Característiques de la cultura II

La cultura és adaptativa

La cultura és en sí mateixa adaptativa, és a dir, dota a les persones que comparteixen una cultura d’elements comuns que seran els seus codis de relació. Aquests elements culturals sorgeixen en un context determinat. Això significa que la cultura adquireix uns elements determinats tenint en compte l’ambient natural on es desenvolupen les persones i la organització social. Tots aquests elements el que favoreixen és l’adaptació de les persones que comparteixen aquesta cultura al seu medi. Donat que l’ésser humà té poc instint (o el té poc en compte), els elements culturals donen les eines per a que les persones poguem viure en un determinat lloc i amb una determinada gent. Tot i així, val a dir que tot i que aquests elements o aquest caire adaptatiu de la cultura, el conjunt d’aquests elements no formen un tot harmònic i estable. Més aviat aquests elements poden estar contraposats. Aquesta idea es relaciona d’alguna manera amb la idea de la dialèctica de Marx. Si bé una cultura i les persones que entenen el món a través d’ella es desenvolupen en el seu medi per mitjà de certs elements que els poden servir per a adaptar-se millor al medi, moltes vegades grups de persones i fins i tot elements culturals, entren en contradicció. Alhora, crec que val la pena tenir en compte també la utilització de certs elements culturals i la seva manipulació. Per exemple, podem considerar que la por és un element cultural de les cultures occidentals? Si ho és, quant temps fa que és un element rellevant i adaptatiu? El poder, les persones poderoses que són les qui al cap i a la fi organitzen la societat sovint adopten tècniques manipulatives o d’invasió cultural per a generar necessitats i, al mateix temps, proporcionar respostes. Com a exemple existeix el documental de Michael Moore Farenheit 9/11 que mostra com el poder conquista els elements culturals i els dota de significats per a que la gent tingui comportaments afins als interessos del poder. Així doncs, podem observar com les persones entrevistades a Estats Units tenen un alt sentiment de por envers l’altre, l’estrany, l’estranger. El veuen com un element perillós. Per contra, uns metres (físics i culturals) més enllà, les persones enquestades al Canadà mostren un grau de confiança molt més alt en l’altre. No serà això una estratègia del poder polític, en aquest cas de l’administració Bush, per fer-nos creure que necessitem protegir-nos, que per sobreviure al nostre medi cal que ens defensem sigui com sigui? La cultura, per tant, és adaptativa, d’elements contradictoris en un medi en constant canvi. L’adaptació requereix de canvi constant: de moments de crisi i d’estabilitat. De cert desequilibri.


La cultura és simbòlica

La cultura també és simbòlica, si bé els elements culturals pretenen la màxima adaptació al medi ambiental i social, l’assignació de significats immaterials a signes materials és completament arbitrària. El significant és tot allò material real mentre que el significat és allò immaterial ideal, el que entenem quan pensem en el significant. Per exemple, podriem dir que el significant és el sr. Saussure en sí mateix: un home amb dos ulls, un nas, una boca, un cervell, etc. Mentre que el significat de Saussure pot ser la foto de Saussure, el record de llegir algún dels seus difícils assajos, etc. A nivell social, que la cultura sigui simbòlica vol dir que té un codi propi i arbitrari. Contínuament ens comuniquem per significats que ens donen les coordenades per entendre el “nostre” món. A nivell social, el significat té a veure amb el contingut mental del que dotem a un signe. El signe és un element sensible que representa un altre element: engloba el significat i el significant. Per altra banda, la senyal fa referència a un cert tipus de símbols arbitraris però que són fàcilment identificables, per tant, el significat que els donem és fàcil de descodificar. Podem observar que estem contínuament comunicant-nos per signes que denoten un cert significat que nosaltres mateixos li hem donat, no és natural. Per exemple, per què cremar una foto ha de tenir massa repercussió? Podria ser una història d’amor frustrat... Ara bé, si la fotografia que es crema és del rei i està històricament cap per avall, el significat d’aquest acte és tant subversiu que ens pot arribar a portar a la presó. Així doncs, els significats que atribuïm als signes ens guien en el nostre recorregut social. Ens diuen què està ben fet i què està mal fet, adequat o inadequat. Què passaria si un dia qualsevol, de la comissaria de la Guàrdia Urbana de les Rambles sortíssin en missió especial un grup de guàrdies amb el seu uniforme blau i les botes cordades fins dalt a més d’un lluent nas vermell de pallasso? La cultura es basa en signes que denoten significats arbitraris. Així que tal i com es creen es poden subvertir.

"¡Por qué no te callas!"

El passat 10 de novembre va tenir lloc la última sessió plenaria de la “XVII Cumbre Iberoamericana”. Un fet insòlit va ressonar en tots els mitjans de comunicació d’arreu. El president del gobern espanyol, Jose Luis Rodriguez Zapatero, va sortir en defensa de l’expresident del gobern, Jose Maria Aznar, davant el discurs del mandatari veneçolà Hugo Chávez on acusava a l’expresident de “feixista”, en repetides ocasions. “Se puede estar en las antípodas de una posición ideológica y no seré yo quien esté cerca de las ideas de Aznar, pero fue elegido por los españoles y exijo ese respeto”. Aquesta frase resumeix la seva defensa.Tot i així, no va ser això el què va aixecar la polèmica, sinó el fet de què fos el mateix Rei d’Espanya, allà present, qui va manar callar a Chávez. Amb la frase “Por qué no te callas!” va descolocar a tots aquells qui l’escoltaven, no era una reacció pròpia d’un rei. Les paraules del president, tan políticament correctes i adequades a la posició i al rol que li tocava, van colisionar amb l’aportació, no tan oportuna, de Juan Carlos Rei d’Espanya

El rei té una posició clara dins la societat, tot i que es pugui discrepar sobre si aquesta ha d’existir, és un altre tema. Aquesta posició li exigeix uns deures que ha de complir, encara que es redueixin a fer actes de presència, inaugurar museus o felicitar el Nadal als militars… i gastar els béns públics en benefici propi. Al ser un personatge públic, tot el que ell faci i es retransmeti en els mitjans de comunicació serà vox populi. La reacció de la població davant el fet que va passar a la “XVII Cumbre Iberoamericana” va ser degut al rol “inapropiat” que va adoptar dins la posició que ocupa. Tot i ser rei, és veritat que té diferents posicions en els diferents sistemes de relació; és pare, és marit, és avi, és “amic”,... és fill! i pel simple fet de ser fill ja és rei…

La seva vida, com la de tots els humans, transcorrer en posicions que ja estan establertes culturalment i que ens defineix quin ha de ser el nostre comportament i la topologia social, la manera de relacionar-nos amb els del nostre voltant. Quan la frase “Por qué no te callas!” va sortir de la boca del rei, molta gent es va posar les mans al cap… no era “digne” d’un rei, en un instant la imatge sèria de la seva posició s’esmicolava per moments. Més que un acte d’autoritat semblava més un acte propi d’un nen que encara se l’ha d’educar en com comportar-se. El nostre habitus ens deia que allò que veiem no encaixava, d’aquí la nostra incomprensió.

