Entrevista de Mary Bateson

antropòloga, a la secció “La Contra” de La Vanguardia – dijous 11 de novembre 2004

Per conèixer més de prop què és la sociologia i l’antropologia, he recuperat una entrevista feta a una antropòlega. He destacat algunes frases que reflecteixen la manera de treballar i estudiar l’objecte d’investigació d’un antropòleg. En aquest cas el seu pare i mare, i ella mateixa.

El seu pare, Gregory Bateson, antropòleg i fundador de la cibernètica, va viatjar pel món analitzant diferents sistemes per conèixer el seu funcionament intern: des dels dofins fins als alcohòlics passant per les tribus de Guinea. No es centra en un element concret sinó en el global de cada sistema, arribant a la conclusió de que cap cèl·lula pot sobreviure fora del seu entorn. És un plantejament semblant al de Émile Durkheim: tots els éssers neixen en les mateixes condicions culturals i aprenen i s’adapten a la cultura en la que es troben, perquè els fets socials ja estan en la societat abans de que el individu neixi, la societat els hi inculca de manera coactiva. Per tant, traslladar-los a una altra cultura pot ser complex. El fill d’un esquimal aprendrà a viure en aquelles condicions i adoptarà una manera d’interaccionar amb el medi diferent que si nasqués al desert de l’Àfrica o a Barcelona.

La seva mare, Margaret Mead, es considerada una de les antropòlogues boasianes més importants de la primera meitat del s. XX. Va defensar el particularisme històric, enfocament que s’enfrontava a l’evolucionisme en el sentit que analitzava cada cultura com a una, i estudiant tota la seva trajectòria històrica. No existien cultures superiors o inferiors. I ho transmet en les seves respostes quan afirma que la seva tasca antropològica va enriquir-la fins al punt de poder trobar-li un nou sentit a la paraula cultura. Conèixer moltes maneres d’entendre la vida li va permetre ser més lliure de pensament, fins i tot permetre’s el fet d’incloure altres hàbits, maneres de pensar i de fer en la seva persona. “Descubrió que hay muchas maneras de responder a las preguntas eternas y que si descubres, explicas y comprendes la infinita diversidad de lo humano, tu propia libertad aumenta.”

Accepta cada cultura tal com és, sense definir-la com més evolucionada o menys, són totes iguals de vàlides. Ella ha volgut empapar-se d’elles i extreure’n aspectes per aprendre i créixer. Aquesta actitud només la té algú que no menysprea i que valora.

Sociologia/Antropologia: visió clàssica i visió de Llobera

DEFINICIÓ D’ANTROPOLOGIA
L’antropologia intenta respondre a un seguit de preguntes pel que fa als ORÍGENS, DESENVOLUPAMENT I ESTRUCTURA de les societats humanes. Mitjançant mètodes científics pretén descobrir REGULARITATS en el comportament humà així com descriure i explicar la DIVERSITAT humana.

Està relacionada amb altres disciplines com la sociologia, psicologia, biologia i la lingüística.

Segons Llobera, “és la ciència humana i social integradora per excel·lència. Comprèn una dimensió social/cultural, una de biològica/psicològica, una d’evolutiva/històrica, i s’ocupa del vessant comparatiu. L’antropologia estudia el passat i el present, tant de les societats primitives i tradicionals com les modernes.”

Es comença a establir com a ciència cap a finals del s.XIX. Van aparèixer diferents teories:

- Estats Units: Franz Boas – particularisme històric o antropologia cultural

- França: Escola durkheimiana – “fets socials”

- Gran Bretanya:
o Malinowski – funcionalisme
o Radcliffe-Brown: funcionalisme cultural – antropologia social


ELS CAMPS DE L’ANTROPOLOGIA
- Antropologia física: aspectes biològics de la humanitat
- Antropologia social i cultural: estudi de les similituds i diferencies socioculturals.


Diferències entre antropologia social i antropologia cultural
Aquestes diferències s’originen arran de l’aparició de les teories americana i anglesa.

Des d’una visió teòrica, l’antropologia social té un camp més limitat que l’antropologia cultural. Comprèn l’estudi de parentiu, de l’organització econòmica, política i social, i de la ideologia. L’antropologia cultura també s’ocupa de l’estudi de la cultura material, les concepcions del món, l’art, la personalitat.

A més, es pot considerar que l’antropologia cultural posa èmfasi en l’estudi dels símbols i l’antropologia social se centra en les relacions socials.

A la pràctica, les línies de separació són molt borroses.

En els anys 70’s, l’antropologia social s’ha anat apropant a l’objectiu general de l’antropologia (l’estudi del gènere humà tant en el passat com en el present).

LA CULTURA
La cultura és un concepte clau dins de l’antropologia. Segons Llobera, “és allò que una persona ha d’aprendre per a esdevenir membre d’una societat determinada.” Per tant no té res a veure amb la raça, ni el status social...

Definició de Tylor -1871-: “ aquell conjunt complex que inclou coneixement, creença, art, llei, moral i altres capacitats i hàbits adquirits per l’home com a membre d’una societat”.

A l’antropologia contemporània hi ha dues grans concepcions de la cultura:

- Totalista o “adaptacionalista” – concepció clàssica – totalitat d’eines, actes, pensaments i institucions per mitjà del qual els pobles viuen i es perpetuen. Comunitats humans i al seu medi ambient. Marvin Harris.

- Mentalista o “ideacionalista” – concepció més restrictiva – sistema d’idees o conceptes. Clifoford Geertz, un dels seus representants, la defineix com: “intercanvi d’objectes plens de significat”.

La cultura és el que distingeix l’antropologia social i cultural de l’antropologia física.

EL MÈTODE PRINCIPAL DE L’ANTROPOLOGIA: EL TREBALL DE CAMP
És una tècnica d’investigació que consisteix en l’observació intensiva i la participació d’una comunitat en concret per tal d’enregistrar la seva vida. És un període de temps llar (un o dos anys). L’observació participant suposa compartir la vida, prenent part en tantes activitats com sigui possible, aprendre la llengua i habituar-se a les costums de la comunitat objecte. Els coneixements que s’hi extreuen són de primera mà.

L’objectiu principal és desenvolupar un retrat de com encaixen conjuntament diversos aspectes de la cultura.

Malinowski fou el veritable impulsor de la revolució etnogràfica en antropologia.

En el moment de generalitzar s’inspiren en diferents tradicions teòriques no solament de l’antropologia sinó de la sociologia, psicologia i biologia, a través del mètode comparatiu com a manera de generalitzar. I encara esdevé més fructífer si examinen conjuntament societats antigues i contemporànies.

L’etnografia és la informació de primera mà extreta del camp de treball en una comunitat determinada, normalment mitjançant el mètode d’observació participant.

Fins fa poc, per l’antropologia cultural i social, el treball de camp era la principal font de recopilació de dades. Ara comença a obrir el ventall de possibilitats complementant-se amb d’altres metodologies com enquestes, histories de vida, censos, gravacions...

DIFERÈNCIES ENTRE ANTROPOLOGIA SOCIAL I SOCIOLOGIA
Tant la sociologia com l’antropologia són ciències que comparteixen l’objecte d’estudi. Estudien les persones en societat i les produccions socials i culturals (per exemple, la droga. No s’ha de mirar com una substancia sinó com una producció de la societat).

En el passat, però, l’antropologia social tenia un objecte d’estudi clarament definit: les societats primitives, exòtiques, simples; mentre que la sociologia mirava més cap a les societats industrialitzades i modernes.

Avui en dia, ambdues ciències han ampliat el seu camp d’estudi fins al punt que de vegades es produeix un canvi de papers i la sociologia estudia societats en vies de desenvolupament i l’antropologia, societats occidentals. Aquest canvi es va produir en el moment de l’enfonsament de l’ordre colonial.

Són empíriques, necessiten de la realitat per treballar. Estan constantment observant-la però la manera com l’observen és el que les diferencia, la metodologia. La sociologia es basa en estudis quantitatius. Utilitzen estadístiques. En canvi dels antropòlegs es basen en el estudi de camp, amb processos més llargs i més qualitatius. Recentment aquesta tendència s’ha aturat, i els sociòlegs també fan us del treball de camp per complementar-ho amb els seus altres mètodes de recerca.

L'etnocentrisme i les seves conseqüències en els mitjans de comunicació.

Fa uns dies va tornar a ressonar als mitjans el debat sobre el vel islàmic,
la notícia parlava d’una nena magribina de Girona.
L’escola on estudia li havia prohibit anar a classe amb el vel, en conseqüència la nena havia deixat d’anar-hi i n’havien fet arribar el fet el departament d’educació de la Generalitat. Tornava el debat sobre el vel, un debat que al país veí havia portat molta polèmica i que a casa nostra encara està per veure com s’anirà desenvolupant.

