Característiques de la cultura II

La cultura és adaptativa

La cultura és en sí mateixa adaptativa, és a dir, dota a les persones que comparteixen una cultura d’elements comuns que seran els seus codis de relació. Aquests elements culturals sorgeixen en un context determinat. Això significa que la cultura adquireix uns elements determinats tenint en compte l’ambient natural on es desenvolupen les persones i la organització social. Tots aquests elements el que favoreixen és l’adaptació de les persones que comparteixen aquesta cultura al seu medi. Donat que l’ésser humà té poc instint (o el té poc en compte), els elements culturals donen les eines per a que les persones poguem viure en un determinat lloc i amb una determinada gent. Tot i així, val a dir que tot i que aquests elements o aquest caire adaptatiu de la cultura, el conjunt d’aquests elements no formen un tot harmònic i estable. Més aviat aquests elements poden estar contraposats. Aquesta idea es relaciona d’alguna manera amb la idea de la dialèctica de Marx. Si bé una cultura i les persones que entenen el món a través d’ella es desenvolupen en el seu medi per mitjà de certs elements que els poden servir per a adaptar-se millor al medi, moltes vegades grups de persones i fins i tot elements culturals, entren en contradicció. Alhora, crec que val la pena tenir en compte també la utilització de certs elements culturals i la seva manipulació. Per exemple, podem considerar que la por és un element cultural de les cultures occidentals? Si ho és, quant temps fa que és un element rellevant i adaptatiu? El poder, les persones poderoses que són les qui al cap i a la fi organitzen la societat sovint adopten tècniques manipulatives o d’invasió cultural per a generar necessitats i, al mateix temps, proporcionar respostes. Com a exemple existeix el documental de Michael Moore Farenheit 9/11 que mostra com el poder conquista els elements culturals i els dota de significats per a que la gent tingui comportaments afins als interessos del poder. Així doncs, podem observar com les persones entrevistades a Estats Units tenen un alt sentiment de por envers l’altre, l’estrany, l’estranger. El veuen com un element perillós. Per contra, uns metres (físics i culturals) més enllà, les persones enquestades al Canadà mostren un grau de confiança molt més alt en l’altre. No serà això una estratègia del poder polític, en aquest cas de l’administració Bush, per fer-nos creure que necessitem protegir-nos, que per sobreviure al nostre medi cal que ens defensem sigui com sigui? La cultura, per tant, és adaptativa, d’elements contradictoris en un medi en constant canvi. L’adaptació requereix de canvi constant: de moments de crisi i d’estabilitat. De cert desequilibri.


La cultura és simbòlica

La cultura també és simbòlica, si bé els elements culturals pretenen la màxima adaptació al medi ambiental i social, l’assignació de significats immaterials a signes materials és completament arbitrària. El significant és tot allò material real mentre que el significat és allò immaterial ideal, el que entenem quan pensem en el significant. Per exemple, podriem dir que el significant és el sr. Saussure en sí mateix: un home amb dos ulls, un nas, una boca, un cervell, etc. Mentre que el significat de Saussure pot ser la foto de Saussure, el record de llegir algún dels seus difícils assajos, etc. A nivell social, que la cultura sigui simbòlica vol dir que té un codi propi i arbitrari. Contínuament ens comuniquem per significats que ens donen les coordenades per entendre el “nostre” món. A nivell social, el significat té a veure amb el contingut mental del que dotem a un signe. El signe és un element sensible que representa un altre element: engloba el significat i el significant. Per altra banda, la senyal fa referència a un cert tipus de símbols arbitraris però que són fàcilment identificables, per tant, el significat que els donem és fàcil de descodificar. Podem observar que estem contínuament comunicant-nos per signes que denoten un cert significat que nosaltres mateixos li hem donat, no és natural. Per exemple, per què cremar una foto ha de tenir massa repercussió? Podria ser una història d’amor frustrat... Ara bé, si la fotografia que es crema és del rei i està històricament cap per avall, el significat d’aquest acte és tant subversiu que ens pot arribar a portar a la presó. Així doncs, els significats que atribuïm als signes ens guien en el nostre recorregut social. Ens diuen què està ben fet i què està mal fet, adequat o inadequat. Què passaria si un dia qualsevol, de la comissaria de la Guàrdia Urbana de les Rambles sortíssin en missió especial un grup de guàrdies amb el seu uniforme blau i les botes cordades fins dalt a més d’un lluent nas vermell de pallasso? La cultura es basa en signes que denoten significats arbitraris. Així que tal i com es creen es poden subvertir.

"¡Por qué no te callas!"

