L’audiència de masses

Article de La Directa – Mónica Terribas – 18/4/2007 – “El periodisme emmadrit i al servei de l’amo”

Eduardo Galeano – El libro de los abrazos”

La televisión/2

La televisión, ¿muestra lo que ocurre?

En nuestros países, la televisión muestra lo que ella quiere que ocurra; y nada ocurre si la televisión no lo muestra.

La televisión, esa última luz que te salva de la soledad y de la noche, es la realidad. Porque la vida es un espectáculo: a los que se portan bien, el sistema les promete un cómodo asiento.

La televisión/3

La tele dispara imágenes que reproducen el sistema y voces que le hacen eco; y no hay rincón del mundo que ella no alcance. El planeta entero es un vasto suburbio de Dallas. Nosotros comemos emociones importantes como si fueran salchichas en lata, mientras los jóvenes hijos de la televisión, entrenados para contemplar la vida en lugar de hacerla, se encogen de hombros.

En América Latina, la libertad de expresión consiste en el derecho a pataleo en alguna radio y en periódicos de escaso tiraje. A los libros, ya no es necesario que los prohíba la policía: los prohíbe el precio.

La televisión/4

(...)

La televisión se propone adular a los que mandan en el río de la Plata, pero sin quererlo cumple una ejemplar función educativa: nos muestra las altas cumbres y en ellas delata la tilinguería y el mal gusto de los triunfantes cazadores de dinero.

Debajo de la aparente estupidez, hay verdadera estupidez.

L’article de la Mónica Terribas recull molt bé els concepte que vam comentar a classe sobre l’audiència de masses. Denúncia la poca llibertat d’expressió que hi ha avui en dia en els mitjans de comunicació, i no perquè “siguem en un temps on imperin la censura, ni on els telèfons mòbils es despengin (...). La dinàmica dels negocis ja fa aquesta feina tota sola”. “Investigar, aprofundir i fins i tot descartar vol dir temps. I aquest temps de recerca d’una informació inèdita pocs mitjans de comunicació estan disposats a pagar-lo.” Explica molt bé perquè rebem un missatge tan simplificat, homogeneïtzat i globalitzat on prima més allò que atrau l’audiència que no pas “continguts que generin més coneixement de la realitat”. Creen realitats i transmeten una imatge de la realitat distorsionada. Un exemple seria el cas de la vinyeta on un dels personatges és testimoni d’un esdeveniment que la premsa no explica tal i com ell ho va viure. Els mitjans de comunicació decideixen quina és la realitat de tothom i aquesta és la que tothom es creu. Això es refereix tant al què i al com ho expliquen perquè com bé diu Eduardo Galeano “res no passa si la televisió no ho mostra”. I aquí és on agafa importància la reflexió de la Mónica Terribes quan afirma que “el pitjor enemic de la llibertat d’expressió és no disposar de la informació i no ser-ne conscient: el desconeixement del que passa en el nostre entorn.”

Falta esperit crític i també plantejar-nos que quan es parla d’audiència, ens referim al conjunt de tots nosaltres. Perquè ens atrauen més les informacions simplistes, sense gaires complicacions? Aquí els clients, els consumidors d’informació, tenim poder per canviar-ho, podem exigir més qualitat si realment la volem. Podem ser selectius i crítics.