Tot i això també cal pensar que molts dels discursos que el rei fa surten de guions escrits per professionals que saben del cert, què és allò que pot dir un rei en condició a la seva posició. El dia que va dir la gran frase a Hugo Chávez va ser una de les vegades que va dir quelcom que no sortia d’un paper… sinó d’ell mateix, d’aquí que el seu rol, manifestat en la seva conducta s’escapés del seu status.

“L’impacte del concepte cultura en el concepte home”

Clifford Geertz

“Sin hombre no hay cultura, sin cultura no hay hombre.”

L’antropòleg nordamericà Clifford Geertz explica, dins el llibre “La interpretación de las culturas”, la importància de la cultura en els desenvolupament de l’home.
A l’inici del text, l’autor fa referència a com creu que ha de ser l’estudi científic, recolzat amb el què deia l’antropòleg Lévi-Strauss; “…la explicación científica no consiste, como tendemos a imaginar, en la reducción de lo complejo a lo simple. Antes bien consiste, dice el autor, en sustituir por una complejidad más inteligible una complejidad que lo es menos.”. Durant la història de l’estudi de la cultura hi ha hagut diferents intents per donar explicació a aquesta seguint el principi de reduir a simple allò més complex, com és la naturalesa humana. Un exemple el trobem en la Il.lustració.
A partir d’aquí, l’antropologia comença a considerar la cultura com a base important per estudiar l’home. Al llarg de la història s’ha anat prenent consciència d’aquest fet i desvinculant-se cada vegada més d’entendre la cultura com quelcom superflu i anegdòtic.



Les idees centrals que es parla en el text són les següents:

- Concepte de l’home de la il.lustració
El concepte que en la Il.lustració es tenia de l’home era clara i simple; es fonamentava amb el vincle amb la naturalesa. Amb aquesta compartia la composició que havien descobert des de les ciències naturals. Segons aquesta concepció, l’home comparteix una base de regularitat, organització i simplicitat amb la naturalesa. Les lleis que la regulen també hi són en l’home, potser no tan visibles, però hi són. Conceb la naturalesa humana com quelcom inmutable.

“La enorme variedad de diferencias que presentan los hombres en cuanto a creencias y valores, costumbres e instituciones, según los tiempos y lugares, no tiene significación alguna para definir su naturaleza. Se trata de meros aditamentos y hasta de deformaciones que recubren y oscurecen lo que es realmente humano -lo constante, lo general, lo universal- en el hombre.”

Es pregunta què és allò universal, natural i constant en l’home i què és allò convencional, local i variable?

L’autor posa en dubte aquesta concepció, que trontolla quan obté exemples clars de la diferència substancial de certes conductes humanes. Posa l’exemple d’una tribu de Bali on els costums difereixen notablement de qualsevol cultura coneguda. Davant de fets com aquests, on l’antropòleg descobreix nous models de conducta, nous rituals, noves concepcions de la realitat,… l’autor es planteja si la naturalesa humana no existeix i som allò que la cultura ens fa? o que són conductes innates sorgides davant de certs impulsos?

En aquesta concepció de l’home es buscava una unitat de base que dongués explicacions a comportaments humans,… Es va veure que no es podia tenir una visió simple i biològica de l’home i que era necessari contemplar la importància de la cultura en el desenvolupament d’aquest.

“…el hombre es puede estar entretejido con el lugar de donde es y con lo que él cree que es de una manera inseparable. Precisamente considerar semejante posibilidad fue lo que condujo al nacimiento del concepto de cultura y al ocaso de la concepción del hombre como ser uniforme.”


- Relació de l’home i els seus costums
Davant de la necessitat d’estudiar l’home en relació als seus costums, van haver múltiples tàctiques per afrontar-ho. Totes tenien un denominador comú, la concepció de l’home com un animal jeràrquicament estratificat. L’entenien com un conjunt de nivells superposats que gràcies a uns es sustentaven els altres. Els diferents nivells, autonoms i independents un dels altres, serien :
- Cultura
- Organització social
- Factors psicològics (necessitats bàsiques,…)
- Fonaments biològics (anatòmics, fisiològics, neurològics,…)

Per tal de trobar explicacions que definissin el què era l’home, s’havia de tenir en compte tots els nivells i la resposta que des de les diferents ciències (referents a cada estrat) en donaven. En la superposició dels nivells destacava la importància de la cultura (com efecte Moire). La cultura era allò que ens diferenciava dels animals, doncs els altres estrats eren comuns amb la resta.

Hi va haver una búsqueda de principis universals i uniformitats empíriques de la cultura i una conseqüent búsqueda de relació amb constants biològiques, psicològiques i d’organització social. Si de la troballa se’n podien aïllar els trets culturals, comuns per totes les cultures mundials, d’aquells que tenien un caràcter més local de cada subcultura, se’n podria extreure els que eren essencials per l’espècie humana. Arribar al consensus gentium, pensar que hi ha conceptes universals en el què tota la humanitat estaria d’acord. Així l’antropologia podria concebre una concepció de l’home més global, integrades amb els diferents estrats .


Crítica a la búsqueda dels universals de la cultura
En critica aquesta búsqueda de trets generals tenint en compte la varietat de l’espècie humana. L’autor pensa que no es pot generalitzar quan parlem del concepte home i cultura, només es podria fer quan es defineix en aspectes molt generals. S’aparta del concepte d’uniformitat humana i anul·la l’existència del consensus gentium, doncs enten que no hi pot haver universalització de conceptes. Per reforçar aquest aspecte, cita una frase de l’antropòleg nord-americà Herskovits "las múltiples formas que toman estos conceptos no son sino productos de la particular experiencia histórica de las sociedades que las manifiestan". Aquest intent de búsqueda només pot portar un relativisme que eludeix establir punts concrets, i que només es podrà superar encarant i assumint la diversitat humana. Afirma que el motiu pel qual els antropòlegs volien fixar-se en les universalitats era degut a trobar-se de no saber com afrontar la diversitat de comportaments humans. Davant el caos, decidiren centrar-se i buscar conceptes que els donguessin una resposta global a aspectes concrets per por a perdre’s en un relativisme cultural.

“Si deseamos descubrir lo que es el hombre, sólo podremos encontrarlo en lo que son los hombres: y los hombre son, ante todo, muy variados.”

Un altre punt que critica és la estratificació humana en què s’han basat fins ara. Pensa que estudiar psique, organisme i cultura per separat, és dificil tornar-los a unir. Aquest fet només portarà a establir paral·lelismes entre fenòmens culturals i no culturals, sense poder arribar a conclusions concises.

L’autor afirma haver de trobar una combinació entre necessitats i supòsits universals i característiques culturals locals, per arribar així a una complementació de coneixements pel què fa a l’estudi de l’home.

“…la esencia de lo que significa ser humano se revela más claramente en aquellos rasgos de la cultura humana que son universales, y no en aquellos que son distintivos de este o aquel pueblo, es un prejuicio que no estamos necesariamente obligados a compartir.”


