Quan els excedents d'Occident alimenten els seus dissidents.

El dia 2 d’aquest mateix mes apareixia a El País un article titulat “El club de los comedores de basura”. En aquest se’ns convida a fer un tomb pels carrers de Nova York per acompanyar una colla de persones que han pres la iniciativa de “reciclar” els aliments que els supermercats i restaurants llencen cada nit als carrers de la metròpolis.

Des de la nostra quotidianitat el verb reciclar sembla que no inclogui els aliments i que se centri simplement en les campanyes municipals de classificació de residus. Però si anem a l’arrel i definició del mot, veurem que reciclar és tornar a introduir al circuit de consum productes obtinguts de residus, des d’un punt de vista ecològic del món, que s’enfoca des de tres vessants: la primera és la reducció del consum, la segona la reutilització i la tercera, el reciclatge en sí. Seguint aquest esquema el cas dels freegan, tal i com s’autodenominen els “recicladors d’aliments” apliquen a la perfecció aquestes premisses.

La majoria d’aquestes persones no es mouen per necessitat sinó per la seva consciència crítica. Entenen que la societat occidental està plena d’excedents, enfront d’un gruix d’altres societats on el que impera és la pobresa i la fam, tot i que no cal anar gaire lluny, ja que l’anomenat quart món (bosses de pobresa incloses socialment dins del primer món) arriba a l’esgarrifosa xifra de 2 milions de persones a la ciutat novaiorquesa. Per això, per responsabilitat social, es neguen a comprar aliments que després poden trobar a les escombraries.

I tot plegat encara té més sentit en un país com els Estats Units, on el 64% de la població té sobrepes i un de cada quatre habitants és obès. L’alimentació moderna urbana és desequilibrada i més si la sumem a una vida cada cop més sedentària, en aquest sentit el problema de la obesitat s’està convertint en una epidèmia als suposats països desenvolupats i per tant, en un problema de salut pública.

Però la seva crítica va molt més enllà de l’alimentació, també qüestionen el model cultural basat en la cultura de masses, producte de la societat de consum del món occidental (que exporta a la resta del planeta en forma de colonialisme cultural). A partir del segle XX, amb l’increment de la indústria, de la urbanització i del lliure mercat, tot es converteix en possible producte de consum massiu, i quan diem tot volem dir tot: el pensament, els somnis, les idees, els estils de vida, la vida privada...

Just what is it that makes today's homes so different, so appealing?

(Però què és el que fa a les llars d’avui en dia tan diferents, tan atractives?)

1956, Richard Hamilton Aquesta cultura té un lligam inqüestionable amb l’economia, s’aspira a la màxima rendibilitat, es fabrica a gran escala utilitzant la ciència, els estudis sociològics, el coneixement, la creativitat i la publicitat, sempre al servei de la producció d’objectes estandarditzats, carregats de valors i estereotips, fàcils d’assimilar per la classe mitja.

Per mantenir la cultura de masses és imprescindible que no s’enfonsi la societat de consum i que no s’aturi el desenvolupament d’un model socioeconòmic que potencia les desigualtats. Aquest model es va consolidar als anys ’50 als EUA i es va difondre arreu.

Humilment els freegan intenten frenar o almenys qüestionar aquest bucle, amb la seva pràctica quotidiana i subversiva basada en fer vaga de consum normalitzat. Però no és fàcil, la màxima coherència es basa en una fortalesa de conviccions ben arrelada, cosa que en la societat neoliberal, i més en una ciutat, és molt difícil d’aconseguir, les temptacions són vàries i molt llamineres, a cada passa trobes excessos i abusos, que et criden amb llenguatges psicològics molt elaborats.

Per aconseguir fer de la teoria la teva praxis és imprescindible cercar afinitats i teixir relacions cooperatives, de manera que puguis arribar a tenir una vida el més propera possible a allò que penses. Però hi ha molts àmbits de la vida on és realment complicat aplicar les idees crítiques, per això és imprescindible organitzar-se en grups on es comparteixin inquietuds i punts de vista.

Un bon exemple és el que ens mostra l’article. Buscant una proposta més proper, ens podem fixar en el cooperativisme, amb una gran trajectòria històrica a Catalunya.

Una cooperativa és un model associatiu i autònom on de manera voluntària s’uneixen persones per fer front a les seves necessitats, ja siguin econòmiques, socials o culturals.

El funcionament és horitzontal, la propietat és conjunta i l’estructura democràtica. Trobem tipologies variades de cooperatives: les laborals (des de fàbriques a buffets d’advocats), les de consum (normalment de productes d’alimentació biològics) o les de crèdits (les anomenades banques ètiques). I és que les cooperatives representen la forma més legítima d’empresa solidària i economia social.

I per acabar una recomanació cinematogràfica relacionada amb el tema desenvolupat:

Els espigoladors i l’espigoladora, d’Agnes Varda.