El passat 10 de novembre va tenir lloc la última sessió plenaria de la “XVII Cumbre Iberoamericana”. Un fet insòlit va ressonar en tots els mitjans de comunicació d’arreu. El president del gobern espanyol, Jose Luis Rodriguez Zapatero, va sortir en defensa de l’expresident del gobern, Jose Maria Aznar, davant el discurs del mandatari veneçolà Hugo Chávez on acusava a l’expresident de “feixista”, en repetides ocasions. “Se puede estar en las antípodas de una posición ideológica y no seré yo quien esté cerca de las ideas de Aznar, pero fue elegido por los españoles y exijo ese respeto”. Aquesta frase resumeix la seva defensa.Tot i així, no va ser això el què va aixecar la polèmica, sinó el fet de què fos el mateix Rei d’Espanya, allà present, qui va manar callar a Chávez. Amb la frase “Por qué no te callas!” va descolocar a tots aquells qui l’escoltaven, no era una reacció pròpia d’un rei. Les paraules del president, tan políticament correctes i adequades a la posició i al rol que li tocava, van colisionar amb l’aportació, no tan oportuna, de Juan Carlos Rei d’Espanya

El rei té una posició clara dins la societat, tot i que es pugui discrepar sobre si aquesta ha d’existir, és un altre tema. Aquesta posició li exigeix uns deures que ha de complir, encara que es redueixin a fer actes de presència, inaugurar museus o felicitar el Nadal als militars… i gastar els béns públics en benefici propi. Al ser un personatge públic, tot el que ell faci i es retransmeti en els mitjans de comunicació serà vox populi. La reacció de la població davant el fet que va passar a la “XVII Cumbre Iberoamericana” va ser degut al rol “inapropiat” que va adoptar dins la posició que ocupa. Tot i ser rei, és veritat que té diferents posicions en els diferents sistemes de relació; és pare, és marit, és avi, és “amic”,... és fill! i pel simple fet de ser fill ja és rei…

La seva vida, com la de tots els humans, transcorrer en posicions que ja estan establertes culturalment i que ens defineix quin ha de ser el nostre comportament i la topologia social, la manera de relacionar-nos amb els del nostre voltant. Quan la frase “Por qué no te callas!” va sortir de la boca del rei, molta gent es va posar les mans al cap… no era “digne” d’un rei, en un instant la imatge sèria de la seva posició s’esmicolava per moments. Més que un acte d’autoritat semblava més un acte propi d’un nen que encara se l’ha d’educar en com comportar-se. El nostre habitus ens deia que allò que veiem no encaixava, d’aquí la nostra incomprensió.

Tot i això també cal pensar que molts dels discursos que el rei fa surten de guions escrits per professionals que saben del cert, què és allò que pot dir un rei en condició a la seva posició. El dia que va dir la gran frase a Hugo Chávez va ser una de les vegades que va dir quelcom que no sortia d’un paper… sinó d’ell mateix, d’aquí que el seu rol, manifestat en la seva conducta s’escapés del seu status.

“L’impacte del concepte cultura en el concepte home”

Clifford Geertz

“Sin hombre no hay cultura, sin cultura no hay hombre.”

L’antropòleg nordamericà Clifford Geertz explica, dins el llibre “La interpretación de las culturas”, la importància de la cultura en els desenvolupament de l’home.
A l’inici del text, l’autor fa referència a com creu que ha de ser l’estudi científic, recolzat amb el què deia l’antropòleg Lévi-Strauss; “…la explicación científica no consiste, como tendemos a imaginar, en la reducción de lo complejo a lo simple. Antes bien consiste, dice el autor, en sustituir por una complejidad más inteligible una complejidad que lo es menos.”. Durant la història de l’estudi de la cultura hi ha hagut diferents intents per donar explicació a aquesta seguint el principi de reduir a simple allò més complex, com és la naturalesa humana. Un exemple el trobem en la Il.lustració.
A partir d’aquí, l’antropologia comença a considerar la cultura com a base important per estudiar l’home. Al llarg de la història s’ha anat prenent consciència d’aquest fet i desvinculant-se cada vegada més d’entendre la cultura com quelcom superflu i anegdòtic.



Les idees centrals que es parla en el text són les següents:

- Concepte de l’home de la il.lustració
El concepte que en la Il.lustració es tenia de l’home era clara i simple; es fonamentava amb el vincle amb la naturalesa. Amb aquesta compartia la composició que havien descobert des de les ciències naturals. Segons aquesta concepció, l’home comparteix una base de regularitat, organització i simplicitat amb la naturalesa. Les lleis que la regulen també hi són en l’home, potser no tan visibles, però hi són. Conceb la naturalesa humana com quelcom inmutable.

