unes determinades normes socials.



L’especialització de funcions dins de la societat també és determinant per al funcionament del grup. Donat que no sóm iguals, dins d’una societat cadascú desenvolupa unes tasques determinades i tots necessitem dels altres. D’aquesta manera, ens necessitem mútuament per a continuar visquent. Tot i així, cal remarcar que hi ha les relacions de poder mencionades anteriorment que fan que moltes vegades les tasques que desenvolupa cadascú dins del grup no siguin igualitàries: així n’hi ha uns pocs que es queden amb el benefici que generen els altres, els exploten.



L’últim punt clau per a la organització social d’humans i animals és la cooperació. Sense aquest principi animals i humans hauriem desaparegut de la Terra ja fa temps. La cooperació permet als membres d’un grup treballar en comú per tal d’assolir un objectiu compartit i amb un mètode també comú per a tots. Tot i que el sentit de competència és fort al món animal i humà, la cooperació dóna força al grup gràcies a uns interessos comuns.



Piotr Kropotkin va ser un pensador del segle XIX molt interessat en la idea de cooperació. Els seus treballs se centraven en argumentar que l’abolició de qualsevol govern permetria una societat regida pel principi d’ajuda mútua i cooperació. Aquesta seria la base de l’anarcocomunisme. En les seves obres demostra com els humans i animals desenvolupem habitualment comportament de cooperació, Kropotkin contradiu, doncs, les teories del darwinisme social.

lunes, 10 de diciembre de 2007

“La doctrina del shock” Naomi Klein

http://www.paidos.com/klein.asp

Aquest any l’escriptora canadenca Naomi Kein ens sorpren amb un altre llibre de gran controvèrsia; "La doctrina del shock". Precedida pel gran èxit del seu anterior llibre "No logo", la novetat d’aquest any ens porta, juntament amb el llibre, un curtmetratge dirigit per Jonás i Alfonso Cuarón. Aquest curt, ens contextualitza el naixement d’aquesta doctrina i les aplicacions al món actual amb l’objectiu d’aplicar les teories de l’economia neoliberal a la societat del s.XXI.

La jerarquia que domina la societat actual és la que fa que els més poderosos facin girar el desenvolupament d’aquesta, no tant en un sentit de cooperació mútua sinó de coacció a la població. La cooperació portaria el bé de tots mentre que la coacció el bé de pocs. Els mètodes de coacció poden ser molt diversos i tan poden afectar a individus sols com a societats senceres.

Pels individus, la CIA ja es va encarregar, en el seu moment, d’agafar els estudis realitzats amb malalts mentals i reproduir-los en els seus reclusos. “Se limpia la mente de los pacientes enfermos para que vuelvan a empezar desde cero. Sobre este lienzo en blanco, los médicos imprimen una nueva personalidad” (frase extreta del mateix curt). Seguint el mateix patró, el curtmetratge ens explica com es pot extrapular aquesta idea quan la diana és una societat sencera. S’utilitzen els mateixos mecanisme per arribar a una mateixa finalitat; l’obediència. Una obediència que permetrà als polítics saciar la seva ànsia de poder econòmic i mantenir controlades les seves societats. “A través del xoc es força a la gent a ser obedient” afirma Klein a una entrevista (dissabte 6 d'octubre 2007. LANACION.com).

Milton Friedman, premi Nobel d’Economia del 1976, va ser l’inspirador de les teories del lliure mercat. Una economia basada en l’abolició del control mercantil per part del govern i el pas d’aquest a les empreses. Crea així un ambient propici pel monopoli de les gran multinacionals i de la privatització dels serveis.

Aquestes teories no poden ser aplicades en un clima de democràcia doncs la població manifesta el seu descontentament de la situació (falta de feina, augment de preus,…). Davant aquest fet, l’economista premiat proposa als polítics, d’introduir les teories just després d’una catàstrofe, aprofitant la crisi que afecta a la població. Un estat de colapse que impedeix a la gent alçar-se en contra de la injustícia, arribant a un climax d’obediència al poder.