La història ja sabem com acaba: després d’uns dies de paper de diari ple de “vels” i debats de croissant i cafè amb llet plens de prejudicis, se li permet dur-lo a l’escola
i durant un temps la “problemàtica” queda latent.

Ara bé, aquest fet puntual ens serveix per parlar de com des d’Occident es creen conceptes generalitzats i erronis, i de com els mitjans de comunicació fan la funció de transmetre aquestes idees a la població.
En el cas que ens ocupa, hauríem de parlar per ex. del concepte que és té del món àrab, sovint és confon musulmà amb àrab, quan hi ha àrabs de totes les religions o ateus.
O la confusió de certes pràctiques culturals pròpies de societats africanes amb postulats islàmics (ablació etc.).
En la creació d’aquestes idees que tenim interioritzades, són els mitjans de comunicació els mestres directes, transmissors d’uns interessos sociopolítics del poder dominant.

L’any 1994 Paul Balta ja establia els estereotips que els europeus tenen dels àrabs:
- El terrorista
- El pobre treballador immigrant
- El ric emir del Golf
- L’integrista fanàtic

Han canviat gaire aquests estereotips els darrers catorze anys?
Podem afirmar que no, de fet els mitjans de comunicació utilitzen normalment aquests estereotips, estigmatitzant així a l’immigrant com a negativitat pura, seguint la dicotomia bo-dolent. En un temps els dolents eren els comunistes, ara, després de la caiguda del mur, els enemics són els àrabs.

És cert que fruit del desarrelament els immigrants de religió musulmana solen fer pinya i a vegades són més practicants aquí que al seu país d’origen, però és una reacció que neix sovint davant la solitud i les dificultats de començar de zero en un indret estrany.

Com a exemple:
la Toucha va néixer al Marroc i viu des dels vuit anys a Girona, ara en té vint-i-tres, se sent magribina i catalana. Estudia informàtica a la universitat de la seva ciutat, es comunica en català amb totes les seves amistats i és musulmana practicant, tot i que normalment no fa servir el vel. Un bon dia va anar a classe amb el hiyab, perquè forma part de la seva identitat i no se n’avergonyeix, és ella qui tria quan i a on posar-se’l,
doncs bé, una companya de classe li va deixar anar:
“Ai, pensava que estaves integrada!”
La resposta que va rebre va ser ben contundent:
“Integrar-se no vol dir creure en el teu “Déu” (tot i que per nosaltres és el mateix)
ni vestir com tu vols que vesteixi. Jo estic tan integrada que no necessito ni usar
aquesta paraula perquè jo ja sóc catalana.”

També podríem parlar de la gihad i la seva mala traducció occidental:
en cap cas es pot traduir per guerra santa, és més, els àrabs mai l’han entès així sinó com l’esforç contra allò reprovat, no hi ha cap concepte bèl·lic o religiós en el mot.
Això ens fa pensar de nou en el poder que exerceixen els mitjans de comunicació i “l’escola” de valors que suposen.
Per a combatre aquesta des-informació hem de treballar des de l’àmbit de l’educació per a educar en tots els àmbits de la multiculturalitat i en ambdues direccions de manera horitzontal:
de nosaltres cap a les altres i de les altres cap al nosaltres, intentant que a la llarga totes tinguem identitats pròpies i diverses però amb un espai comú.

Com postulava Franz Boas en el seu concepte d’antropologia cultural, s’ha de trencar amb l’etnocentrisme, i submergir-nos a la nova cultura, estudiant-ne la història i descobrint-ne les característiques, les dificultats, les controvèrsies etc.
Tot i això el cas que ens ocupa és potser més complicat, perquè no es tracta d’un estudi antropològic, d’un treball de camp per estudiar una societat llunyana, sinó que es tracta del nostre dia a dia i de la mixtura de la nostra societat.

Això ho complica i fa que l’esforç parteixi d’una mirada des de la distància de la nostra pròpia cultura, així serem capaces d’interaccionar amb les altres i comprendre’n llurs punts de vista. Cal començar per allunyar-nos de l’etnocentrisme, en el nostre cas eurocèntric, i començar a teixir unes veritables relacions interculturals, esforç mutu de comprensió, respecte i, sobretot, interès per a allò que en un principi és aliè a la nostra realitat.

I per acabar, una cita de Todorov que ens ha de fer pensar en la riquesa de la interculturalitat:
Una cultura no evoluciona si no és a través del contacte amb altres cultures.

Sociología, Comte y Marx

AUGUSTE COMTE(1798-1857)
Creador del positivismo y de la Sociología como disciplina.

Vida:
Relizó estudios en la école Polithechnique de París, un centro adherido al progreso e ideales republicanos franceses. En 1816, tras el cierre de l’école, Comte continuó sus estudios en la facultad de medicina de Montpellier.
Debido a las diferencias que mantenía con su familia católica y monárquica, decide volver a París donde se convirtió en alumno y secretario de Claude Henry de Rouvroy, Conde de Saint-Simon, quien le introdujo en la sociedad intelectual.
Tras separarse de Saint-Simon por sus diferencias, Comte se dedica al estudio de la filosofía positivista, trabajo que publicó bajo el nombre de "Plan de traveaux scientifiques nécessaires pour réorganiser la société. Este trabajo fracasó
En 1826, tras salir del hospital de salud mental en el que había sido ingresado y mientras tramitaba su divorcio de Caroline Massin publicó su libro en seis volúmenes llamdo "Cours".
En 1846, tras experimentar un amor platónico y casi religioso con una mujer que falleció en ese año, Comte deviene el fundador de una nueva"Religión de la humanidad".
Publicó cuatro volúmenes de Système de politique positive" en 1854.
Pensamiento
La ley de los tres estadios y la ley de la enciclopedia:
Para Comte eran las dos leyes universales de todas las ciencias, desarrollandolas, creó una clasificación jerárquica de todas ellas. Por primera vez nombra la física social, bautizada posteriormente como sociología.
Para Comte, esta era la última y la más grande de todas las ciencias ya que incluía todas las demás y que integrarían y desarrollarían sus hallazgos en un todo cohesionado.
Comte está considerado como el primer sociólogo. Su énfasis en la interconectividad de los elementos sociales lo convirtió en precursor del funcionalismo moderno.
No obstante, su visión de la Sociología como la más grande de las ciencias, nunca llegó a cuajar.


¿Qué es el positivismo?
La filosofía positiva es el contrario de la filosofía crítica de Rousseau y Voltaire a la que Comte atribuye los males de la anarquía y la inseguridad social que caracterizan al período post-revolucionario.
El término positivo hace referencia a lo real, lo que se opone a todo tipo de esencialismo.
Lo positivo tiene como características el ser útil, cierto, preciso, constructivo y relativo en el sentido de no aceptar ningún absoluto.
Tiene tres principios:
PRIMACÌA DEL TODO SOBRE LAS PARTES
PROGRESO DEL CONOCIMIENTO
EVOLUCION SOCIAL



KARL MARX

Filósofo, economista y sociólogo europeo conocido por su estudio de la historia en términos de lucha de clases. Marx tuvo una gran importancia en la actividad organizativa del movimiento obrero.
Sus seguidores desarrollaron el marxismo basándose en sus ideas, la más influida fue la lucha de clases para liberar al individuo de su alienación económica, política y religiosa.
Marx, nace en una familia judia, acomodada de Prusia. Deja sus estudios de derecho para estudiar filosofía. Comienza su vida pública con una tesis sobre la alienación religiosa.
1843 Marx viaja a París donde funda los anales francoalemanes.
1844 forma parte de las izquierdas Hegelianas donde conoce a quien sería su colaborador en política, Engels.
1848 Tras ser expulsado de París y haberse exiliado en Bélgica, Marx escribe en el manifiesto comunista, un escrito que tuvo gran influencia en la revolución de ese mismo año. Esto, lleva a Marx nuevamente al exilio, esta vez en Londres. Es aquí, donde junto a Engels, comienza sus estudios sociológicos y su obra fundamental: el capital, un análisis de tres volumenes donde se trata de analizar el capitalismo.
1863, se crea la 1ª internacional (AIT), siendo Marx su principal impulsador.
Las ideas de Marx se centran en el materialismo histórico y en la alienación del ser humano.
El materialismo histórico tiene como base el materialismo dialéctico que parte de la idea de que coexisten de forma conflictiva fuerzas contradictorias en tanto que interdependientes. Este conflicto es el responsable de los cambios en la naturaleza. Marx, extrapola esta idea al sistema capitalista y crea el materialismo histórico basado en una dialéctica entre las fuerzas de producción y las relaciones sociales de producción. Es decir, la dialéctica entre las herramientas, la técnica de la producción y las consecuencias sociales de esta forma de producción. El desencadenante del conflicto es el desarrollo de las fuerzas de producción que ha acabado con todos los modelos anteriores: comunismo primitivo, Modo de producción antigüo, feudalismo. Para Marx el capitalismo, también acabará superandose, cayendo en sus propias contradicciones. La clase burguesa, poseedora de las fuerzas de producción en desarrollo y las consecuencias sociales que se derivan de éstas crean el conflicto con el proletariado.