“La enorme variedad de diferencias que presentan los hombres en cuanto a creencias y valores, costumbres e instituciones, según los tiempos y lugares, no tiene significación alguna para definir su naturaleza. Se trata de meros aditamentos y hasta de deformaciones que recubren y oscurecen lo que es realmente humano -lo constante, lo general, lo universal- en el hombre.”

Es pregunta què és allò universal, natural i constant en l’home i què és allò convencional, local i variable?

L’autor posa en dubte aquesta concepció, que trontolla quan obté exemples clars de la diferència substancial de certes conductes humanes. Posa l’exemple d’una tribu de Bali on els costums difereixen notablement de qualsevol cultura coneguda. Davant de fets com aquests, on l’antropòleg descobreix nous models de conducta, nous rituals, noves concepcions de la realitat,… l’autor es planteja si la naturalesa humana no existeix i som allò que la cultura ens fa? o que són conductes innates sorgides davant de certs impulsos?

En aquesta concepció de l’home es buscava una unitat de base que dongués explicacions a comportaments humans,… Es va veure que no es podia tenir una visió simple i biològica de l’home i que era necessari contemplar la importància de la cultura en el desenvolupament d’aquest.

“…el hombre es puede estar entretejido con el lugar de donde es y con lo que él cree que es de una manera inseparable. Precisamente considerar semejante posibilidad fue lo que condujo al nacimiento del concepto de cultura y al ocaso de la concepción del hombre como ser uniforme.”


- Relació de l’home i els seus costums
Davant de la necessitat d’estudiar l’home en relació als seus costums, van haver múltiples tàctiques per afrontar-ho. Totes tenien un denominador comú, la concepció de l’home com un animal jeràrquicament estratificat. L’entenien com un conjunt de nivells superposats que gràcies a uns es sustentaven els altres. Els diferents nivells, autonoms i independents un dels altres, serien :
- Cultura
- Organització social
- Factors psicològics (necessitats bàsiques,…)
- Fonaments biològics (anatòmics, fisiològics, neurològics,…)

Per tal de trobar explicacions que definissin el què era l’home, s’havia de tenir en compte tots els nivells i la resposta que des de les diferents ciències (referents a cada estrat) en donaven. En la superposició dels nivells destacava la importància de la cultura (com efecte Moire). La cultura era allò que ens diferenciava dels animals, doncs els altres estrats eren comuns amb la resta.

Hi va haver una búsqueda de principis universals i uniformitats empíriques de la cultura i una conseqüent búsqueda de relació amb constants biològiques, psicològiques i d’organització social. Si de la troballa se’n podien aïllar els trets culturals, comuns per totes les cultures mundials, d’aquells que tenien un caràcter més local de cada subcultura, se’n podria extreure els que eren essencials per l’espècie humana. Arribar al consensus gentium, pensar que hi ha conceptes universals en el què tota la humanitat estaria d’acord. Així l’antropologia podria concebre una concepció de l’home més global, integrades amb els diferents estrats .


Crítica a la búsqueda dels universals de la cultura
En critica aquesta búsqueda de trets generals tenint en compte la varietat de l’espècie humana. L’autor pensa que no es pot generalitzar quan parlem del concepte home i cultura, només es podria fer quan es defineix en aspectes molt generals. S’aparta del concepte d’uniformitat humana i anul·la l’existència del consensus gentium, doncs enten que no hi pot haver universalització de conceptes. Per reforçar aquest aspecte, cita una frase de l’antropòleg nord-americà Herskovits "las múltiples formas que toman estos conceptos no son sino productos de la particular experiencia histórica de las sociedades que las manifiestan". Aquest intent de búsqueda només pot portar un relativisme que eludeix establir punts concrets, i que només es podrà superar encarant i assumint la diversitat humana. Afirma que el motiu pel qual els antropòlegs volien fixar-se en les universalitats era degut a trobar-se de no saber com afrontar la diversitat de comportaments humans. Davant el caos, decidiren centrar-se i buscar conceptes que els donguessin una resposta global a aspectes concrets per por a perdre’s en un relativisme cultural.

“Si deseamos descubrir lo que es el hombre, sólo podremos encontrarlo en lo que son los hombres: y los hombre son, ante todo, muy variados.”

Un altre punt que critica és la estratificació humana en què s’han basat fins ara. Pensa que estudiar psique, organisme i cultura per separat, és dificil tornar-los a unir. Aquest fet només portarà a establir paral·lelismes entre fenòmens culturals i no culturals, sense poder arribar a conclusions concises.

L’autor afirma haver de trobar una combinació entre necessitats i supòsits universals i característiques culturals locals, per arribar així a una complementació de coneixements pel què fa a l’estudi de l’home.