Aquest pro-capitalista creia que eren necessàries condicions catastròfiques perquè la humanitat progressés (econòmicament parlant, clar), és aquí on entra en acció el shock econòmic. Un shock que pateix tota la societat i que va a remolc de qualsevol catàstrofe natural, cop d’estat,… Només així s’aconsegueix que aquesta obeeixi a les estratègies dels polítics, doncs hauran patit una regressió de la personalitat i s’haurà creat un “reset” en la seva ment.

Vivim en un món cada vegada més globalitzat, on veiem que els que estan en la situació més alta de la jerarquia aprofiten el seu poder per manipular la resta de la població. Ho fan de la manera més “sutil”, aprofitant allò “imprevisible” com atemptats terroristes, catàstrofes naturals,… que fa a la població més dèbil i fàcilment maleable. Llibres com els que ha escrit Naomi Klein, serveixen per desenmascarar els falsos propòsits generosos que proclamen els polítics en els seus discursos. Al final del curt l’escriptora i els directors llancen un missatge clau; la informació és la millor arma en contra de la situació crítica. Només el coneixement del què ens està succeint i saber el “per què” ens fara resistibles al shock. Aquí doncs, Klein ens dóna el primer tros de fil per poder anar estirant i anar descobrint tot el què amaguen els discursos dels polítics i les empreses del món capitalista i globalitzat.

domingo, 9 de diciembre de 2007

Enfoc de l’antropologia

LES CIÈNCIES SOCIALS

Característiques

- Empíriques, doncs es basen en l’experiència.

- Tenen com a objectiu descriure i explicar la realitat que observen.

Enfocs
- Positivistes: Han pres com a exemple el model de les ciències naturals. La ciència busca quines causes han produit certs fenonems. Es pregunten el “per què”. Són positivistes I objectivistes doncs tenen una visió macro, estructural, es centren en allò que està fora dels individus (com Durkheim i els fets socials). Es basen en els supòsits per arribar a resoldre allò que estudien.

- Subjectivistes;
es pregunten el “què és”, enlloc del “per què”, es centren en els processos desencadenants del fenomen o situació d’estudi. Els interessa el què hi ha en les persones. Per posar un exemple, en els casos d’estudi de drogodependències es preguntarien què li atrau a la persona de la droga en si. És per això que creuen en la paraula dels implicats per trobar l’explicació del que busquen. Les persones donen sentit a la realitat.
Les descripcions de la realitat plantegen el mateix problema que les ciències socials, doncs no poden ensenyar allò que descriuen. És en la descripció on hi ha els problemes. Aquesta ha de ser precisa i que abarqui el màxim.

El treball de camp
L’objectiu final… és comprendre el punt de vista del natiu, la seva relació amb la vida, entendre la seva visió del món.” Malinowski.

Bronislaw Malinowski, fundador del Funcionalisme, estableix el què seria el mètode d’estudi de l’antropologia; el treball de camp. Va ser un dels primers antropòlegs que va anar al lloc l’origen de la societat que anava a estudiar. El seu primer treball de camp (1915-1918) es centrà en l’estudi dels habitants de l’illa Trobriand de Nova Guinea, al sud oest del Pacífic. En aquest utilitzà un enfoc global que integrava totes les interaccions socials com base d’un estudi intercultural, a través de les seves observacions de parentesc establia connexions i comparacions amb plantejaments psicològics de l’època.

El seu caràcter inquiet va possibilitar la coneixença dels idiomes de cadascuna de les tribus que va estudiar, a més de nombroses llengües europees.
Els seus treballs es poden trobar en Els Argonautes del Pacífic Occidental (1922), considerada una de les obres fonamentals de l’antropologia.

A continuació exposem les característiques del mètode del treball de camp i les idees claus de l’enfoc de l’antropologia amb l’ajuda de cites textuals del text de “La sociedad de las esquinas” de Willian Foote Whyte. Aquest text descriu l’estudi fet a un barri de Boston després de la crisi del 29. Els grups de joves sense feina, que passen llargues estones al carrer; la seva organització; la interacció dels diferents grups del barri… serà el seu objecte d’estudi. Grups distants que troben un nexe comú més enllà de les diferències, que es formalitzarà en accions polítiques. El protagonista, el mateix autor, ens explica tot el procés i tot allò que en va aprenent de la pràctica directa amb la inmersió plena en el barri i la seva implicació en aquest; el treball de camp.