El manifiesto comunista
Este texto de Marx y Engels, se convirtió en la base del movimiento obrero internacional y del proceso revolucionario ruso que culminó en 1917 en la creación de la Unión de Repúblicas Socialistas Soviéticas (URSS)
En el Manifiesto Comunista Marx y Engels explican los principios de la teoría marxista del materialismo dialéctio. Sugiere un curso de acción para una revolución proletaria que derrocara el capitalismo e instaurara una sociedad sin clases.
Grandes bloques principales
Burgueses y proletarios. Se trata de la lucha entre opresores y oprimidos. La sociedad industrial capitalista es un espacio de enfrentamiento entre la burguesía, obligada a desarrollar constantemente los medios de producción para su propia supervivencia; y el proletariado, que aprovechará los cambios desencadenados por el capital para volverse contra éste y derrumbarlo.
Proletarios y comunistas. Marx y Engels, definen el comunismo como la ideología obrera final o vanguardia proletaria. En este capítulo se desarrolla el programa del comunismo y se rebaten las críticas contra este proyecto. Son necesarias ciertas medidas como abolición de la propiedad privada, la creación de un elevado impuesto progresivo, la omnipotencia del Estado y el igualitarismo entre todos los ciudadanos (Dictadura del proletariado). De este modo, se llegaría a la desaparición de las desigualdades de clase lo que permitiría el establecimiento de una sociedad libre y socialista en la que el poder político ya no sea necesario.
Literatura socialista y comunista. Marx y Engels, destacan varias tendencias de la izquierda de la época
Socialismo reaccionario, Pequeños comerciantes y campesinos que, ven su subsistencia amenazada por la industria burguesa, ven el comunismo como medio para derribar al capital.
Socialismo alemán, Imitación de la literatura socialista francesa que queda relegada a una función meramente teórica e idealista, sin ningún valor práctico.
Socialismo burgués, Según esta tendencia, la burguesía es una clase buena y necesaria para el proletariado.
Socialismo utópico, conjunto en el cual se enmarcan las corrientes de Saint-Simon o Robert Owen. La lucha de clases no es necesaria para llegar a un orden socialista.
Actitud de los comunistas ante los otros partidos de la oposición. Se analiza la situación de comunismo en Europa y Estados Unidos.Para los autores el comunismo se posiciona siempre contra el poder y al lado de los revolucionarios, sean estos burgueses en un país feudal, campesinos en una nación burguesa, etc


La primera internacional
La Asociación Internacional de los Trabajadores (AIT) o Primera Internacional, fue la primera gran organización que trató de unir los trabajadores de los diferentes países.
Fundada en Londres en1864, agrupó inicialmente a los sindicalistas ingleses, anarquistas y socialistas franceses e italianos republicanos. Sus fines eran la organización política del proletariado, así como un foro para tratar problemas en común y proponer líneas de acción. Colaboraron en ella Marx y Engels. Las grandes tensiones existentes entre Marx y Bakunin (anarquista) llevaron a la escisión entre marxistas y anarquistas, tras lo cual los partidarios de Bakunin fueron expulsados.
En 1872 el Consejo General de la AIT se traslada desde Londres, donde está ubicado desde sus inicios, a Nueva York, disolviéndose oficialmente en1876. En 1889 se establece la Segunda Internacional de corte socialdemócrata, como la sucesora en sus fines políticos, y que durará hasta1916, y en 1922 aparece la Asociación internacional de los trabajadores, organización anarcosindicalista que prentende recoger el testigo del ala libertaria y que llega hasta la actualidad.
La Primera Internacional fue considerada como uno de los mayores factores que condujeron a la creación de la Comuna de París de1871. Aunque esta idea es disputada, Marx hizo un escrito en relación con la defensa de la Comuna. Publicado como La Guerra Civil en Francia (1871), reúne el primer (julio1870) y segundo manifiestos (septiembre 1870) del Consejo General la AIT y el manifiesto de junio de 1871, escritos por Marx.

Sociedad y cultura: procesos de aculturación...

Texto del Manifiesto de Euskadi Ta Askatasuna a Euskal Herria



ETA, organización revolucionaria vasca socialista de liberación nacional, con la acción contra José María Aznar, presidente del Partido Popular, ha actuado contra uno de los principales representantes de los eternos enemigos que sustentan la opresión de Euskal Herria, dejando al descubierto la acentuada crisis política e institucional que vive el Estado español. El sistema represivo que dejó perfectamente definido Franco supuso una falsa respuesta al "problema español" negando los derechos de Euskal Herria. Los partidos políticos que han sido sustentadores de ese sistema han aceptado de buen grado la labor que les correspondía. Ahora, tras el fracaso en el intento de aniquilar la resistencia vasca por parte del PSOE, que por otra parte se encuentra asfixiado bajo la carga de la corrupción y la guerra sucia, atisba el PP, deseoso por tomar el relevo en la gestión del Estado y pretendiendo hacernos beber a l@s ciudadan@s vasc@s del mismo barril de vino avinagrado. Las fuerzas políticas que apostaron por el Estado de las Autonomías, que tiene su punto de partida y objetivo máximo en el "proyecto España", le han hecho pagar a Euskal Herria durante estos largos años la factura de la denominada "democracia española" con la división institucional, la asfixia sobre el euskara, la aculturación, el declive industrial...
Pero no dudamos lo más mínimo que la lucha llevada a cabo en pro de los derechos de Euskal Herria por la Izquierda Abertzale tiene mucho que ver en la grave crisis que vive el Estado español. Y hoy día, las reivindicaciones democráticas defendidas por Euskadi Ta Askatasuna, pagando un elevado precio en su empeño, tienen cada vez mayor eco en las formulaciones y peticiones de partidos políticos, sindicatos y diferentes organizaziones, dado que el Derecho de Autodeterminación es un derecho básico que le corresponde a Euskal Herria.
En la construcción de Euskal Herria es trabajo de l@s ciudadan@s vasc@s impedir la división de nuestro pueblo, así como luchar por nuestra soberanía económica ante la desindustrialización de la que somos objeto, también lo es aprender el euskara, encauzar la recuperación de nuestra cultura... dado que el futuro de Euskal Herria se encuentra fuera de los estados español y francés, porque nuestro futuro es la independencia. Ese y no otro es el compromiso diario de ETA, en las cárcles, en el exilio y en la sociedad vasca.
Es antiguo el compromiso y la elección de ETA de impulsar una solución negociada cara a superar la opresión que lleva a cabo el Estado español para con Euskal Herria, desarrollando la alternativa que ofrece el instrumento para cohesionar la sociedad y las condiciones mínimas para sobrevivir como pueblo. Desde entonces, gracias a la generosidad y la sed de libertad de much@s ciudadan@s, superando acosos y claudicaciones, la opción de vivir en un pueblo libre como ciudadanos libres sigue viva en la sociedad vasca.
Aunque la lucha en favor de la independencia contiúa firme, aunque el posicionamiento en favor del Derecho de Autodeterminación es cada vez más amplio, aunque la demanda de una negociación política para lograr la paz que traeráa el reconocimiento de Euskal Herria va cuajando en la sociedad vasca, el conflicto político continúa invariable debido a la actitud de imposición y opresión del Estado español. ETA lleva 20 largos años ofreciendo el camino para superar el conflicto armado, analizando las raíces históricas del mismo y proponiendo dar una salida justa al conflicto. Pero hoy es el día que la democracia aún está por llegar a Euskal Herria. A Euskal Herria se le niegan sus derechos, la sociedad vasca no dispone de capacidad ni instrumentos para decidir por si misma su futuro.
Con la legitimidad de ser parte de la sociedad vasca y con el apoyo en lo aportado en la lucha por la independencia de Euskal Herria, queremos renovar la propuesta que posibilite la consecución de la democracia en Euskal Herria para conseguir la paz sustentada en la soberanía y superar el conflicto con el Estado español.