“…la esencia de lo que significa ser humano se revela más claramente en aquellos rasgos de la cultura humana que son universales, y no en aquellos que son distintivos de este o aquel pueblo, es un prejuicio que no estamos necesariamente obligados a compartir.”


Està en contra de la concepció il.luminista de l’home, doncs es creia en un caràcter evolutiu d’aquest, on primer es forma biològicament i després va adquirint la cultura.


Cap a una concepció sintètica de l’home
L’autor recalca la importància de fusionar sabers per poder fer un estudi exhaustiu de la naturalesa de l’home. Això no significa haver d’unificar terminologies concretes de cada disciplina en fórmules generals, sinó de fer un treball conjunt. Així doncs s’aconsegueix una única visió des de diferents punts de vista i com aquests es complementen i es nodreixen mutuament. Aquesta idea queda recollida en dues frases extretes del mateix text:

“…una concepción en la cual factores biológicos, psicológicos, sociológicos y culturales puedan tratarse como variables dentro de sistemas unitarios de análisis.”

“Se trata de integrar diferentes tipos de teorías y conceptos de manera tal que uno pueda formular proposiciones significativas que abarquen conclusiones ahora confinadas en campos de estudio separados.”


Concepte cultura i el concepte home
Geertz proposa dues idees per aconseguir tenir una imatge més exacta de l’objecte d’estudi entropològic que és l’home. Aquestes són;
1. Cultura com a mecanisme de control
Creu en canviar el concepte de cultura que fins ara es tenia, de cultura com esquemes de conducta i canviar-ho per cultura com a mecanisme de control. Es refereix així, a normes, lleis, … que regeixen el nostre comportament.

Primer de tot és entendre que el pensament humà és un fet social i públic. Es posa en marxa dins el nostre cap en entrar en contacte amb el nostre entorn. Donem sentit i signficat al nostre voltant i mitjançant diferents vies de comunicació – llenguatge, gestos, dibuixar,…- expressem la nostra experiència i alimentem el nostre pensament simbòlic. Els símbols ja estan en el món on naixem, construits mica en mica per la comunitat. La nostra vivència i experiència els anirà alimentant o canviant segons la nostra activitat, i seguiran existint tot i la nostra desaparició. Utilitzem els símbols per orientar-nos en la nostra vida diària en tant que és condició inherent a l’home entendre i donar explicacions a tot allò que viu i sent.

2. L’home com a animal més dependent d’aquest control perquè la seva conducta no desenvoqui en un caos.
Les característiques innates que no estan regulades per cap mecanisme extern, li proporciona donar respostes adequades a diferents ocasions. D’altra banda, tindriem uns factors culturals que li regularien certes respostes per tal d’ordenar la seva conducta. L’home necessita orientar-se mitjançant símbols externs, doncs els factors inherents en el seu cos no són suficients per transitar-hi.
La cultura, segons Geertz (i fent referència a la concepció il.lustrada) diu que “…no es sólo un ornamento de la existencia humana, sino que es una condición esencial de ella.“

D’aquesta manera no es centra tan en aquelles conductes comuns, empíricament demostrables, sinó en allò que fa que visquem un tipus de vida i no una altra.

Hi ha 3 aspectes que afavoreixen a aquest tipus de concepció

1.- Concepció estratigràfica. Es descarta la perspectiva seqüencial de la relació entre el desenvolupament físic i el desenvolupament cultural. Es creia que l’home física es va anar desenvolupant en aquesta dimensió mitjançant el mecanismes de variació genètica i selecció natural coneguts. Després d’arribar a l’aspecte físic que més o menys tenim en l’actualitat, va començar a desenvolupar la part cultural. A partir de llavors tots els canvis adaptatius eren més per causes culturals que no pas genètiques.
Geertz contradiu aquesta visió argumentant que el pas a la vida cultural del gènere homo va durar molts anys i que no va ser una època difernciada. Els canvis que es van anar produint , tan culturalment com genèticament, van anar de la mà, sent petits i lents al llarg de la història.

“…la cultura más que agregarse, por así decirlo, a un animal terminado o virtualmente terminado, fue un elemento constitutivo y un elemento central en la producción de ese animal mismo.”

2.- Els canvis biològics que van donar lloc a l’home modern es van produir al sistema nerviós central, especialment al cervell. Aquests desenvolupament va ser gràcies a la interacció amb la cultura i als elements que oferia per regular la conducta dels homes juntament amb els símbols per donar sentit a l’experiència viscuda. Necessitaven la cultura per aconseguir una millor adaptabilitat al medi que vivien, i donar flexibilitat al control genètic que posseien.
Entre cultura, cos i cervell es va crear un sistema de realimentació on cada part moldejava el progrés de l’altra.