Junt amb això incorporem unes imatges de Malinowski en plè treball de camp a mode il·lustratiu.


Característiques del treball de camp


- Estada prolongada per tal tenir una visió totalitzadora, més que una simple impressió del context de l’estudi.

… el tiempo mismo era uno de los elementos claves de mi estudio. Estaba observando, describiendo y analizando grupos a medida que evolucionaban y cambiaban a través del tiempo.” (pàg. 29)

Sólo al principiar a ver cambios en estos grupos, entendí la importancia extremada que tiene observar un grupo durante un periodo prolongado.” (pàg. 20-21)



- Observació participant; sorgeix davant l’abús d’antropòlegs de la tècnica de l’entrevista i del qüestionament de la validesa de la informació dels entrevistats. Així que s’opta per una observació directa de l’investigador. Aquest ha d’anotar els detalls de la vida quotidiana i el tipus de conducta dels natius.

En vez de trabajar del pasado hacia el presente, trataba de adquirir un conocimiento completo de las condiciones actuales y después trabajar del presente hacia el pasado.” (pàg. 14)



- Captar el punt de vista del natiu. i preguntar-se per què actuen com actuen. S’ha de recollir declaracions narratives, característiques, expressions típiques, ítems folklorics que envoltin la societat estudiada.

… se tiene que aprender cuándo interrogar y cuándo no interrogar, lo mismo cuáles preguntas deben hacerse.” (pàg. 16)


… a la larga sabrás las respuestas sin tener que hacer siquiera las preguntas.” (pàg 17)



- Entendre que la cultura és una totalitat interrelacionada, partint de la base de què hi ha molts factors que influeixen en les persones i que aquestes determinen el comportament d’aquestes.

El individuo se habitúa a determinado patrón de interacción. Si esta norma es sometida a un cambio drástico, entonces puede esperarse que el individuo experimente dificultades de salud mental.” (pàg. 33)




Característiques de l’enfoc de l’antropologia


- L’antropologia no treballa directament amb un grup global, sinó que agafa un grup restringit, on pot observar cara a cara les relacions socials i les interaccions dels seus components. Això permet fer un estudi sobre la cohesió interna del grup i en conseqüència establir les diferències que les caracteritza dins la societat. Partint d’una unitat petita , fa l’exercici d’interrelacionar unitats d’estudi. La globalitat ens permet explicar allò que no és anegdòtic. La interrelació dels diferents grups es fa mitjançant el sistema socioeconòmic i cultural global. De les diferències i concordances entre aquests se’n deriva una societat diversificada tenint una cultura coma eix vertebrador que els farà seguir patrons semblants.

"Deseo ver todo lo que pueda. Quiero obtener una imagen de la comunidad tan completa como sea posible". (pàg. 9)

… cualesquiera que fuesen las diferencias individuales y de grupo, existían similitudes básicas por hallar.” (pàg. 29)


Comencé a ver entonces la conexión entre mi estudio político y el estudio del caso de la pandilla de la esquina. (…) examinando en detalle grupos particulares y luego podía pasar a relacionarlos con las estructuras más grandes de la comunidad.” (pàg. 30)

No había nada que los uniera, excepto los asuntos formales de la asamblea. Sus lazos estaban en las diferentes esquinas de las calles.” (pàg. 41)


Estaban buscando construir una sociología basada en acontecimientos interpersonales observados.” (pàg. 52)



- Mitjançant l’observació participant un pot arribar a entendre com s’actua i es pensa realment, doncs del què es diu al què es fa hi pot haver un llarg tram. Sovint, la visió oficial de la societat no concorda amb la realitat dels qui la conformen i serà a partir de la convivència amb aquests on sorgirà el veritable coneixement.