Està en contra de la concepció il.luminista de l’home, doncs es creia en un caràcter evolutiu d’aquest, on primer es forma biològicament i després va adquirint la cultura.


Cap a una concepció sintètica de l’home
L’autor recalca la importància de fusionar sabers per poder fer un estudi exhaustiu de la naturalesa de l’home. Això no significa haver d’unificar terminologies concretes de cada disciplina en fórmules generals, sinó de fer un treball conjunt. Així doncs s’aconsegueix una única visió des de diferents punts de vista i com aquests es complementen i es nodreixen mutuament. Aquesta idea queda recollida en dues frases extretes del mateix text:

“…una concepción en la cual factores biológicos, psicológicos, sociológicos y culturales puedan tratarse como variables dentro de sistemas unitarios de análisis.”

“Se trata de integrar diferentes tipos de teorías y conceptos de manera tal que uno pueda formular proposiciones significativas que abarquen conclusiones ahora confinadas en campos de estudio separados.”


Concepte cultura i el concepte home
Geertz proposa dues idees per aconseguir tenir una imatge més exacta de l’objecte d’estudi entropològic que és l’home. Aquestes són;
1. Cultura com a mecanisme de control
Creu en canviar el concepte de cultura que fins ara es tenia, de cultura com esquemes de conducta i canviar-ho per cultura com a mecanisme de control. Es refereix així, a normes, lleis, … que regeixen el nostre comportament.

Primer de tot és entendre que el pensament humà és un fet social i públic. Es posa en marxa dins el nostre cap en entrar en contacte amb el nostre entorn. Donem sentit i signficat al nostre voltant i mitjançant diferents vies de comunicació – llenguatge, gestos, dibuixar,…- expressem la nostra experiència i alimentem el nostre pensament simbòlic. Els símbols ja estan en el món on naixem, construits mica en mica per la comunitat. La nostra vivència i experiència els anirà alimentant o canviant segons la nostra activitat, i seguiran existint tot i la nostra desaparició. Utilitzem els símbols per orientar-nos en la nostra vida diària en tant que és condició inherent a l’home entendre i donar explicacions a tot allò que viu i sent.

2. L’home com a animal més dependent d’aquest control perquè la seva conducta no desenvoqui en un caos.
Les característiques innates que no estan regulades per cap mecanisme extern, li proporciona donar respostes adequades a diferents ocasions. D’altra banda, tindriem uns factors culturals que li regularien certes respostes per tal d’ordenar la seva conducta. L’home necessita orientar-se mitjançant símbols externs, doncs els factors inherents en el seu cos no són suficients per transitar-hi.
La cultura, segons Geertz (i fent referència a la concepció il.lustrada) diu que “…no es sólo un ornamento de la existencia humana, sino que es una condición esencial de ella.“

D’aquesta manera no es centra tan en aquelles conductes comuns, empíricament demostrables, sinó en allò que fa que visquem un tipus de vida i no una altra.

Hi ha 3 aspectes que afavoreixen a aquest tipus de concepció

1.- Concepció estratigràfica. Es descarta la perspectiva seqüencial de la relació entre el desenvolupament físic i el desenvolupament cultural. Es creia que l’home física es va anar desenvolupant en aquesta dimensió mitjançant el mecanismes de variació genètica i selecció natural coneguts. Després d’arribar a l’aspecte físic que més o menys tenim en l’actualitat, va començar a desenvolupar la part cultural. A partir de llavors tots els canvis adaptatius eren més per causes culturals que no pas genètiques.
Geertz contradiu aquesta visió argumentant que el pas a la vida cultural del gènere homo va durar molts anys i que no va ser una època difernciada. Els canvis que es van anar produint , tan culturalment com genèticament, van anar de la mà, sent petits i lents al llarg de la història.

“…la cultura más que agregarse, por así decirlo, a un animal terminado o virtualmente terminado, fue un elemento constitutivo y un elemento central en la producción de ese animal mismo.”

2.- Els canvis biològics que van donar lloc a l’home modern es van produir al sistema nerviós central, especialment al cervell. Aquests desenvolupament va ser gràcies a la interacció amb la cultura i als elements que oferia per regular la conducta dels homes juntament amb els símbols per donar sentit a l’experiència viscuda. Necessitaven la cultura per aconseguir una millor adaptabilitat al medi que vivien, i donar flexibilitat al control genètic que posseien.
Entre cultura, cos i cervell es va crear un sistema de realimentació on cada part moldejava el progrés de l’altra.

3.- L’home com a animal incomplet, des del punt de vista físic. Pren gran rellevància, no tan la capacitat per aprendre com la diversitat de classes d’aprenentatge per esdevenir home; adquisició de conceptes, aprehensió i l’aplicació de sistemes específics de significació simbòlica. A diferència dels animals, aquests últims s’organitzen d’acord amb codificacions genètiques com a resposta a estimuls. Els homes, pel contrari, necessiten de la cultura per trobar un equilibri entre el què ens vé donat genèticament, el què el cos demana, i allò que hem d’aprendre per sobreviure en societat.

“Nuestras ideas, nuestros valores, nuestros actos y hasta nuestras emociones son, lo mismo que nuestro propio sistema nervioso, productos culturales, productos elaborados partiendo ciertamente de nuestras tendencias, facultades y disposiciones con que nacimos, pero ello no obstante productos elaborados.”

Geertz acaba el seu text fent un repàs per les dues anteriors teories sobre la naturalesa humana. Tan la visió de la Il.lustració com la de l’antropologia clàssica tenien un nexe comú, volien trobar una tipologia però, al seu entendre, de caràcter inert.

“El hombre no puede ser definido solamente como por sus aptitudes innatas, como pretendía hacerlo la Ilustración, ni solamente por sus modos de conducta efectivos, como tratan de hacerlo en buena parte las ciencias sociales contemporáneas, sino que ha de definirse por el vínculo entre ambas esferas,(…)”

“Llegar a ser humano es llegar a ser un individuo y llegamos a ser individuos guiados por esquemas culturales, por sistemas de significación históricamente creados en virtud de los cuales formamos, ordenamos, sustentamos y dirigimos nuestras vidas. Y los esquemas culturales son no generales sino específicos (…)”

“ …la cultura nos da forma como individuos separados. Eso es lo que realmente tenemos en común, no un modo de ser subcultural inmutable ni un establecido consenso cultural.”

“…captar firmemente el carácter esencial de, no sólo las diversas culturas, sino las diversas clases de individuos que viven en el seno de cada cultura, si pretendemos encontrar la humanidad cara a cara.”

Quan els excedents d'Occident alimenten els seus dissidents.

El dia 2 d’aquest mateix mes apareixia a El País un article titulat “El club de los comedores de basura”. En aquest se’ns convida a fer un tomb pels carrers de Nova York per acompanyar una colla de persones que han pres la iniciativa de “reciclar” els aliments que els supermercats i restaurants llencen cada nit als carrers de la metròpolis.