3.- L’home com a animal incomplet, des del punt de vista físic. Pren gran rellevància, no tan la capacitat per aprendre com la diversitat de classes d’aprenentatge per esdevenir home; adquisició de conceptes, aprehensió i l’aplicació de sistemes específics de significació simbòlica. A diferència dels animals, aquests últims s’organitzen d’acord amb codificacions genètiques com a resposta a estimuls. Els homes, pel contrari, necessiten de la cultura per trobar un equilibri entre el què ens vé donat genèticament, el què el cos demana, i allò que hem d’aprendre per sobreviure en societat.

“Nuestras ideas, nuestros valores, nuestros actos y hasta nuestras emociones son, lo mismo que nuestro propio sistema nervioso, productos culturales, productos elaborados partiendo ciertamente de nuestras tendencias, facultades y disposiciones con que nacimos, pero ello no obstante productos elaborados.”

Geertz acaba el seu text fent un repàs per les dues anteriors teories sobre la naturalesa humana. Tan la visió de la Il.lustració com la de l’antropologia clàssica tenien un nexe comú, volien trobar una tipologia però, al seu entendre, de caràcter inert.

“El hombre no puede ser definido solamente como por sus aptitudes innatas, como pretendía hacerlo la Ilustración, ni solamente por sus modos de conducta efectivos, como tratan de hacerlo en buena parte las ciencias sociales contemporáneas, sino que ha de definirse por el vínculo entre ambas esferas,(…)”

“Llegar a ser humano es llegar a ser un individuo y llegamos a ser individuos guiados por esquemas culturales, por sistemas de significación históricamente creados en virtud de los cuales formamos, ordenamos, sustentamos y dirigimos nuestras vidas. Y los esquemas culturales son no generales sino específicos (…)”

“ …la cultura nos da forma como individuos separados. Eso es lo que realmente tenemos en común, no un modo de ser subcultural inmutable ni un establecido consenso cultural.”

“…captar firmemente el carácter esencial de, no sólo las diversas culturas, sino las diversas clases de individuos que viven en el seno de cada cultura, si pretendemos encontrar la humanidad cara a cara.”

Quan els excedents d'Occident alimenten els seus dissidents.

El dia 2 d’aquest mateix mes apareixia a El País un article titulat “El club de los comedores de basura”. En aquest se’ns convida a fer un tomb pels carrers de Nova York per acompanyar una colla de persones que han pres la iniciativa de “reciclar” els aliments que els supermercats i restaurants llencen cada nit als carrers de la metròpolis.

Des de la nostra quotidianitat el verb reciclar sembla que no inclogui els aliments i que se centri simplement en les campanyes municipals de classificació de residus. Però si anem a l’arrel i definició del mot, veurem que reciclar és tornar a introduir al circuit de consum productes obtinguts de residus, des d’un punt de vista ecològic del món, que s’enfoca des de tres vessants: la primera és la reducció del consum, la segona la reutilització i la tercera, el reciclatge en sí. Seguint aquest esquema el cas dels freegan, tal i com s’autodenominen els “recicladors d’aliments” apliquen a la perfecció aquestes premisses.

La majoria d’aquestes persones no es mouen per necessitat sinó per la seva consciència crítica. Entenen que la societat occidental està plena d’excedents, enfront d’un gruix d’altres societats on el que impera és la pobresa i la fam, tot i que no cal anar gaire lluny, ja que l’anomenat quart món (bosses de pobresa incloses socialment dins del primer món) arriba a l’esgarrifosa xifra de 2 milions de persones a la ciutat novaiorquesa. Per això, per responsabilitat social, es neguen a comprar aliments que després poden trobar a les escombraries.

I tot plegat encara té més sentit en un país com els Estats Units, on el 64% de la població té sobrepes i un de cada quatre habitants és obès. L’alimentació moderna urbana és desequilibrada i més si la sumem a una vida cada cop més sedentària, en aquest sentit el problema de la obesitat s’està convertint en una epidèmia als suposats països desenvolupats i per tant, en un problema de salut pública.

Però la seva crítica va molt més enllà de l’alimentació, també qüestionen el model cultural basat en la cultura de masses, producte de la societat de consum del món occidental (que exporta a la resta del planeta en forma de colonialisme cultural). A partir del segle XX, amb l’increment de la indústria, de la urbanització i del lliure mercat, tot es converteix en possible producte de consum massiu, i quan diem tot volem dir tot: el pensament, els somnis, les idees, els estils de vida, la vida privada...

Just what is it that makes today's homes so different, so appealing?