DARLE LA PALABRA AL PUEBLO VASCO
Para superar el conflicto entre Euskal Herria y el Estado español, Euskal Herria debe tener la palabra. Es la sociedad vasca quien puede solucionar sus problemas, quien necesita la facultad para solucionar su futuro. La labor principal de ETA es luchar para que esa palabra se exprese y sea respetada, lograr las condiciones y garantías mínimas para que Euskal Herria pueda elegir libremente su futuro. Para que la sociedad vasca tenga la palabra el chantaje de hoy día, la hipoteca, las fronteras políticas y los obstáculos hay que hacerlos desaparecer. Para que nadie sustituya la palabra de la sociedad vasca, para que en todo lo que le corresponda tome parte directamente y decida.
Por lo tanto, ETA tiene como objetivo superar todas las fronteras y obstáculos antidemocráticos que ha puesto el Estado español a la Soberaníia de Euskal Herria, ofreciendo las condiciones mínimas para que se desarrolle un verdadero proceso democrático que tiene que ser la base de la construcción de Euskal Herria. Sólo en esa nueva situación tendrá la sociedad vasca oportunidad de expresar su opinión y de encauzar la capacidad de decisión que le corresponde.
"La alternativa KAS" surgió como un acuerdo de condiciones mínimas para superar el conflicto político. Tras la lucha de veinte años y dado que las condiciones políticas, económicas y culturales han cambiado, la actualización de la alternativa KAS se ha convertido en un quehacer necesario que la propia realidad exige. Y es necesario porque desde su formulación es una alternativa que le corresponde a toda la sociedad.

LA ACTUALIZACION DE LA "ALTERNATIVA KAS"
La propuesta base para la negociación que surje de la actualización de la alternativa KAS, alternativa democrática para Euskal Herria, exige dos marcos para negociar: uno entre Euskadi Ta Askatasuna y el Estado español, y el otro el que nos corresponde a tod@s l@s ciudadan@s vascos en Euskal Herria, mediante un proceso democrático sin limitaciones, con la capacidad de elegir entre todas las opciones.
El completo reconocimiento de Euskal Herria y el levantamiento de fronteras jurídico-políticas que ello supone es lo que hay que hablar y pactar con el Estado español, nada más. No le corresponde al Estado español decidir sobre la organización interna de Euskal Herria, sobre las relaciones que existen entre las dos partes de Euskal Herria bajo dominación de dos estados, sobre las condiciones del desarrollo del euskara, ni sobre un largo etc. Al Estado español le corresponde respetar lo que l@s ciudadan@s vasc@s queramos o decidamos.
Lo que debemos decidir entre l@s ciudadan@s vasc@s son todos aquellos temas que le correspondan a la organización y futuro de nuestro pueblo; para ello, además de los partidos, es necesaria la participación de toda la sociedad vasca.

PLANTEAMIENTO PRECISO: LO QUE HAY QUE PACTAR CON EL ESTADO ESPAÑOL
- Reconocimiento de Euskal Herria: Reconocimiento del Derecho de Autodeterminación y de la unidad territorial. El Derecho de Autodeterminación no es una posición política, sino un derecho democrático que nos corresponde como pueblo. Aunque tenga que decidirse entre l@s ciudadan@s vasc@s cúando, cómo y para qué se desarrolla este derecho, debemos garantizar la aceptación de ese derecho, pues es indispensable para que Euskal Herria decida su futuro con entera libertad. El reconocimiento de Euskal Herria supone superar la imposición de la división territorial actual, aceptando la unidad territorial, superando las divisiones institucionales. Cómo se lleve a cabo la unidad territorial, cómo se organice Euskal Herria... será decisión soberana de l@s ciudadan@s de Euskal Herria.
- Respetar los resultados del proceso democrático que se va a abrir en Euskal Herria. A la palabra del pueblo no hay que ponerle límites. Por tanto, el Estado español tendrá que aceptar que el desarrollo de ese proceso democrático, así como sus resultados, sean cuales sean, los deberá respetar.
- La condición mínima para encaminar ese proceso democrático es que tod@s l@s ciudadan@s vasc@s puedan tomar parte sin ningún tipo de presión. Por tanto una Amnistía General sin condiciones es imprescindible para ese proceso democrático, así como sus resultados, sean cuales sean, los deberá respetar.
- La condición mínima para encaminar ese proceso democrático es que tod@s l@s ciudadan@s vasc@s puedan tomar parte sin ningún tipo de presión. Por tanto una Amnistía General sin condiciones es imprescindible para ese proceso democrático, la excarcelación de tod@s l@s pres@s (tod@s l@s que están en cárceles españolas, francesas, o de otros países) y posibilitando el regreso de tod@s l@s exiliad@s. También es imprescindible tomar medidas para que las fuerzas armadas españolas no influyan en ese proceso.
Tras aceptar el Estado español lo que con él hay que pactar, para desarrollar el proceso democrático que hay que llevar a cabo en Euskal Herria, ETA anunciaría un "alto el fuego".

LO QUE SE DEBE DEBATIR ENTRE L@S CIUDADAN@S VASC@S
En los temas que nos corresponden a l@s ciudadan@s vasc@s en el proceso democrático tendrán que tomar parte sindicatos, organismos, movimientos sociales, fuerzas políticas, todo tipo de instituciones, en definitiva toda la sociedad, definiendo para ello opciones, debates y marcos de decisión. A lo largo de ese proceso habría que definir como mínimo estos temas: la ejercitación del Derecho de Autodeterminación (formulación, metodología, opciones, plazos...); formulación de la unidad territorial y el proceso para su construcción; las relaciones entre el conjunto de Euskal Herria; las competencias, sin limitaciones previas, de la nueva organización institucional a pactar; planificación para euskaldunizar Euskal Herria; modelos y planificaciones socio-económicas; desmilitarización de Euskal Herria (el papel del ejército --incluída su desaparición--, carácter y composición de las fuerzas policiales); derechos para la enseñanza, libertades democráticas...
Como hemos dicho, el objetivo de la negociación política entre Euskadi Ta Askatasuna y el Estado español es lograr el reconocimiento de Euskal Herria, para que este proceso sea realmente democrático. Ahora bien, la última decisión le corresponde a la sociedad vasca, que es insustituible.
Esta propuesta de negociación política que propone ETA para superar la actual situación entre Euskal Herria y el Estado español, es un instrumento que la sociedad vasca debe tomar en sus manos.
En la medida de que surjan nuevas condiciones y medios democráticos, ETA sin cejar en sus últimos objetivos políticos, la lucha por la independencia de Euskal Herria y una sociedad basada en la justicia social, adaptará su actuación a la nueva coyuntura del conflicto. Según se pacte y desarrolle la propuesta que presentamos, se superará el conflicto armado entre Euskal Herria y el Estado español.
(Euskal Herria, 20 de Abril de 1995)


Este es un manifiesto de la banda armada ETA cuyo objetivo es lograr la independencia de Euskal Herria. A lo largo de todo el texto se tocan temas como el de la aculturación, lo que es la cultura, el ejercicio del poder quién forma las sociedades... que veremos a continuación.
Al principio de este manifiesto, se habla de la imposición de proyectos políticos españoles en Euskal Herria que impiden a ésta desarrollarse y decidir por sí misma. Esto nos hace pensar en qué es una sociedad humana y qué la caracteriza.
Si partimos desde la base de que una sociedad humana es un grupo de personas que se relacionan entre sí más que con otros seres humanos, sí que podemos afirmar que el grupo de personas que vive en Euskal Herria es una sociedad.
Si a esto le añadimos que lo que caracteriza a una sociedad es la cultura y que esta no es más que la forma de organización que crean las personas que forman una sociedad para funcionar, es razonable hablar de una cultura vasca.
Sin embargo, si la cultura es la forma de organización de un grupo, ésta ha de abarcar aspectos como el ejercicio del poder, la administración de los recursos, la educación... En este manifiesto se reclama el derecho de una sociedad a poder decidir sobre todos estos aspecto, es decir, su derecho a desarrollar su cultura.
También en este manifiesto se habla de la lengua, un componente importante de la cultura, que en este caso, al depender la educación de la sociedad vasca del gobierno español, no se está fomentando. En el manifiesto, se habla también de aculturación (proceso por el cual una cultura en choque con otra, somete a la primera). Desde el franquismo, se vivió en Euskal Herria un proceso de aculturación: la imposición de una lengua, la eliminación de las instituciones propias, imposición de un sistema educativo...
Sin embargo, podría decirse que esta situación no cambió del todo con el fin de la dictadura. La constitución Española del 78 recibió en Euskadi una mayoría de abstención. La abstención se realiza cuando uno no se siente identificado con lo que le proponen. Lo que se propuso en el 78 fue una constitución española, una vez más se impide a Euskadi decidir sobre su forma de organización, realizar una constitución propia... Se le impide ejercer su cultura y se le somete a una forma de organización elegida por otros y que le es ajena.
Todo esto reforzado con la presencia del ejército español en Euskadi(militarización del territorio).
Lo que ETA reivindica en su manifiesto es la posibilidad de que la sociedad vasca se organice a su manera, desarrolle su cultura sin que le impongan otras formas, independencia a la hora de decidir cómo van a vivir.