Des de la nostra quotidianitat el verb reciclar sembla que no inclogui els aliments i que se centri simplement en les campanyes municipals de classificació de residus. Però si anem a l’arrel i definició del mot, veurem que reciclar és tornar a introduir al circuit de consum productes obtinguts de residus, des d’un punt de vista ecològic del món, que s’enfoca des de tres vessants: la primera és la reducció del consum, la segona la reutilització i la tercera, el reciclatge en sí. Seguint aquest esquema el cas dels freegan, tal i com s’autodenominen els “recicladors d’aliments” apliquen a la perfecció aquestes premisses.

La majoria d’aquestes persones no es mouen per necessitat sinó per la seva consciència crítica. Entenen que la societat occidental està plena d’excedents, enfront d’un gruix d’altres societats on el que impera és la pobresa i la fam, tot i que no cal anar gaire lluny, ja que l’anomenat quart món (bosses de pobresa incloses socialment dins del primer món) arriba a l’esgarrifosa xifra de 2 milions de persones a la ciutat novaiorquesa. Per això, per responsabilitat social, es neguen a comprar aliments que després poden trobar a les escombraries.

I tot plegat encara té més sentit en un país com els Estats Units, on el 64% de la població té sobrepes i un de cada quatre habitants és obès. L’alimentació moderna urbana és desequilibrada i més si la sumem a una vida cada cop més sedentària, en aquest sentit el problema de la obesitat s’està convertint en una epidèmia als suposats països desenvolupats i per tant, en un problema de salut pública.

Però la seva crítica va molt més enllà de l’alimentació, també qüestionen el model cultural basat en la cultura de masses, producte de la societat de consum del món occidental (que exporta a la resta del planeta en forma de colonialisme cultural). A partir del segle XX, amb l’increment de la indústria, de la urbanització i del lliure mercat, tot es converteix en possible producte de consum massiu, i quan diem tot volem dir tot: el pensament, els somnis, les idees, els estils de vida, la vida privada...

Just what is it that makes today's homes so different, so appealing?

(Però què és el que fa a les llars d’avui en dia tan diferents, tan atractives?)

1956, Richard Hamilton Aquesta cultura té un lligam inqüestionable amb l’economia, s’aspira a la màxima rendibilitat, es fabrica a gran escala utilitzant la ciència, els estudis sociològics, el coneixement, la creativitat i la publicitat, sempre al servei de la producció d’objectes estandarditzats, carregats de valors i estereotips, fàcils d’assimilar per la classe mitja.

Per mantenir la cultura de masses és imprescindible que no s’enfonsi la societat de consum i que no s’aturi el desenvolupament d’un model socioeconòmic que potencia les desigualtats. Aquest model es va consolidar als anys ’50 als EUA i es va difondre arreu.

Humilment els freegan intenten frenar o almenys qüestionar aquest bucle, amb la seva pràctica quotidiana i subversiva basada en fer vaga de consum normalitzat. Però no és fàcil, la màxima coherència es basa en una fortalesa de conviccions ben arrelada, cosa que en la societat neoliberal, i més en una ciutat, és molt difícil d’aconseguir, les temptacions són vàries i molt llamineres, a cada passa trobes excessos i abusos, que et criden amb llenguatges psicològics molt elaborats.

Per aconseguir fer de la teoria la teva praxis és imprescindible cercar afinitats i teixir relacions cooperatives, de manera que puguis arribar a tenir una vida el més propera possible a allò que penses. Però hi ha molts àmbits de la vida on és realment complicat aplicar les idees crítiques, per això és imprescindible organitzar-se en grups on es comparteixin inquietuds i punts de vista.

Un bon exemple és el que ens mostra l’article. Buscant una proposta més proper, ens podem fixar en el cooperativisme, amb una gran trajectòria històrica a Catalunya.

Una cooperativa és un model associatiu i autònom on de manera voluntària s’uneixen persones per fer front a les seves necessitats, ja siguin econòmiques, socials o culturals.

El funcionament és horitzontal, la propietat és conjunta i l’estructura democràtica. Trobem tipologies variades de cooperatives: les laborals (des de fàbriques a buffets d’advocats), les de consum (normalment de productes d’alimentació biològics) o les de crèdits (les anomenades banques ètiques). I és que les cooperatives representen la forma més legítima d’empresa solidària i economia social.

I per acabar una recomanació cinematogràfica relacionada amb el tema desenvolupat:

Els espigoladors i l’espigoladora, d’Agnes Varda.

Els "Altres"

Qui són els Altres?

Es tracta d’un concepte filosòfic i psicològic molt treballat per l’antropologia.

S’és l’altre en funció de qui diposita la seva mirada sobre tu.

En aquest sentit hi ha moltes definicions de l’altre, potser tantes com cultures.

L’antropòleg enfoca els seus estudis sobre els altres, la seva és una mirada a la vegada propera i distant: normalment no forma part de la cultura que s’estudia sinó que des d’una distància cultural i social s’endinsa a analitzar-la, i per fer-ho necessita establir cert lligam amb l’objecte d’estudi, per tal de conèixer a fons les seves característiques. L’antropòleg per molt que domini la llengua i les costums d’un poble mai deixarà de ser l’altre per a aquest.

El mot alteritat es fa servir avui en dia a partir de la difusió que en va fer el filòsof Emmanuel Levinas (1906- 1995), en la seva obra Alteritat i Transcendència, intent de reconstruir el pensament ètic esfondrat a les dues Guerres Mundials. L’origen etimològic de la paraula ve del llatí alter , és a dir, l’altre entre dos termes, considerat des de la posició del jo. És aquell principi pel qual es canvia la pròpia perspectiva per la de l’altre, tenint en compte el seu punt de vista i percepció del món, els seus interessos culturals, ideològics... i sense suposar que la visió del jo és la única o millor.

És el descobriment que el jo fa de l’altre, a través del contacte directa amb l’altre es poden crear idees i imatges sobre aquest que abans o bé no es coneixien o bé s’establien sobre prejudicis. En general les persones tendim a percebre els altres exclusivament des dels nostres paràmetres, sense tenir en compte el desenvolupament de l’altre.

Per aconseguir establir correctament una relació d’alteritat és imprescindible l’empatia, aquella capacitat de vivenciar en el propi cos allò que sent, que viu l’altre, de manera que s’arribi, a través del diàleg, a una millor comprensió del seu comportament. És una habilitat per entendre els sentiments, les necessitats i els problemes de l’altre posant-nos al seu lloc, les persones empàtiques són aquelles capaces d’escoltar als demés. L’antropòloga hauria de ser en primer terme una persona empàtica, així podria desenvolupar correctament la seva tasca.

Sovint però trobem grans contradiccions en la feina duta a terme pels antropòlegs, com a tall d’exemple podem veure el servei a la C.I.A. que al llarg del segle vint ha ofert l’Associació Antropològica Americana, que per ex. va participar a l’Operació Camelot durant la guerra del Vietnam. Ara bé, hi ha altres casos, com el de Boas que es va manifestar públicament per refusar la participació dels EUA en la 1a G.M.