(Però què és el que fa a les llars d’avui en dia tan diferents, tan atractives?)

1956, Richard Hamilton Aquesta cultura té un lligam inqüestionable amb l’economia, s’aspira a la màxima rendibilitat, es fabrica a gran escala utilitzant la ciència, els estudis sociològics, el coneixement, la creativitat i la publicitat, sempre al servei de la producció d’objectes estandarditzats, carregats de valors i estereotips, fàcils d’assimilar per la classe mitja.

Per mantenir la cultura de masses és imprescindible que no s’enfonsi la societat de consum i que no s’aturi el desenvolupament d’un model socioeconòmic que potencia les desigualtats. Aquest model es va consolidar als anys ’50 als EUA i es va difondre arreu.

Humilment els freegan intenten frenar o almenys qüestionar aquest bucle, amb la seva pràctica quotidiana i subversiva basada en fer vaga de consum normalitzat. Però no és fàcil, la màxima coherència es basa en una fortalesa de conviccions ben arrelada, cosa que en la societat neoliberal, i més en una ciutat, és molt difícil d’aconseguir, les temptacions són vàries i molt llamineres, a cada passa trobes excessos i abusos, que et criden amb llenguatges psicològics molt elaborats.

Per aconseguir fer de la teoria la teva praxis és imprescindible cercar afinitats i teixir relacions cooperatives, de manera que puguis arribar a tenir una vida el més propera possible a allò que penses. Però hi ha molts àmbits de la vida on és realment complicat aplicar les idees crítiques, per això és imprescindible organitzar-se en grups on es comparteixin inquietuds i punts de vista.

Un bon exemple és el que ens mostra l’article. Buscant una proposta més proper, ens podem fixar en el cooperativisme, amb una gran trajectòria històrica a Catalunya.

Una cooperativa és un model associatiu i autònom on de manera voluntària s’uneixen persones per fer front a les seves necessitats, ja siguin econòmiques, socials o culturals.

El funcionament és horitzontal, la propietat és conjunta i l’estructura democràtica. Trobem tipologies variades de cooperatives: les laborals (des de fàbriques a buffets d’advocats), les de consum (normalment de productes d’alimentació biològics) o les de crèdits (les anomenades banques ètiques). I és que les cooperatives representen la forma més legítima d’empresa solidària i economia social.

I per acabar una recomanació cinematogràfica relacionada amb el tema desenvolupat:

Els espigoladors i l’espigoladora, d’Agnes Varda.

L’audiència de masses

Article de La Directa – Mónica Terribas – 18/4/2007 – “El periodisme emmadrit i al servei de l’amo”

Eduardo Galeano – El libro de los abrazos”

La televisión/2

La televisión, ¿muestra lo que ocurre?

En nuestros países, la televisión muestra lo que ella quiere que ocurra; y nada ocurre si la televisión no lo muestra.

La televisión, esa última luz que te salva de la soledad y de la noche, es la realidad. Porque la vida es un espectáculo: a los que se portan bien, el sistema les promete un cómodo asiento.

La televisión/3

La tele dispara imágenes que reproducen el sistema y voces que le hacen eco; y no hay rincón del mundo que ella no alcance. El planeta entero es un vasto suburbio de Dallas. Nosotros comemos emociones importantes como si fueran salchichas en lata, mientras los jóvenes hijos de la televisión, entrenados para contemplar la vida en lugar de hacerla, se encogen de hombros.

En América Latina, la libertad de expresión consiste en el derecho a pataleo en alguna radio y en periódicos de escaso tiraje. A los libros, ya no es necesario que los prohíba la policía: los prohíbe el precio.

La televisión/4

(...)

La televisión se propone adular a los que mandan en el río de la Plata, pero sin quererlo cumple una ejemplar función educativa: nos muestra las altas cumbres y en ellas delata la tilinguería y el mal gusto de los triunfantes cazadores de dinero.

Debajo de la aparente estupidez, hay verdadera estupidez.

L’article de la Mónica Terribas recull molt bé els concepte que vam comentar a classe sobre l’audiència de masses. Denúncia la poca llibertat d’expressió que hi ha avui en dia en els mitjans de comunicació, i no perquè “siguem en un temps on imperin la censura, ni on els telèfons mòbils es despengin (...). La dinàmica dels negocis ja fa aquesta feina tota sola”. “Investigar, aprofundir i fins i tot descartar vol dir temps. I aquest temps de recerca d’una informació inèdita pocs mitjans de comunicació estan disposats a pagar-lo.” Explica molt bé perquè rebem un missatge tan simplificat, homogeneïtzat i globalitzat on prima més allò que atrau l’audiència que no pas “continguts que generin més coneixement de la realitat”. Creen realitats i transmeten una imatge de la realitat distorsionada. Un exemple seria el cas de la vinyeta on un dels personatges és testimoni d’un esdeveniment que la premsa no explica tal i com ell ho va viure. Els mitjans de comunicació decideixen quina és la realitat de tothom i aquesta és la que tothom es creu. Això es refereix tant al què i al com ho expliquen perquè com bé diu Eduardo Galeano “res no passa si la televisió no ho mostra”. I aquí és on agafa importància la reflexió de la Mónica Terribes quan afirma que “el pitjor enemic de la llibertat d’expressió és no disposar de la informació i no ser-ne conscient: el desconeixement del que passa en el nostre entorn.”