Sentía que podía hacer muy poco como extraño. Podría obtener la comprensión que necesitaba, solamente si podía llegar a conocer a la gente y saber sus problemas de primera mano.” (pàg. 9)


Comprendí que si no vivía allí, siempre sería un extraño en la comunidad. Además, encontré que tenía dificultad para invertir el tiempo que sabía que era necesario para establecer relaciones estrechas en Cornerville.” (pàg. 10)

… el trabajador en el terreno no puede permitirse en pensar nada más en aprender a vivir con otros en el campo de investigación. Tiene que continuar viviendo consigo mismo.” (pàg 25)


Aprendí entonces que las actividades cotidianas, rutinarias de estos hombres, constituían los datos básicos de mi estudio.” (pàg 27)


Fent referència al text de Whyte, cal destacar també els sentiments que pot experimentar esdevenint l’altre, l’extrany davant els ulls dels altres.


“Además, también tenía que aceptar que me sentía más cómodo en ese ambiente conocido, que vagando por Cornerville y pasando el tiempo con personas en cuya presencia se sentía al principio francamente inquieto.” (pàg. 10)

La tensión es mayor cuando uno es desconocido y está preguntándose todo el tiempo si las personas van a aceptarlo. Pero por mucho que goce uno de su trabajo, mientras está observando y entrevistando, tiene que desempeñar un papel y no está completamente tranquilo.” (pàg. 13)


Aprendí al principio de mi periodo en Cornerville la importancia crucial de tener el apoyo de los individuos clave en cualquier grupo u organización que estuviera estudiando.” (pàg. 15)

A més dels problemes que pot ocasionar, un cop acceptat, el involucrar-se més o menys ens segons quins àmbits de la societat.


Si el investigador está intentando acomodarse en más de un grupo, su trabajo en el terreno se hace más complicado. Puede haber ocasiones en que los grupos entren en conflicto uno con otro y se esperará que él adopte partido.” (pàg.18)


“Me sorprendí disfrutando tanto de los bolos, que de tiempo en tiempo me siento
un poco culpable por haber descuidado mi investigación.” (pàg. 27)

Violé aquí una regla cardinal de la observación participante. Busqué influir activamente en los acontecimientos.” (pàg. 38)


…el estudiante puede y debe proyectar mucho más rigurosamente de como lo hice. Pero aún así, sospecho que perderá datos importantes, a menos que sea bastante flexible para modificar sus proyectos sobre la marcha.” (pàg. 52)

…equilibrar la familiaridad con la objetividad, o no habría surgido el conocimiento.” (pàg. 52)



- L’enfoc holístic de l’antropologia fa entendre la cultura com un tot. Peces connectades i influenciades per altres i que dónen sentit al conjunt. Les parts per elles mateixes no tenen sentit en tant que conformen un grup i és aquest el qui pren validesa en el tot. Aquesta idea estretament vinculada amb el concepte d’organisme, difosa pels Funcionalistes, pren màxima importància en el mètode antropològic. Els costums, la política, el ball, maneres de fer, la llengua,… diferents ítems que ens fan entendre molts aspectes de la cultura I que l’investigador ha de tenir en compte.

Había profesores y trabajadores sociales que trabajaron en Cornerville hasta durante veinte años y sin embargo, no habían hecho ningún esfuerzo para aprender el italiano. Mi esfuerzo por aprender el idioma hizo más probablemente que todo lo que hubiera podido decirles respecto a mí y a mi trabajo, para establecer la sinceridad de mi interés en la gente, ¿cómo podía estar proyectando un investigador "criticar a nuestra gente", si llegaba al grado de aprender el idioma? Con el lenguaje llega la comprensión y con seguridad es más fácil criticar a las personas si no los comprende uno.” (pàg. 12)

miércoles, 7 de noviembre de 2007

Entrevista de Mary Bateson

antropòloga, a la secció “La Contra” de La Vanguardia – dijous 11 de novembre 2004

Per conèixer més de prop què és la sociologia i l’antropologia, he recuperat una entrevista feta a una antropòlega. He destacat algunes frases que reflecteixen la manera de treballar i estudiar l’objecte d’investigació d’un antropòleg. En aquest cas el seu pare i mare, i ella mateixa.