Aquests problemes ètics sorgeixen pel fet que els antropòlegs tenen més poder que les cultures que estudien, és per això que massa sovint s’ha fet servir aquesta disciplina com a colonialisme cultural amb grans beneficis econòmics.

Un altre exemple clar de manca d’alteritat és tot el procés de colonització de Llatinoamèrica i d’Àfrica per part dels europeus: dues o més cultures es troben, una s’imposa sobre l’altra sense intentar entendre les seves formes de vida. Tan sols per ser la cultura indígena, per tant l’autòctona, per tenir comportaments diferents a l’europea, aquesta es veu amb el dret de considerar l’altra com quelcom bàrbar i que cal modificar.

Si tornem al tema d’aquest apartat, veurem que la qüestió antropològica és sobretot i en primer lloc una pregunta sobre l’altre. Segons Krotz, en cada individu i en cada societat o grup humà, aquesta està present, i és que cap entitat pot existir aïlladament si no és en relació amb l’altre. Aquest és el referent per a la construcció de la identitat, del propi ego, ja que com afirmava Lacan:

“l’altre és al mateix temps cada altre subjecte per separat i tot el conjunt de subjectes que constitueixen la cultura i la societat des de l’origen de la humanitat.”

Cita Lacan també: “El "El subjecte (el jo) és parlat per l’altre; el subjecte és pensat per l’altre.”

Existim doncs, en funció de la percepció que l’altre té de la nostra identitat?

O com apuntava Sartre: “L’infern és la mirada de l’altre”?

La preocupació per allò que genera les diferències entre societat i societat és el principal interès iniciador de l’antropologia moderna. Tot i que tots els pobles comparteixen aquesta inquietud, és en l’occidental on, gràcies a condicions històriques i socials, ha agafat més importància, i amb ella el paper de l’antropologia.

A El problema del objeto de estudio de la antropología, de Julio Zino, cita:

“los otros, los particularismos, las diversidades se encuentran igualmente en

pleno corazón de la modernidad (...). La alteridad no representa una

esencia, una cualidad intrínseca que ciertas poblaciones o ciertas culturas

llevan inscritas en ellas. La alteridad debe ser considerada como una noción

relativa y coyuntural: se es “otro” solo en la mirada de alguien. (...) Las

categorías o grupos que aparecen diferentes lo son en relación a una

estructura dominante que las engloba y con la cual mantienen cierto tipo de

relación de demarcación y de oposición. Un pueblo de campesinos, una

sociedad “primitiva”, una minoría étnica o religiosa, una comunidad de

pescadores, un barrio de chabolas, etc. Forman todos parte de conjuntos

mayores que les envuelven, por ejemplo, la sociedad industrial, un espacio

político nacional, una economía de mercado, una aglomeración urbana, etc.”
(Kilani, 1996:27).

Quan parlem dels altres entrem en conflicte amb la nostra pròpia cultura?

Sí, per por, per ignorància i per manca d’interès, i més si tenim en compte que també hi ha altres dins de la pròpia cultura, per tant el conflicte és inherent a la societat contemporània, multicultural i plena de contrastos en la que vivim.

Per acabar,
els altres som nosaltres.

* * *

Declaració Universal dels Drets Humans

Podem relacionar el concepte de l’altre amb l’aparició de la Declaració Universal dels Drets Humans, ja que neix després de la desfeta moral de la II Guerra Mundial i per por que la Història repetís episodis cruels com l’Holocaust, exemple clar de com els considerats els altres (des d’un punt de vista xenòfob), els jueus, són assassinats.

L’Assemblea General de les Nacions Unides, en la seva resolució del 10 de desembre del 1948 a París, va establir l’aprovació d’una sèrie de documents que recollien les eines bàsiques per a la defensa dels Drets Humans.

La Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH) està composta per trenta articles sobre drets polítics, socials, culturals, civils i econòmics.

Alguns exemples d’aquests articles:

Articles 1 i 2:

Aquests recullen principis bàsics en els que es fonamenten els drets de:
llibertat, igualtat, fraternitat i no discriminació.

“Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets,
i dotats com estan de raó i consciència, han de comportar-se fraternalment
els uns amb els altres.”

Articles del 3 al 27: Aquests recullen drets de caràcter personal.

“Ningú estarà sotmès a esclavitud. L’esclavitud i la tracta d’esclaus estan prohibits en totes les seves formes. Ningú serà sotmès a tortures ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants. Tota persona acusada de delicte té dret a la presumpció d’innocència mentre no es demostri la seva culpabilitat.”

Articles del 12 al 17: Aquests recullen drets de l’individu en relació amb la comunitat.

“Tota persona té dret a sortir de qualsevol país, inclòs del propi, i tornar al seu país. Tota persona té dret a la propietat, individual i col·lectiva.”

Articles del 18 al 21: Aquests recullen drets i llibertats polítiques.

“Tot individu té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les seves opinions, el d’investigar i rebre informacions i opinions, i el de difondre-les, sense limitació de fronteres, per qualsevol mitjà d’expressió.”

No cal dir que aquests exemples d’articles ens serveixen per adonar-nos que, seixanta anys després d’aquesta “declaració d’intencions”, no s’estan complint en absolut. I que no sembla que ara com ara hi hagi voluntat política (o seria millor dir, econòmica) d’aplicar la DUDH arreu del planeta, només cal mirar a casa nostra i veurem com s’incompleixen un a un aquests drets fonamentals.

* * *

Annex sobre el llibre Els Papalagi de Tuiavii de Tiavea.

Què passaria si per una vegada els papers s’invertissin i l’objecte d’estudi antropològic deixessin de ser els Altres dels occidentals i esdevinguéssim nosAltres els estudiats?

Això és el que succeeix al llibre Els Papalagi (Els homes blancs). Editorial Integral, Barcelona, 1988

El 1914 fugint de l'horror de la Primera Guerra Mundial, l'alemany Erich Scheurmann arriba a Tiavea, poble de l'illa samoana d'Upolu a Polinèsia (Oceà Pacífic).

Aquí entra en contacte amb Tuiavii, cap de la comunitat illenca, i inicia una amistat amb ell. El samoà li mostra els "estudis antropològics" que ha elaborat i redactat sobre els seus congèneres europeus arrel d’un viatge pel vell continent. Empès per un esperit curiós, va decidir anar a conèixer de primera mà el modus vivendis occidental.

Són un conjunt de discursos que Tuiavii va formular a la seva comunitat per explica’ls-hi tot allò que havia vist de la vida europea i a la vegada, amb un caràcter clarament antioccidental, convènce’ls que la seva vida a la illa no tenia res a envejar a la que duien els blancs, ans al contrari.

Carregat d’ironia franca, amè i amb exemples quotidians, la seva visió ens serveix, quasi cent anys després, per qüestionar-nos el nostre model de societat.

De fet, s’ha afirmat que Els Papalagi és el primer escrit antiglobalització.

Alguns dels títols dels seus discursos són:

"El metall redó i el paper tosc”, "Els papalagi no tenen temps", "Professions dels Papalagi i la confusió que se'n deriva" o "La malaltia del pensament profund".