Falta esperit crític i també plantejar-nos que quan es parla d’audiència, ens referim al conjunt de tots nosaltres. Perquè ens atrauen més les informacions simplistes, sense gaires complicacions? Aquí els clients, els consumidors d’informació, tenim poder per canviar-ho, podem exigir més qualitat si realment la volem. Podem ser selectius i crítics.

L’ocupació i el principi de la propietat

El cas de Can Masdeu

Informació recollida de la web www.canmasdeu.net:

Can Masdeu és una antiga leproseria okupada que es troba en una de les darreres valls no urbanitzades del Parc de Collserola.. El projecte va començar el Desembre de 2001 i va resistir un intent de desallotjament l'Abril de 2002. Tanmateix, la casa està encara sota amenaça de desallotjament. El Febrer de 2005 va conèixer la sentència del judici civil que ha interposat la Fundació Hospital de Sant Pau (propietària de la finca, i gestionada per la Generalitat de Catalunya, l'Ajuntament de Barcelona i l'Arquebisbat). En aquests moments viuen a la casa al voltant d'unes 24 persones.

El projecte inclou un centre social amb una sèrie d'activitats que donen vida a la vall, i que convida a experimentar altres formes de relacions.

És a més una forma de defensar la vall davant l'incessant avenç urbanístic de la ciutat de Barcelona, que amenaça la serra de Collserola amb innombrables projectes de "modernització".

Als horts de la casa es conrea la majoria dels vegetals que mengen, compren el menjar sec a cooperatives ecològiques, van en bici, tenen un lavabo compostable, una dutxa amb aigua escalfada amb col·lectors solars, es classifiquen les escombraries en uns 8 tipus per reutilitzar i reduir els que es tira, es neteja l’aigua en un sistema d’aigües grises, etc...intentant reduir el seu impacte social i ecològic el més possible, aplicant alguns principis de permacultura.

També hi ha un complet taller de bicicletes, un forn de llenya, un forn de ceràmica, una cuina solar, un taller de cerveses, una bici-rentadora, i unes 20 gallines que també formen part de la casa.

Centre Social
L'antiga masia de Can Masdeu va ser abandonada durant gairebé 50 anys, el 2001 va ser ocupada i rehabilitada com a habitatge i centre social rural i urbà.

Actualment formen part del Centre Social de Can Masdeu:
. Els Horts Comunitaris
. El PIC
. Els GACs
. L'Educació Agroecológica
. L'Oficina Rurbana
. El Rurbar

Aquests grups es reuneixen trimestralment en assemblea per coordinar-se i planificar les activitats que es donen en la Vall de Can Masdeu.

Els Horts Comunitaris és un grup que treballa les diferents parcel·les d'hort de la finca de Can Masdeu; s'organitza en comissions i es reuneix en assemblea una vegada al mes (en principi el primer diumenge de cada mes a les 10 h). Nosaltres, com casa, formem part del grup i de l’assemblea com qualsevol altra parcel·la d'hortolanes, amb actualment tres persones que ens representen. Recentment s'han reelaborat els principis ètics i les "regles" del grup i estaria bé que tots els llegíssim per estar informades i poder seguir el procés de més prop així com aportar idees, crítiques o qualsevol cosa que ens sembli oportú. L'economia dels horts s'autogestiona independentment de la casa i dels altres projectes, a través de les aportacions mensuals i de caràcter puntual de les hortolanes.

El PIC engloba els tallers, trobades i activitats que es realitzen cada diumenge en el centre social. També els diumenges s’obre el rurbar, es venen productes d'autorenda, es fa la ruta guiada pel centre social i s’obre l'oficina rurbana i la botiga lliure (encara que qualsevol que passi per casa hi pot accedir sempre que vulgui).