Pierre Bourdieu

... la sociología era la mejor cosa a hacer por mí, si no para sentirme en acuerdo con la vida, al menos para encontrar más o menos aceptable el mundo en el cual yo estaba condenado a vivir ...

Hem decidit extendre’s més amb aquest autor, ja que culmina, en part, amb aquesta nova manera d’entendre la sociogia que ens expliquen Durkheim i Weber. Així que farem una parada més biogràfica abans de passar a profundir en el seu pensament.

A la premsa li deien el “monstre de la sociologia”, nascut a un poble dels pirineus francesos, era un pensador força polèmic pel que hem pogut llegir d’ell. És clau per aquells que el segueixen i volen desxifrar aspectes de les societats en moviment. i també representava un referent pels moviments socials del neoliberalisme.

Va estudiar filosofía i va exercir de mestre, i com a pensador es dóna a conèixer cap als anys 60, amb la seva primera publicació. En aquesta va fer anàlisis detallats dels seus dos conceptes claus, com veurem més endavant: el capital cultural i el camp simbòlic.

Bourdieu pensava en la cultura com a un espai on es reprodueixen els fets socials, però també com algo a que posar resistència o innovació. Es pot dir que les ciències socials fins aleshores es presentaven de forma estructural que Bourdieu intentava criticar.

Veiem doncs, el seu primer concepte clau, l’habitus (principi generador de les pràctiques socials-Bourdieu). L’Habitus, és entés com al conjunt de aspectes que es posen en joc en la vida i comportaments humans diaris. Son valors i sabers, però son traspassats, es mantenen en el present i en el passat ; per tant a la pràctica és important observar com són encara de vàlids en les situacions socials, com canvien o com es mantenen en el joc quotidià. Es un concepte que lliga estretament la sociologia i la historia, ciència influent i present, segons Bourdieu en la sociologia. Portem una acumulació històrica, per entendren’s, que prén un paper actiu en la vida social.

“... la separación de la sociología y de la historia me parece desastrosa, y totalmente sin justificación epistemológica: toda sociología debe ser histórica y toda historia sociológica [...] lo arbitrario de la distinción entre historia y sociología es particularmente visible al nivel más elevado de la disciplina: yo pienso que los grandes historiadores son también grandes sociólogos.”

Bourdieu marcarà una diferencia entre espai físic i espai social, i el Camp, és on es conflueixen els diferents espais físics, formant-ne de socials. Proposa l’aplicació d’aquests dos conceptes alhora de fer estudis per relacionar diferents grups socials amb la cultura. I ens mostra cert caràcter psicològic en les seves teories.

Parlarà del gust com a responsable de les nostres actituts i idees, i aquí és on apareix l’altre concepte clau. Ja que allò que ens dóna la mesura del nostre gust és el nostre “Capital cultural” i son també els mercats que triem. Bourdieu estudia la diferencia d’habitus, en funció de la classe social de cadascú tenen un altre habitus.

Envoltats de vocabulari de Bourdieu, afegirem que no només existeix el capital cultural, existeixen molts tipus de capital, Bourdieu relaciona clarament el capital econòmic amb el cultural, aquell que té més diners realitza més activitats culturals. Les diferents espècies de capital que presenta Bourdieu determinen la posició social de les persones i del seu poder. Basant-se ens aquesta relació de conceptes, presentada de forma molt simple al nostre dossier, Bourdieu fa tot un anàlisis de les classes socials les seves relacions/activitats. Sorgiran doncs models de relacions per cada classe, i aquests models son els que marquen les diferencies en els “habitus” de cada classe.

Per últim, i per fer mostra de la vessant més moderna i actual que ens aporta aquest autor amb les seves teories crítiques, he afegit un fragment d’entrevista cercada a internet que es va publicar al 2002 a la revista Télérama, on sociòleg francés parla de la perillosa influència que la televisió té sobre els altres medis i sobre la pràctica del periodisme en general.

- ¿Existir es aparecer en la radio o en la televisión? - Actualmente, nadie puede iniciar una acción sin el apoyo de los medios. Tan simple como eso.
El periodismo termina dominando toda la vida política, científica o intelectual. Habría que crear instancias en las cuales investigadores y periodistas se critiquen mutuamente y puedan trabajar en conjunto. No obstante, los periodistas son una de las categorías más susceptibles: se puede hablar de los curas, de los patrones e incluso de los profesores, pero sobre los periodistas es imposible mencionar las cosas que llegan a hacer...
- ¡Es el momento de decirlo! - Hay una paradoja de base: es una profesión muy poderosa, compuesta por individuos muy frágiles. Allí se produce una notable discordancia entre el poder colectivo -considerable- y la fragilidad estatuaria de los periodistas, que se encuentran en una posición de inferioridad tanto respecto de los intelectuales como de los políticos. A nivel colectivo, los periodistas arrasan.
Desde el punto de vista individual, están en constante peligro. Constituye un oficio muy duro -no por azar hay allí tanto alcoholismo- y los jefecitos son terribles. No sólo se quiebran las carreras, sino también las conciencias, lamentablemente. Los periodistas sufren mucho. Al mismo tiempo se vuelven peligrosos: cuando un ámbito sufre, termina transfiriendo su dolor hacia afuera, bajo la forma de la violencia o el menosprecio.
- ¿Podría haber reformas en esa esfera?
- La coyuntura es muy desfavorable. En el campo del periodismo existe una competencia furiosa, en la cual la televisión ejerce una coacción terrible. Podrían ofrecerse miles de índices, como el de la transferencia de periodistas televisivos a la cabeza de órganos de prensa escrita.
Es la televisión la que define el juego: los temas de los que hay que hablar, qué personas son importantes y cuáles no. Con todo, la televisión, alienante para el resto del periodismo, está ella misma alienada, puesto que vive muy particularmente sometida a las imposiciones directas del mercado. (De manera general, si el sociólogo escribiera la décima parte de lo que piensa cuando habla con los periodistas -por ejemplo, sobre la fabricación de los programas-, éstos lo denunciarían por haber tomado partido y por su falta de objetividad, por no hablar de su arrogancia insoportable...) El que pierde dos puntos de rating se queda afuera. Esta violencia que pesa sobre la televisión contamina todo el campo de los medios. Se transmite incluso a los espacios intelectuales, científicos, artísticos, que estaban construidos en base al desprecio del dinero y a una indiferencia relativa a la consagración masiva. ¿Se imaginan a Mallarmé esperando ser reconocido en las calles y aplaudido en los meetings? Y sin embargo, esos pequeños universos, como la literatura o las ciencias, en las cuales se podía vivir como un desconocido y en la pobreza con la condición de ser estimado por algunos y hacer cosas dignas de realizarse, están actualmente bajo amenaza.
- ¿Cree que en las condiciones actuales de competencia los medios pueden escuchar sus razones?
- Sé que puedo parecer un sabiondo que viene a predicar la moral en un momento en que hay que salvarse como sea y en que el patrón de Libération (diario de gran circulación, vinculado al Partido Socialista, N. del E.) debe preguntarse todas las mañanas si habrá suficientes anunciantes para publicar su próximo número. Pero es precisamente esa crisis -y la violencia que exacerba- la que lleva a ciertos periodistas a pensar que estos sociólogos no están tan locos como parecían. Entre los periodistas son siempre los jóvenes y las mujeres los más afectados:
me gustaría que comprendieran un poco mejor por qué les pasa eso, que no existió necesariamente un error del jefecito -el cual, por su parte, no es demasiado sagaz, pero por eso se lo eligió-, sino que hay una estructura que los oprime. Esta toma de conciencia puede ayudar a soportar la violencia y a organizarse. Tiene la virtud de desdramatizar y proporcionar instrumentos para una comprensión colectiva.
- Usted describió los campos del arte y de la ciencia como universos que poco a poco van elaborando reglas. ¿Cómo puede ser que el periodismo no haya podido encontrar las suyas?
- En el universo científico, en efecto, hay mecanismos sociales que obligan a los sabios a comportarse moralmente, sean ellos "morales" o no. El biólogo que acepta dinero de un laboratorio para escribir una publicación sin ningún valor... Hay una justicia inmanente. Aquel que transgrede ciertas prohibiciones pierde. Se autoexcluye, se desacredita. Mientras que, en el campo del periodismo, ¿dónde puede localizarse un sistema de sanciones y recompensas? ¿Cómo va a manifestarse la estima hacia el periodista que cumple bien con su trabajo?
- Seguramente alguien lo acusará de querer un sistema dirigista, un comité central de los medios...
- Lo sé. Pero es todo lo contrario. La autonomía que predico ensancha la diferencia. Y es la dependencia la que genera uniformidad. Si las tres revistas francesas -L'Express, Le Point y Le Nouvel Observateur- tienden a ser intercambiables es porque están sometidas aproximadamente a las mismas coacciones, a las mismas encuestas, a los mismos anunciantes, que los periodistas se pasan unos a otros, y se roban entre sí temas o tapas. Cuando en realidad, si ganaran mayor autonomía respecto de los anunciantes -y de su propio ranking, la cantidad de ejemplares vendidos-, respecto de la televisión, que impone los temas importantes, se diferenciarían enseguida. Para limitar los efectos funestos de la competencia, llegué a sugerir, por ejemplo, que los periódicos crearan instancias comunes, análogas a las que se conforman en casos extremos -como en los raptos de niños-, cuando todos se ponen de acuerdo para hacer el black-out de la información. En estos casos extremos, los medios dejan a un lado sus intereses competitivos para salvar una suerte de ética común. Para otros temas que sólo se tratan porque otros lo hacen podríamos imaginar una especie de moratoria. En el caso de los libros, el fenómeno es asombroso. Muchos periodistas culturales están obligados a hablar de libros que desprecian, únicamente porque los demás los mencionaron, lo cual contribuye bastante al éxito irresistible de libros lamentables...
- Frente a estos medios que le disgustan, usted parece adoptar una actitud que puede criticarse:
la del desdén. ¿Por qué?
- Una actitud de repliegue, más bien. Pero no es mía exclusivamente. No conozco a ningún gran sabio, ni gran artista, ni gran escritor que no sufra en su relación con los medios. Es un verdadero problema, porque los ciudadanos tienen derecho a escuchar a los mejores. Sin embargo, los mecanismos de invitación y de exclusión hacen que los telespectadores se encuentren casi sistemáticamente privados de lo mejor.