Com podem veure, en el procés que va fer Tuiavii per a realitzar aquest estudi crític, seguia una orientació antropològica:

La primera fase va consistir en viatjar al lloc per a investigar com viuen els “exòtics” europeus.

La segona fase es desenvolupà un cop tornat de “l’expedició científica”, és quan reflexiona sobre tot allò que ha vist i arriba a unes conclusions.

La tercera i última fase és la de “divulgació científica”, quan va transmetre als membres de la seva comunitat les seves descobertes, per tal d’enriquir la seva cultura i ajudar-los a tenir una visió més completa del món.

Podem afirmar sense ets i uts, que Tuiavii de Tiavea podia fer la “competència” als aventurers antropòlegs britànics de principis del s.XX.

És molt interessant fixar-nos en els comentaris que fa Erich Scheurmann al pròleg de l’edició que ell mateix va dur a terme de Els Papalagi.

Parla sobre el vincle que estableix amb el cabdill samoà:

una clara relació entre el jo europeu i l’altre polinesi, a la vegada que hi ha una reciprocitat, entre el jo polinesi i l’altre europeu.

També cal destacar els exemples de la tasca de l’antropòleg comentats per l’alemany.

Per fer-nos-en una idea citem trossos d’aquest pròleg i a continuació fragments de diferents capítols del llibre, que il·lustren el que hem estat comentant fins ara:

“A través de sus ojos nos miramos y nos vemos desde un punto de vista que de ningún otro modo podríamos percibir. Ciertamente habrá gente, especialmente monstruos culturales, que juzgarán su visión infantil, quizás incluso ignorante; pero aquéllos que tenéis más mundo y sois más humildes, seréis movidos a la reflexión y a la autocrítica por mucho de lo que se os va a decir.

Fui su vecino durante algo más de un año, siendo un miembro de la comunidad de su pueblo, pero Tuiavii sólo me tomó como confidente cuando llegamos a ser amigos. Después de haber superado, incluso olvidado, al europeo que hay en mí, cuando él se hubo convencido de que yo estaba maduro para su sabiduría sencilla y de que no me reiría de él (algo que nunca hice), solamente entonces decidió que merecía la pena que escuchara algunos fragmentos de sus escritos. Me los leyó en voz alta, sin ningún patetismo, como si fuera una narración histórica. Aunque solamente fuera por esa razón, lo que estaba diciendo trabajaba en mi mente y daba origen al deseo de retener las cosas que había oído.

Sólo mucho después me confió Tuiavii sus notas y me dio permiso para traducirlas al alemán. Pensó que yo quería usarlas para mis estudios personales y nunca supo que la traducción sería publicada, como sucedió. Todos estos discursos no son más que toscos borradores y juntos no forman un libro bien escrito. Tuiavii no los ha visto nunca en ninguna otra forma. Solamente cuando tuvo todo el material archivado cuidadosamente en su cabeza y todas las ideas claras, quiso empezar su “misión”, como él la llamaba, entre los polinesios. Yo tuve que abandonar las islas antes de que empezase su informe.

«Vosotros, compañeros, pensáis que podéis mostrarnos la luz", me dijo cuando estuvimos juntos por última vez, «pero lo que realmente hacéis es tratar de arrastrarnos a vuestra charca de oscuridad"

Los papalagi son pobres a causa de sus muchas cosas.

“También podéis reconocer al Papalagi por su deseo de hacernos sabios y porque nos dice que somos pobres y desdichados y que estamos necesitados de su ayuda y comprensión, porque no poseemos nada.

Los Papalagi turban de todos los modos posibles sus mentes y enloquecen pensando que el hombre no puede vivir sin cosas, como no puede vivir sin comida.

Los que tienen pocas cosas se llaman a sí mismos pobres o infelices. Ningún Papalagi canta o va por la vida con un destello en su mirada cuando su única posesiones un recipiente de comida como hacemos nosotros. Si los hombres y mujeres del mundo de los blancos residieran en nuestras cabañas, se lamentarían y afligirían, e irían a buscar rápidamente madera de los bosques y caparazones de tortuga, vidrios, fuerte alambre y llamativas piedras y mucho, mucho más. Y moverían sus manos de la mañana hasta la noche, hasta que la choza samoana estuviese llena de objetos enormes y pequeños que se rompen fácilmente y son destructibles por el fuego y la lluvia, y que por esto deben sustituirse todo el tiempo.

Cuantas más cosas necesitas, mejor europeo eres.

Ahora el hombre blanco quiere hacernos ricos trayéndonos todos sus tesoros, sus cosas. Pero esas cosas son como flechas envenenadas, que matan a aquéllos en cuyo pecho se han introducido. Una vez oí, por casualidad, decir a un hombre que conoce bien nuestras islas: «Vamos a forzar nuevas necesidades en ellos». ¡Las necesidades son cosas! Y aquel sabio dijo más: «Entonces podemos ponerles a trabajar también fácilmente». Quería decir que tendríamos que usar la fuerza de nuestras manos para hacer cosas, cosas para nosotros mismos, pero principalmente cosas para los Papalagi. Debemos estar también cansados, encorvados y grises.”

“Los Papalagi tienen una manera extrañamente confusa de pensar. Siempre se están devanando los sesos, para sacar mayores provechos y bienes de las cosas, y su consideración no es por humanidad, sino sólo por el interés de una simple persona, y esa persona son ellos mismos.

Sí, en este documento debe mencionarse que no sólo se pide el metal redondo y el papel tosco para casi todo; también puedes obtenerlo haciendo casi nada. Lo único que tienes que hacer es realizar una acción que en Europa es llamada «trabajo». «Trabaja y tendrás dinero», es la norma común europea. Existe, sin embargo, una gran injusticia que el Papalagi tiende a ignorar, y que no considerará porque significaría reconocer esta injusticia. No toda la gente que tiene mucho dinero también trabaja mucho. (Naturalmente a todo el mundo le gustaría tener mucho dinero sin tener que trabajar por ello). Así es como funciona; tan pronto como un blanco tiene suficiente dinero para su comida, su cabaña y su estera, y un poco para ahorrar, por ese poco deja a su hermano trabajar con él.

Empieza dejándole hacer el trabajo que pone sus manos toscas y sucias. Le deja que limpie la suciedad que él hace.

De este modo él o ella ganan tiempo para hacer un trabajo mayor, más importante o más agradable, por el que reciben más dinero y no tienen que ensuciarse las manos o fatigar sus músculos. Si él es un constructor de botes, ellos tienen que ayudarle a construir botes. Del dinero que él gana con el trabajo de otro hombre, dinero que con todo derecho debiera pertenecer a este hombre, aparte la mayor parte y tan pronto como puede, alquila a otro hombre para trabajar por él y más tarde a un tercero; más y más hermanos están construyendo botes para él, algunas veces hasta más de cien.”

L’audiència de masses

Article de La Directa – Mónica Terribas – 18/4/2007 – “El periodisme emmadrit i al servei de l’amo”

Eduardo Galeano – El libro de los abrazos”

La televisión/2

La televisión, ¿muestra lo que ocurre?