El seu pare, Gregory Bateson, antropòleg i fundador de la cibernètica, va viatjar pel món analitzant diferents sistemes per conèixer el seu funcionament intern: des dels dofins fins als alcohòlics passant per les tribus de Guinea. No es centra en un element concret sinó en el global de cada sistema, arribant a la conclusió de que cap cèl·lula pot sobreviure fora del seu entorn. És un plantejament semblant al de Émile Durkheim: tots els éssers neixen en les mateixes condicions culturals i aprenen i s’adapten a la cultura en la que es troben, perquè els fets socials ja estan en la societat abans de que el individu neixi, la societat els hi inculca de manera coactiva. Per tant, traslladar-los a una altra cultura pot ser complex. El fill d’un esquimal aprendrà a viure en aquelles condicions i adoptarà una manera d’interaccionar amb el medi diferent que si nasqués al desert de l’Àfrica o a Barcelona.

La seva mare, Margaret Mead, es considerada una de les antropòlogues boasianes més importants de la primera meitat del s. XX. Va defensar el particularisme històric, enfocament que s’enfrontava a l’evolucionisme en el sentit que analitzava cada cultura com a una, i estudiant tota la seva trajectòria històrica. No existien cultures superiors o inferiors. I ho transmet en les seves respostes quan afirma que la seva tasca antropològica va enriquir-la fins al punt de poder trobar-li un nou sentit a la paraula cultura. Conèixer moltes maneres d’entendre la vida li va permetre ser més lliure de pensament, fins i tot permetre’s el fet d’incloure altres hàbits, maneres de pensar i de fer en la seva persona. “Descubrió que hay muchas maneras de responder a las preguntas eternas y que si descubres, explicas y comprendes la infinita diversidad de lo humano, tu propia libertad aumenta.”

Accepta cada cultura tal com és, sense definir-la com més evolucionada o menys, són totes iguals de vàlides. Ella ha volgut empapar-se d’elles i extreure’n aspectes per aprendre i créixer. Aquesta actitud només la té algú que no menysprea i que valora.


Sociologia/Antropologia: visió clàssica i visió de Llobera

DEFINICIÓ D’ANTROPOLOGIA
L’antropologia intenta respondre a un seguit de preguntes pel que fa als ORÍGENS, DESENVOLUPAMENT I ESTRUCTURA de les societats humanes. Mitjançant mètodes científics pretén descobrir REGULARITATS en el comportament humà així com descriure i explicar la DIVERSITAT humana.

Està relacionada amb altres disciplines com la sociologia, psicologia, biologia i la lingüística.

Segons Llobera, “és la ciència humana i social integradora per excel·lència. Comprèn una dimensió social/cultural, una de biològica/psicològica, una d’evolutiva/històrica, i s’ocupa del vessant comparatiu. L’antropologia estudia el passat i el present, tant de les societats primitives i tradicionals com les modernes.”

Es comença a establir com a ciència cap a finals del s.XIX. Van aparèixer diferents teories:

- Estats Units: Franz Boas – particularisme històric o antropologia cultural

- França: Escola durkheimiana – “fets socials”

- Gran Bretanya:
o Malinowski – funcionalisme
o Radcliffe-Brown: funcionalisme cultural – antropologia social


ELS CAMPS DE L’ANTROPOLOGIA
- Antropologia física: aspectes biològics de la humanitat
- Antropologia social i cultural: estudi de les similituds i diferencies socioculturals.


Diferències entre antropologia social i antropologia cultural
Aquestes diferències s’originen arran de l’aparició de les teories americana i anglesa.

Des d’una visió teòrica, l’antropologia social té un camp més limitat que l’antropologia cultural. Comprèn l’estudi de parentiu, de l’organització econòmica, política i social, i de la ideologia. L’antropologia cultura també s’ocupa de l’estudi de la cultura material, les concepcions del món, l’art, la personalitat.