Pierre Bourdieu va aportar grans canvis en la manera de veure, estudiar i tractar els fets socials, barrejant les formes de la psicologia social amb les de la sociologia d’altres investigadors. I pel que hem pogut comprovar, va ser un autor molt criticat i polèmic; però certament i vist des d’una perspectiva actual, es va anticipar a fets d’ara, va veure i exposar coses de caràcter molt real i factible si les continuem analitzant avui dia. Ens ha ensenyat la cara més hipòcrita de la societat actual i el seu funcionament i ho ha fet amb una estructura clàssica i correcta, amb una mirada crítica però molt reforçada per teories i exemples -com el problema de la globalització o la exclusió que genera el món modern i avançat, del poder mediàtic (com es pot veure a l’entrevista), del periodisme actual, etc.- i sempre des de la sociologia i des de la realitat.

Durkheim i Weber

EMILE DURKHEIM: Teoria del Fets Socials.
Pel que fa a aquest primer autor, les seves idees son clares i poc flexibles. En matèria sociològica Emile Durkheim considera que l’objecte fonamental d’estudi son els fets socials, aquests son com coses (és el tracte que ell vol donar-li), i aquesta categoría diferenciarà la sociología de la filosofia. L’estudi ha de ser doncs, empíric.
A la seva obra es fa una distinció entre fets socials materials i no materials. Els primers seran més visibles que els segons.
“<<A veces el hecho social se materializa y llega a convertirse en un elemento del mundo exterior>>”.
De totes maneres Durkheim es centra en els fets socials inmaterials, que es corresponen amb el que avui en direm fets i valors, així doncs cultura. Les persones son actors en els estudis de Durkheim, i sota el seu vocabulari afirmem que els fets inmaterials son al cap de l’actor però de naturalesa menys primaria que per exemple els instints. Durkheim diferencia d’aquesta forma la sociologia de la psicologia. La primera s’interessa per fets que no son primaris.

Passem, després d’aquesta breu introducció, a recopilar els diferents nivells de fets socials que ell organitza dins la realitat. I en aquesta classificació cal dir que els materials estan per sobre dels inmaterials, ja que tenen influència sobre els segons. Comencem per veure quins son aquests:

Fets socials materials:
La societat
Components morfològics de la societat (canals d’informació per exem.)
Components estructurals de la societat (institucions)

Fets socials inmaterials:
Moralitat
Consciència col·lectiva: <<El conjunto de creencias y sentimientos comunes al término medio de los miembros de una misma sociedad, forma un sistema determinado que tiene vida propia: podemos llamarlo conciencia colectiva o común... Es, pues, algo completamente distinto a las conciencias particulares aunque sólo se realice en los individuos>>
Representacions col·lectives
Corrents socials.

Tot plegat, sota la teoria de Durkheim son òrgans que realitzen funcions per la societat, i crean així estructures de funcionament. “Estructuralismo funcional”.

En conclusió, podem veure que Durkheim va ser trencador amb certes idees dels positivistes que aportaven a la sociologia coneixements de psicologia, però cap anterior havia fet una definicó dels fets socials com ell, entesos com a meneres de fer i pensar externes a l’individu. Aquesta és la nova idea, i per aquí seguiran noves línies d’estudi.



MAX WEBER
Després d’haver d’abandonar l’ensenyament, Weber es va dedicar de ple a la sociologia i va fundar fins i tot una Societat.
És un autor contrari a les idees de Marx o dels positivistes, estableix una clara distinició entre ciències naturals i socials, a objectes diferents, tècniques d’estudi diferents afirma Weber.
Els seus objectes d’estudi tindran un caràcter intencional i el que interessa és també el que signifiquen. El caràcter serà sempre objectiu però Weber farà ús de la historia i l’antropologia per realitzar els seus estudis i fer-ho amb mètodes concrets.
Impressionat amb la intensa i llarga llista de fets socials en les relacions històriques entre els homes, creu impossible poder plantejar una explicació homogènea i universal sobre el comportament humà. Així que Weber el segmenta. Per Weber la historia no és un fet racional ni previsible, així que la seva investigació estarà lliure de judicis de valor.
Pel que fa l’acció social, aquesta és el seu màxim objecte d’estudi, serà per a ell, una conducta humana amb sentit i dirigida a l’acció de l’altre. Aquesta és una part important de la seva teoría, cadascuna de de les accions humanes té un sentit racional i afectiu, alhora que està condicionada sobre altres persones, transformant-la així en acció social. Podem realitzar accions individuals tot i estar en grup, Weber dóna molta importància als fins que perseguim amb cada acció. Aquestes son les 4 accions socials bàsiques que defineix Weber: Ho he trobat a una font d’internet i ho he enganxat directament, és un resum perfecte de la teoria de les accions socials que estem tractant.
La acción racional de acuerdo a fines.
La acción racional de acuerdo a HYPERLINK "http://www.monografias.com/cgi-bin/search.cgi?query=valores&?intersearch" valores.
La acción afectiva.
La acción tradicional.
La acción racional acorde a fines es fundamentalmente de características racionales.
La acción racional de acuerdo a valores son aquellas acciones que su móvil principal son HYPERLINK "http://www.monografias.com/cgi-bin/search.cgi?query=los%20valores&?intersearch" los valores de los sujetos sin considerar las consecuencias.
La acción afectiva se confunde con reacción frente a un estímulo pues responde a sentimientos (afectos positivos o negativos), sin que infiera lo racional.
La acción tradicional son las que se realizan acorde a valores adquiridos de la sociedad, equivalen a los ritos, a las normas de comportamiento social.

Evolució, difusió o desesperació?

Un nen vestit amb roba de tergal es passeja per una plantació de cafè mentre el seu avi fa vudú a Franco en una cerimònica africana a la selva i l’alcalde del poble abusa sexualment de les dones de la tribu.
Tot això pot passar al mateix temps i en un mateix espai. Un petit centre cultural anomenat La Portuguesa, al Mèxic de postguerra civil espanyola. Jordi Soler va néixer en aquesta selva.

La tribu catalana
Un grup d’exiliats republicans de la Guerra Civil espanyola van anar a parar a la selva mexicana on van viure durant dècades compartint espai amb la comunitat dels nyagues, descendents d’africans, i la població local mexicana.
Morgan i Tylor tindrien un bon exemple de com l’evolució de la Humanitat no és tant evolució com adaptació al medi. Si no hi ha adaptació la vida es fa molt difícil. Als catalans que vivien a la selva no els servia de res portar els elegants i occidentals vestits de tergal ni als nyagues fer danses rituals per a salvar una collita. Malauradament, el ritual de vudú que els nyagues i els catalans van fer-li a Franco tampoc va tenir cap efecte immediat. “Aquel empeño por no entregarnos a la selva era ridículo” explica Jordi Soler.