En nuestros países, la televisión muestra lo que ella quiere que ocurra; y nada ocurre si la televisión no lo muestra.

La televisión, esa última luz que te salva de la soledad y de la noche, es la realidad. Porque la vida es un espectáculo: a los que se portan bien, el sistema les promete un cómodo asiento.

La televisión/3

La tele dispara imágenes que reproducen el sistema y voces que le hacen eco; y no hay rincón del mundo que ella no alcance. El planeta entero es un vasto suburbio de Dallas. Nosotros comemos emociones importantes como si fueran salchichas en lata, mientras los jóvenes hijos de la televisión, entrenados para contemplar la vida en lugar de hacerla, se encogen de hombros.

En América Latina, la libertad de expresión consiste en el derecho a pataleo en alguna radio y en periódicos de escaso tiraje. A los libros, ya no es necesario que los prohíba la policía: los prohíbe el precio.

La televisión/4

(...)

La televisión se propone adular a los que mandan en el río de la Plata, pero sin quererlo cumple una ejemplar función educativa: nos muestra las altas cumbres y en ellas delata la tilinguería y el mal gusto de los triunfantes cazadores de dinero.

Debajo de la aparente estupidez, hay verdadera estupidez.

L’article de la Mónica Terribas recull molt bé els concepte que vam comentar a classe sobre l’audiència de masses. Denúncia la poca llibertat d’expressió que hi ha avui en dia en els mitjans de comunicació, i no perquè “siguem en un temps on imperin la censura, ni on els telèfons mòbils es despengin (...). La dinàmica dels negocis ja fa aquesta feina tota sola”. “Investigar, aprofundir i fins i tot descartar vol dir temps. I aquest temps de recerca d’una informació inèdita pocs mitjans de comunicació estan disposats a pagar-lo.” Explica molt bé perquè rebem un missatge tan simplificat, homogeneïtzat i globalitzat on prima més allò que atrau l’audiència que no pas “continguts que generin més coneixement de la realitat”. Creen realitats i transmeten una imatge de la realitat distorsionada. Un exemple seria el cas de la vinyeta on un dels personatges és testimoni d’un esdeveniment que la premsa no explica tal i com ell ho va viure. Els mitjans de comunicació decideixen quina és la realitat de tothom i aquesta és la que tothom es creu. Això es refereix tant al què i al com ho expliquen perquè com bé diu Eduardo Galeano “res no passa si la televisió no ho mostra”. I aquí és on agafa importància la reflexió de la Mónica Terribes quan afirma que “el pitjor enemic de la llibertat d’expressió és no disposar de la informació i no ser-ne conscient: el desconeixement del que passa en el nostre entorn.”

Falta esperit crític i també plantejar-nos que quan es parla d’audiència, ens referim al conjunt de tots nosaltres. Perquè ens atrauen més les informacions simplistes, sense gaires complicacions? Aquí els clients, els consumidors d’informació, tenim poder per canviar-ho, podem exigir més qualitat si realment la volem. Podem ser selectius i crítics.

L’ocupació i el principi de la propietat

El cas de Can Masdeu

Informació recollida de la web www.canmasdeu.net:

Can Masdeu és una antiga leproseria okupada que es troba en una de les darreres valls no urbanitzades del Parc de Collserola.. El projecte va començar el Desembre de 2001 i va resistir un intent de desallotjament l'Abril de 2002. Tanmateix, la casa està encara sota amenaça de desallotjament. El Febrer de 2005 va conèixer la sentència del judici civil que ha interposat la Fundació Hospital de Sant Pau (propietària de la finca, i gestionada per la Generalitat de Catalunya, l'Ajuntament de Barcelona i l'Arquebisbat). En aquests moments viuen a la casa al voltant d'unes 24 persones.

El projecte inclou un centre social amb una sèrie d'activitats que donen vida a la vall, i que convida a experimentar altres formes de relacions.

És a més una forma de defensar la vall davant l'incessant avenç urbanístic de la ciutat de Barcelona, que amenaça la serra de Collserola amb innombrables projectes de "modernització".

Als horts de la casa es conrea la majoria dels vegetals que mengen, compren el menjar sec a cooperatives ecològiques, van en bici, tenen un lavabo compostable, una dutxa amb aigua escalfada amb col·lectors solars, es classifiquen les escombraries en uns 8 tipus per reutilitzar i reduir els que es tira, es neteja l’aigua en un sistema d’aigües grises, etc...intentant reduir el seu impacte social i ecològic el més possible, aplicant alguns principis de permacultura.

També hi ha un complet taller de bicicletes, un forn de llenya, un forn de ceràmica, una cuina solar, un taller de cerveses, una bici-rentadora, i unes 20 gallines que també formen part de la casa.

Centre Social
L'antiga masia de Can Masdeu va ser abandonada durant gairebé 50 anys, el 2001 va ser ocupada i rehabilitada com a habitatge i centre social rural i urbà.

Actualment formen part del Centre Social de Can Masdeu:
. Els Horts Comunitaris
. El PIC
. Els GACs
. L'Educació Agroecológica
. L'Oficina Rurbana
. El Rurbar

Aquests grups es reuneixen trimestralment en assemblea per coordinar-se i planificar les activitats que es donen en la Vall de Can Masdeu.

Els Horts Comunitaris és un grup que treballa les diferents parcel·les d'hort de la finca de Can Masdeu; s'organitza en comissions i es reuneix en assemblea una vegada al mes (en principi el primer diumenge de cada mes a les 10 h). Nosaltres, com casa, formem part del grup i de l’assemblea com qualsevol altra parcel·la d'hortolanes, amb actualment tres persones que ens representen. Recentment s'han reelaborat els principis ètics i les "regles" del grup i estaria bé que tots els llegíssim per estar informades i poder seguir el procés de més prop així com aportar idees, crítiques o qualsevol cosa que ens sembli oportú. L'economia dels horts s'autogestiona independentment de la casa i dels altres projectes, a través de les aportacions mensuals i de caràcter puntual de les hortolanes.

El PIC engloba els tallers, trobades i activitats que es realitzen cada diumenge en el centre social. També els diumenges s’obre el rurbar, es venen productes d'autorenda, es fa la ruta guiada pel centre social i s’obre l'oficina rurbana i la botiga lliure (encara que qualsevol que passi per casa hi pot accedir sempre que vulgui).

Els GACs són Grups d'Autoaprenentatge Col·lectiu. Actualment estan en funcionament els següents GACs:

. Horts
. Pa
. Cervesa Fes-t'ho teu
. Bicicletes
. Circulo de Mujeres
. Spirulina (actualment hivernando, fins a març)
. Contact-improvització

L’educació Agroecológica s'ofereix als grups de nen@s i a joves perquè aprenguin a interaccionar amb els cicles de la matèria, l'energia i l'aigua; se centra en l'hort que hi ha darrere del PIC. Les activitats es realitzen els dos primers divendres de cada mes per a grups escolars i alguns caps de setmana per a grups no escolars; poden ser de matí, de tard o de tot el dia. S'autogestiona econòmicament a través de les donacions voluntàries dels grups que participen de les activitats.