A més, es pot considerar que l’antropologia cultural posa èmfasi en l’estudi dels símbols i l’antropologia social se centra en les relacions socials.

A la pràctica, les línies de separació són molt borroses.

En els anys 70’s, l’antropologia social s’ha anat apropant a l’objectiu general de l’antropologia (l’estudi del gènere humà tant en el passat com en el present).

LA CULTURA
La cultura és un concepte clau dins de l’antropologia. Segons Llobera, “és allò que una persona ha d’aprendre per a esdevenir membre d’una societat determinada.” Per tant no té res a veure amb la raça, ni el status social...

Definició de Tylor -1871-: “ aquell conjunt complex que inclou coneixement, creença, art, llei, moral i altres capacitats i hàbits adquirits per l’home com a membre d’una societat”.

A l’antropologia contemporània hi ha dues grans concepcions de la cultura:

- Totalista o “adaptacionalista” – concepció clàssica – totalitat d’eines, actes, pensaments i institucions per mitjà del qual els pobles viuen i es perpetuen. Comunitats humans i al seu medi ambient. Marvin Harris.

- Mentalista o “ideacionalista” – concepció més restrictiva – sistema d’idees o conceptes. Clifoford Geertz, un dels seus representants, la defineix com: “intercanvi d’objectes plens de significat”.

La cultura és el que distingeix l’antropologia social i cultural de l’antropologia física.

EL MÈTODE PRINCIPAL DE L’ANTROPOLOGIA: EL TREBALL DE CAMP
És una tècnica d’investigació que consisteix en l’observació intensiva i la participació d’una comunitat en concret per tal d’enregistrar la seva vida. És un període de temps llar (un o dos anys). L’observació participant suposa compartir la vida, prenent part en tantes activitats com sigui possible, aprendre la llengua i habituar-se a les costums de la comunitat objecte. Els coneixements que s’hi extreuen són de primera mà.

L’objectiu principal és desenvolupar un retrat de com encaixen conjuntament diversos aspectes de la cultura.

Malinowski fou el veritable impulsor de la revolució etnogràfica en antropologia.

En el moment de generalitzar s’inspiren en diferents tradicions teòriques no solament de l’antropologia sinó de la sociologia, psicologia i biologia, a través del mètode comparatiu com a manera de generalitzar. I encara esdevé més fructífer si examinen conjuntament societats antigues i contemporànies.

L’etnografia és la informació de primera mà extreta del camp de treball en una comunitat determinada, normalment mitjançant el mètode d’observació participant.

Fins fa poc, per l’antropologia cultural i social, el treball de camp era la principal font de recopilació de dades. Ara comença a obrir el ventall de possibilitats complementant-se amb d’altres metodologies com enquestes, histories de vida, censos, gravacions...

DIFERÈNCIES ENTRE ANTROPOLOGIA SOCIAL I SOCIOLOGIA
Tant la sociologia com l’antropologia són ciències que comparteixen l’objecte d’estudi. Estudien les persones en societat i les produccions socials i culturals (per exemple, la droga. No s’ha de mirar com una substancia sinó com una producció de la societat).

En el passat, però, l’antropologia social tenia un objecte d’estudi clarament definit: les societats primitives, exòtiques, simples; mentre que la sociologia mirava més cap a les societats industrialitzades i modernes.

Avui en dia, ambdues ciències han ampliat el seu camp d’estudi fins al punt que de vegades es produeix un canvi de papers i la sociologia estudia societats en vies de desenvolupament i l’antropologia, societats occidentals. Aquest canvi es va produir en el moment de l’enfonsament de l’ordre colonial.

Són empíriques, necessiten de la realitat per treballar. Estan constantment observant-la però la manera com l’observen és el que les diferencia, la metodologia. La sociologia es basa en estudis quantitatius. Utilitzen estadístiques. En canvi dels antropòlegs es basen en el estudi de camp, amb processos més llargs i més qualitatius. Recentment aquesta tendència s’ha aturat, i els sociòlegs també fan us del treball de camp per complementar-ho amb els seus altres mètodes de recerca.