Supervivència
El cas de la tribu catalana de La Portuguesa segurament crearia controvèrsia entre els Evolucionistes i Difusionistes del segle XIX i XX.
Pel que fa a l’evolució, la societat occidental, considerada com l’estadi més evolucionat de la Humanitat, en aquest cas no els va servir de massa. Jordi Soler explica “Una meningitis convirtió a Marianne en una loca. Y a mí me parece una metáfora del futuro de aquellos exiliados”. No els va servir de massa perquè es resistien al medi on van anar a parar: la selva i tots els seus habitants. Considerar-se independent al context en el que es viu pot ser perjudicial per a la salut.
De manera similar, els Difusionistes també tindrien alguns mals de cap si anéssin a parar a La Portuguesa de l’època de Soler. Afirmen que els humans no evolucionen, sinó que copien. “Mi abuelo guardaba (el muñeco de vudú) en una gaveta con un alfiler clavado en el corazón y otro en la cabeza. Pero al final de sus días lo negaba” diu Soler. Potser sí que copiem, però després normalment ho neguem.

Particularisme Històric i Funcionalisme

Després de l’aparició del concepte d’antropologia a la segona meitat del sXIX i de l’inici de les diferents corrents d’aquesta ciència social, com són l’evolucionisme i el difusionisme, apareixen, a la primera meitat del s.XX, com a resposta a aquestes teories antropològiques, les idees de Franz Boas i Blanislaw Malinowsky, que a continuació exposem.

El Particularisme Històric
L’antropòleg nord-americà Franz Boas (1858-1942) posà les bases del que avui en dia considerem l’antropologia cultural i és fundador de l’escola relativista o americana.

Amb ell l’estudi de les cultures deixa de veure’s de manera general i passa a ser un procés descriptiu i comparatiu de la cultura d’un determinat poble, considerant-ne les característiques pròpies com un procés particular per a l’estudi del qual és imprescindible tan el treball de camp com l’inductisme, partir d’allò concret per arribar al coneixement d’allò general i fer-ho sobre el terreny.

El Particularisme Històric apareix com una crítica a les teories evolucionistes i difusionistes, pel seu mètode comparatiu on totes les cultures haurien de seguir el mateix esquema evolutiu, també perquè es considera la societat humana molt més complexa del que ells plantegen, a més, segons Boas, aquestes es basaven en una visió etnocèntica per això aposta per estudiar les cultures tenint en compte la seva pròpia història i trajectòria.

S’entén la cultura no com un ens universal sinó lligada a les particularitats de cada societat, coneixent el que representen els seus conceptes i comportaments per a ella, observant-la des dels propis ulls no des d’una mirada aliena, ja que no hi ha cultures inferiors ni superiors.

La gran aportació de l’antropòleg fou el Relativisme Cultural amb el qual introdueix el mètode científic al conviure amb els nadius de la cultura investigada i dominar-ne la llengua, en el cas de Boas va centrar els seus estudis en els amerindis (a la fotografia, Boas reproduint una dansa ritual).

Idees claus:
- Mètode científic.
- Mètode inductiu.
- Relativisme cultural.
- Treball de camp.

Punts febles del Particularisme Històric:
- Les cultures tenen infinits processos històrics.
- No només s’han d’estudiar les lleis generals sinó també les diferències.
- Sovint no hi ha fets històrics escrits per tant la història no es pot reconstruir.


El Funcionalisme
De la mà de l’antropòleg polonès Bronislaw Malinowsky (1884-1942) s’inicia aquesta corrent de l’antropologia com a revisió crítica a les idees exposades anteriorment pels evolucionistes i els particularistes històrics definint el que s’anomena l’escola britànica.

Per a entendre el Funcionalisme és imprescindible remontar-nos a les idees sobre el concepte de funció de Durkheim, que els funcionalistes entenen com aquells fets socials, és a dir, institucions destinades a cobrir les necessitats socials bàsiques i les necessitats derivades.
D’aquesta premissa parteix la Teoria de les Necessitats de Malinowsky:
la persona, en contacte amb el medi, ha de satisfer unes necessitats bàsiques. A diferència de la resta d’animals no ho fa a través de l’instint sinó de la raó, seguint l’esquema “Pensar, Sentir, Actuar” i usant la cultura com a mediadora de la satisfacció de necessitats.

La cultura és una totalitat equilibrada plena d’elements que s’interelacionen creant una analogia entre l’estructura social i l’orgànica. Així tota característica cultural té un sentit pràctic per a la societat que la manté, si algun element falla la societat la modifica per preservar l’estabilitat.

Una de les característiques més divergents respecte al particularisme és que expliquen la diversitat de les cultures a partir de les diferències en l’organització de la seva estructura i no a través dels canvis històrics. Es basen en l’estat sincrònic: l’ara, l’evolució i el progrés no són massa importants.

Per a realitzar els seus estudis es basen en el treball de camp i en l’etnografia moderna, de fet Malinowsky n’està considerat el pare i en va fer la distinció amb l’etnologia.

Dins del Funcionalisme hi ha dues branques:

Estructural Funcionalisme
Representada per Radcliffe-Brown i Evans-Pritchard.

Funcionalisme Pur
Representada per Malinowsky.

Idees claus:
- Teoria de les necessitats (P,S,A).
- Fets socials – institucions.
- Estat sincrònic.
- Treball de camp.


Punts febles del Funcionalisme:
- Al ser sincrònic obvia la importància de la història.
- L’ús d’informants pot portar a conclusions enganyoses.
- L’antropòleg, en primera persona, és la principal eina d’investigació.

888 contra 24/7

Durant la Revolució Industrial, meitat s.XIX, les condicions laborals de la gent que treballava a les fàbriques eren infrahumanes. Horaris que arribaven a les 12-16h diaries, sense descans i rebent una retribució econòmica molt minsa. Aquest fet, obligava als més menuts a contribuir en l’economia domèstica, posant-se a treballar i privats de rebre l’educació. Els treballadors no gaudien de cap dret com a tals, eren pures peces de la cadena industrial, fàcilment substituibles i on cadascú s’havia de guanyar el lloc de treball a diari. Res era segur.

Aquest panorama, va fer que sorgissin revoltes obreres en defensa dels seus drets. L’1 de maig de 1886 es van alçar revoltes sota el lema dels tres vuits (8 hores de descans, 8 hores de feina i 8 hores d’educació). Es volia emfatitzar la necessitat que els treballadors tenien de descansar, de tenir temps lliure, de relaxar-se i alhora d’adquirir formació. Aquests esdeveniments acaben amb un fatídic desenllaç; 4 obrers són condemnats a mort per estar implicats en aquestes reivindicacions, són els anomenats Els 4 màrtirs de Chicago. Des de llavors, l’1 de maig dels anys posteriors, sota el nom del Dia del Treballador, es conmemora aquest fet i el significat de la revolta de la classe obrera.

És sorprenent veure com l’ésser humà del segle XXI és capaç d’esborrar tota aquesta història de lluita per uns drets laborals. Els obrers van revolucionar-se per tal de trencar les cadenes que l’esclavitzaven a la fàbrica. Actualment, és ell mateix qui se les torna a forjar per retrobar-se amb allò que el dominava.

Tenim un clar exemple en la notícia que presentem a continuació "La América insomne" ( La Vanguardia, 16/9/07). Actualment, el sistema que es promou als EEUU és el 24/7, 24 hores al dia, 7 dies a la setmana. Cada vegada més els sector serveis està més a disposició del client, afaborint que aquest pugui satisfer les seves “necessitats” a qualsevol hora del dia. És un peix que es mossega la cua; els Americans, per posar un exemple, acostumats a un nivell de vida alt, amb la seva casa de tres plantes, amb jardí, garatge, dos cotxes i demés… és un nivell de vida que si es vol mantenir, els ingressos també han de ser elevats. Una societat on es prima el valor econòmic per sobre altres valors com la familia, els amics,… Aquest fet fa que molts americans escurcin les seves hores de son per tenir més temps per dedicar-lo a la feina, obtenint així més capital. Molts són els que viuen fora de les ciutats i s’han de desplaçar, amb la despesa de temps que això comporta. Aquest canvi d’horaris és el que fa que els serveis també els adaptin per cobrir aquest ampli ventall de treballadors que entren a la feina molt dora. Enlloc d’optimitzar el temps, l’adaptem, fent així que ens oblidem de coses en què el temps no pot ser escurçat, com és el temps que dediques als amics, parella, fills,…

Tot i així, ens posen l’exemple d’EEUU, però també s’ha de tenir en compte la violació dels drets dels infants en certes parts del món, com passava amb la Revolució Industrial. Sembla com si haguéssim retrocedit en el temps. De tant en tant, ens arriben notícies de què grans multinacionals exploten a la població infantil de certes zones del món, aprofitant-se de la seva vulnerabilitat. Families pobres que no tenen per menjar, accepten que els més petits de casa treballin a qualsevol preu i horari per poder tenir quelcom de menjar a la taula. Una feina que com a infants no els hi pertoca però que es veuen obligats a fer.