L'Oficina Rurbana és una eina concreta amb la finalitat de repoblar el camp i conrear la ciutat. Aquí podràs trobar un centre de documentació i la distri rurbana. A més hi ha un banc de llavors, i la finestra al camp amb directoris de diversos col·lectius a nivell global, estatal i català.

Can Masdeu. Una experiència rurbana - (Gran Angular, TVE2, 2006)

(link per descarregar-se el documental: http://www.nodo50.org/rebeldemule/foro/viewtopic.php?t=1041&highlight=rurbana)

Comentaris del documental:

“El que és realment surrealista són les hipoteques. Nosaltres ens estem justificant perquè estem ocupant i fent algo fora de la normalitat imposada i encara que no vulguem ens estem justificant. El que sembla surrealista perquè em sembla injustificable és que havent-hi 70.000 cases buides, les típiques dades, que hi ha una quantitat de mercat artificial, preus que no tenen res a veure amb la necessitat sinó amb una creació artificial de preus en base a restringir l’oferta, tot això és el que es considera normal i el que es majoritari i l’okupacio es considera una raresa. Per mi jo començaria per aquí, per normalitzar l’ocupació, perquè per a mi és una opció en la situació normal absolutament lògica”.

“L’ocupació en primera instància és una resposta al valor suprem de la propietat privada, si algun dret està defensat a nivell legislatiu és el dret a la propietat, perquè l’exerceixin amb totes les seves conseqüències, en facin us o no.. aleshores una primera definició o resposta com a ocupació és intentar satisfer un dret o una necessitat bàsica com és tenir un sostre, una casa on viure, un espai on aixoplugar-te tenir una vida pròpia, íntima i fins i tot familiar. L’ocupació respon a la dificultat que avui en dia significa accedir a un sostre, una vivenda”.

“Jo parlaria de l’accés digna a una vivenda digna. De què serveix un accés on t’hi estàs deixant la vida. Aquí és on jo crec que l’ocupació no només busca una vivenda digna sinó busca arribar a aquest dret d’una altra manera, arribar col·lectivitzant, sense un intercanvi monetari, qüestionant el treball esclavitzat, ... L’alternativa està molt en tota la gent que aconsegueix viure al marge de tota la lògica del mercat, no és només els okupes, no és una marca de resistència exclusiva. És compartit per moltes sensibilitats, des de l’ocupació fins a gent que està intentant fer una agricultura de mercats locals, de proximitat, en la qual tu no vius només per produir un producte sinó que estàs tenint una granja diversa amb tota mena de producció, que és el que també intentem aquí a Can Masdeu.”

“Parlem d’autogestió, passar del mercat i intentar autogestionar-te les teves necessitats, fent-ho col·lectivament perquè sinó és molt difícil. sempre difícil de sortir del tot perquè hi ha coses que pràcticament són impossibles d’autogestionar-te. L’ocupació és una eina per poder sortir d’això perquè en el moment en que tu no necessites invertir uns diners en un espai on poder estar, no necessites perdre el temps que necessitaries per guanyar-los i aquí és on pots començar...” “La primera autogestió és l’accés a la terra o a l’espai per poder autogestionar-te la resta de coses.”

La resistència sempre s’ha donat als marges, i els marges sempre pot ser del teu propi temps. L’ocupació obra un gran espai i altra gent també obra d’altres en altres àmbits, l’ocupació és una xarxa de resistències a molts nivells, fins i tot de gent que no es consideraria mai un resistent. I això a Can Masdeu ho respirem constantment. Ve gent de tota mena, i tots comparteixen aquell puntillo de dir “el que m’omple és venir aquí i no anar a Isla Fantasía”

“tots portem una motxilla amb un bagatge cultural que va difícil viure en comunitat però a la vegada ho portem a dintre i és super gratificant. La comunitat potencia que tots puguem tendir a satisfer les nostres necessitats a tots els nivells.”

El moviment okupa transgredeix a priori el dret a la propietat des del moment que un col·lectiu de persones invaeixen un espai que no és seu. Però aquesta mirada no deixa de ser molt simplista. En veritat l’okupació és un moviment que vol posar en evidència i denunciar una problemàtica social molt concreta, a la que els membres de Can Masdeu fan referència en el documental. La propietat és un dret però gaudir d’un sostre on poder viure dignament també és un dret i encara més essencial i fonamental per a tota persona. Avui en dia, aquest dret s’ha convertit en una mercaderia amb la que es pot especular, i s’han oblidat que hi ha en joc el benestar dels individus. Paraules textuals, “l’okupació és una resposta al valor suprem de la propietat privada (...); respon a la dificultat que avui en dia significa accedir a una vivenda.”

Can Masdeu portava desocupada 50 anys i encara ara estaria inactiva perquè la Generalitat i l’Ajuntament no saben que fer-ne o volen esperar a que es revaloritzi el preu. I a l’hora, la ciutat està falta de vivendes accessibles, de serveis culturals, d’activitats pedagògiques... i els mateixos governants tenen espais on es podrien desenvolupar i originar tots aquests aspectes i no els fan servir.

Ens ensenyen a respectar el dret a la propietat, a no fer ús de coses que són dels altres, però entre línies també ens estan provocant amb discursos polítics fent creure a la mateixa societat que estan fent tot el que poden per als ciutadans i ciutadanes.

Aquests 6 anys d’ocupació han permès no només que unes 25 persones poguessin viure dignament sinó que s’han elaborat tallers, activitats, serveis que han donat un servei molt beneficiós per a la gent del barri i públic en general. Ha quedat demostrat que transgredir el dret a la propietat de vegades no és tan incívic (com ara diria l’Ajuntament de Barcelona) sinó tot el contrari és més aviat un acte de civisme (per utilitzar el seu mateix concepte). D’acord amb la seva opinió és més surrealista i anormal que es permeti que un espai tan gran quedi abandonat durant 50 anys quan hi ha tantes mancances i demandes socials no satisfetes.

Personalment, recolzo aquest moviment per la importància de denúncia social que té. Calen reaccions (com diria Durkheim) perquè la societat reaccioni i s’adapti, en cas contrari ens deixaríem portar com un ramat d’ovelles per la voluntat de la classe política que només mira pels seus propis interessos i no pels interessos d’aquells i aquelles que representen.

Casos similars són:

- els del MST (Moviment dels Sense Terra) a Brasil, amb 50 anys d’història. Reclamen i ocupen aquelles terres que porten més de 20 anys improductives, ja que el dret a menjar està per sobre del dret a la propietat. A Brasil un 80% de les terres estan a mans del 10% de la població (dades aproximades).

- Els de les patents dels medicaments. Xoquen el dret a la propietat intel·lectual amb la salut de les persones. El problema ve quan alguns s’aprofiten d’aquest dret per trure’n un profit econòmic sense tenir en compte les persones i superant els límits dels altres drets fonamentals.