Així doncs, hem sortit vencedors d’una lluita on s’aconseguiren drets pels treballadors, i nosaltres mateixos ens hem endinsat en la roda del consumisme i del capitalisme. Una roda on la producció és el més important. Tot val per mantenir un status de vida, que, al nostre entendre, poc servirà si no es cuida tot allò que els diners no poden comprar i que la feina ha fet oblidar.

Evolucionisme i Difusionisme antropològics

L’EVOLUCIONISME ANTROPOLÒGIC

Al 1870 neix l’antropologia com una disciplina diferenciada de la sociologia amb una teoria, objecte d’estudi i mètode propis.
La primera antropologia s’anomena Evolucionisme. Basada en els estudis que en la biologia va fer Charles Darwin, l’evolució s’entén com un procés de selecció natural en el qual sobreviuen els més aptes. Tot i així, la idea de supervivència o lluita per a l’existència ja havia sigut elaborada per Malthus i Spencer, anteriors a Darwin.

L’evolucionisme postula que les societats evolucionen històricament de forma linial. En aquesta evolució, cada societat està en un estadi diferent, però totes tendeixen a anar en la mateixa direcció. L’estadi més evolucionat d’una societat és el de les societats europees del moment.
Lewis Henry Morgan al seu llibre Ancient Society va dividir l’evolució de la cultura en tres etapes principals: el salvatgisme, la barbàrie i la civilització. Idea que recull dels escrits de Montesquieu al segle XVIII, que ja apuntava a l’existència d’estadis en la evolució de la Humanitat.

Tot i que la teoria de Karl Marx s’oposés al darwinisme entès com una evolució cap a les societats “perfeccionades” europees, també es veu influïda per les idees de l’evolucionisme. Marx creu en una evolució i progrés on les cultures passen per etapes que desembocaran a un final de la història: el comunisme.

El mètode d’estudi de l’evolucionisme antropològic pretén explicar històricament els diferents estadis de la Humanitat. Per aconseguir-ho utilitza el mètode comparatiu: quines diferències hi ha entre una societat al llarg de la Història i quines diferències hi ha entre societats contemporànies. Aquest mètode entén la societat com a una, que esdevé en un procés linial guiat per la causalitat de les accions de les persones.

Lewis Morgan

Antropòleg que estudia la societat a partir del mètode evolucionista. Afirma que la Humanitat és només una en origen i per afirmar-ho explica l’evolució a partir de les institucions i factors que determinen l’estadi d’evolució en què esta cada societat.

Edward B. Tylor

Tot i creure que la Humanitat evoluciona linialment, assumeix que existeixen diferents cultures. La capacitat de supervivència, per tant, és donada per una cultura determinada que aporta una sèrie de coneixements als integrants d’una societat determinada en un context determinat. És, per tant, menys determinista que les teories de Morgan.

DIFUSIONISME

A començaments del segle XX els antropòlegs adopten una nova visió sobre les diferències i similituts entre les cultures. Creuen que no vénen donades per la intel·ligència de les persones sinó per la tendència dels humans a imitar-se entre sí. Per tant, les societats no evolucionen sinó que es copien les unes a les altres gràcies al contacte entre diferents cultures.

Aquests són els elements comuns que comparteixen les diferents escoles difusionistes, però cadascuna té les seves particularitats.

L’escola nordamericana està representada per A. Kroeber i Clark Wissler. Els antropòlegs adscrits a aquesta escola creuen que existeixen àrees culturals de difusió de coneixement. Es tracta d’àrees geogràfiques que comparteixen una cultura. Aquest coneixement cultural es difón del centre cap a la perifèria i així permet que les zones limítrofes es contagiïn de continguts culturals.
D’altra banda hi ha l’Escola Alemanya representada per Wilhelm Schmidt i Fritz Graebner. Creuen en l’existència de variats centres culturals que difonen el seu coneixement en cercles. D’aquesta manera diferents cultures entren en contacte i adopten coneixements d’una i altra cultura i d’aquesta manera, en construeixen una altra de diferent.
També existeix l’Escola britànica representada per G. Elliot Smith i William J. Perry. Tenen una visió històrica de la difusió cultural, la visió heliocèntrica. Creuen que la difusió del coneixement parteix de l’antic Egipte, que és la base de la cultura de tota la Humanitat.

Sociologia. Antecedents i Naixement

ANTECEDENTS
- 1492: Descobriment d’Amèrica. Fruit de la búsqueda de nous passos que agilitzessin la comercialització entre Europa i Orient, es va descobrir Amèrica. D’aquesta troballa en sorgiren dues vies d’investigació; per una banda hi havia un clar interès per les riqueses materials que oferia el continent, i per l’altra també sorgí l’estudi de les persones que hi vivien; aquestes sortien de la concepció que fins al moment tenien del què era considerat “persona”, d’aquí que posaven en dubte quina “categoria” havien de tenir. Hi havia molts trets que els diferenciava del què havien vist fins ara, i d’aquí sorgí la necessitat de conèixe’ls, de saber què els diferenciava i què els unia coma a humans. Del descobriment d'Amèrica se'n genera riqueses i nous coneixements.

- s.XVII: Galileo, Descartes, Pascal i Newton, creen les bases de la ciència moderna. El seu mètode s’ha de basar en l’observació , obtenir regularitats, fer-ne deduccions i d’aquí formular lleis, basat en el principi de causalitat. Durant el s.XVIII adopten el mètode científic de Newton per qualsevol fenomen que es presenti, en qualsevol àmbit del coneixement.


Al s.XIX hi ha 3 fets que propicien la creació de la Sociologia:

- Il·luminisme (s.XVIII) Hi ha un interès sobre el món, sobre el què passa. L’il·luminisme sorgeix de la voluntat de trencar amb l’obscurantisme que la religió promou amb les seves explicacions dels “per quès” de la humanitat. Al veure que la observació de l’objecte d’estudi dóna altres justificacions, de caire empíric, que no estan contemplades a la Bíblia, es crea l’Enciclopèdia, com a font de coneixement creada pels homes. El coneixement de l’ésser pot ser abarcat per les persones (filòsofs). L’antropologia i la sociologia tenien el mateix interès; l’ésser humà integral.

- Revolució Francesa (1789), desordre polític El fet de néixer en una determinada classe social no ha de ser un fet que et marqui les teves llibertats. Tothom, sigui de la classe que sigui, ha de tenir les mateixes llibertats. Un podrà escalar a una classe social més elevada en funció de les seves capacitats i treball. D’aquí el seu eslògan “ unité, liberté, fraternité”.

- Revolució Industrial (meitat del s.XIX) desordre econòmic L’arribada de la màquina de vapor, la industrialització de les ciutats, fa que es necessiti mà d’obra barata i que molta població que vivia a pobles, emigrin a les ciutats. Aquesta afluència de persones provoca una serie de canvis en l’aspecte laboral. Gent que mai havia treballat per un sou ni en funció d’hores, ara ho farà i al servei de la producció. Hi ha una pèrdua de cohesió degut al caos del moment; els infants, per exemple, estan privats de l’educació, doncs també són cridats a les fàbriques. Amb tot hi ha una pèrdua de les estructures en què abans es basava la societat d’on provenien. Es trenca els mecanismes naturals de control per una raó de regularitat i consum, d’aquí que hi hagi una manca de referents amb el conseqüent desordre social. Apareix Burgesia i proletariat.


NAIXEMENT (s.XIX)
Donat el caos del moment històric, la Sociologia apareix per donar una resposta i restablir l’ordre. D’aquí que Compte intenta fundar una ciència per explicar les noves formes d’organització social, inspirada en la ciència de Newton, la ciència natural. La metodologia privilegia el punt de vista de l’observador . El sociòleg es torna molt important i es situa fora de l’escena amb la influència de com entén la societat. S’ha d’aconseguir l’equilibri on el desordre és perjudicial.

Els 2 objectius de la Sociologia segons Compte serien:

- Explicar allò que està succeint en un moment històric concret, mitjançant la informació que li donen.

- Donar respostes per retrobar l’ordre perdut. El seu estudi es basarà en les societats europees, deixant de banda les altres societats. Té un caràcter etnocèntric i ideològic.