Els GACs són Grups d'Autoaprenentatge Col·lectiu. Actualment estan en funcionament els següents GACs:

. Horts
. Pa
. Cervesa Fes-t'ho teu
. Bicicletes
. Circulo de Mujeres
. Spirulina (actualment hivernando, fins a març)
. Contact-improvització

L’educació Agroecológica s'ofereix als grups de nen@s i a joves perquè aprenguin a interaccionar amb els cicles de la matèria, l'energia i l'aigua; se centra en l'hort que hi ha darrere del PIC. Les activitats es realitzen els dos primers divendres de cada mes per a grups escolars i alguns caps de setmana per a grups no escolars; poden ser de matí, de tard o de tot el dia. S'autogestiona econòmicament a través de les donacions voluntàries dels grups que participen de les activitats.

L'Oficina Rurbana és una eina concreta amb la finalitat de repoblar el camp i conrear la ciutat. Aquí podràs trobar un centre de documentació i la distri rurbana. A més hi ha un banc de llavors, i la finestra al camp amb directoris de diversos col·lectius a nivell global, estatal i català.

Can Masdeu. Una experiència rurbana - (Gran Angular, TVE2, 2006)

(link per descarregar-se el documental: http://www.nodo50.org/rebeldemule/foro/viewtopic.php?t=1041&highlight=rurbana)

Comentaris del documental:

“El que és realment surrealista són les hipoteques. Nosaltres ens estem justificant perquè estem ocupant i fent algo fora de la normalitat imposada i encara que no vulguem ens estem justificant. El que sembla surrealista perquè em sembla injustificable és que havent-hi 70.000 cases buides, les típiques dades, que hi ha una quantitat de mercat artificial, preus que no tenen res a veure amb la necessitat sinó amb una creació artificial de preus en base a restringir l’oferta, tot això és el que es considera normal i el que es majoritari i l’okupacio es considera una raresa. Per mi jo començaria per aquí, per normalitzar l’ocupació, perquè per a mi és una opció en la situació normal absolutament lògica”.

“L’ocupació en primera instància és una resposta al valor suprem de la propietat privada, si algun dret està defensat a nivell legislatiu és el dret a la propietat, perquè l’exerceixin amb totes les seves conseqüències, en facin us o no.. aleshores una primera definició o resposta com a ocupació és intentar satisfer un dret o una necessitat bàsica com és tenir un sostre, una casa on viure, un espai on aixoplugar-te tenir una vida pròpia, íntima i fins i tot familiar. L’ocupació respon a la dificultat que avui en dia significa accedir a un sostre, una vivenda”.

“Jo parlaria de l’accés digna a una vivenda digna. De què serveix un accés on t’hi estàs deixant la vida. Aquí és on jo crec que l’ocupació no només busca una vivenda digna sinó busca arribar a aquest dret d’una altra manera, arribar col·lectivitzant, sense un intercanvi monetari, qüestionant el treball esclavitzat, ... L’alternativa està molt en tota la gent que aconsegueix viure al marge de tota la lògica del mercat, no és només els okupes, no és una marca de resistència exclusiva. És compartit per moltes sensibilitats, des de l’ocupació fins a gent que està intentant fer una agricultura de mercats locals, de proximitat, en la qual tu no vius només per produir un producte sinó que estàs tenint una granja diversa amb tota mena de producció, que és el que també intentem aquí a Can Masdeu.”

“Parlem d’autogestió, passar del mercat i intentar autogestionar-te les teves necessitats, fent-ho col·lectivament perquè sinó és molt difícil. sempre difícil de sortir del tot perquè hi ha coses que pràcticament són impossibles d’autogestionar-te. L’ocupació és una eina per poder sortir d’això perquè en el moment en que tu no necessites invertir uns diners en un espai on poder estar, no necessites perdre el temps que necessitaries per guanyar-los i aquí és on pots començar...” “La primera autogestió és l’accés a la terra o a l’espai per poder autogestionar-te la resta de coses.”

La resistència sempre s’ha donat als marges, i els marges sempre pot ser del teu propi temps. L’ocupació obra un gran espai i altra gent també obra d’altres en altres àmbits, l’ocupació és una xarxa de resistències a molts nivells, fins i tot de gent que no es consideraria mai un resistent. I això a Can Masdeu ho respirem constantment. Ve gent de tota mena, i tots comparteixen aquell puntillo de dir “el que m’omple és venir aquí i no anar a Isla Fantasía”

“tots portem una motxilla amb un bagatge cultural que va difícil viure en comunitat però a la vegada ho portem a dintre i és super gratificant. La comunitat potencia que tots puguem tendir a satisfer les nostres necessitats a tots els nivells.”

El moviment okupa transgredeix a priori el dret a la propietat des del moment que un col·lectiu de persones invaeixen un espai que no és seu. Però aquesta mirada no deixa de ser molt simplista. En veritat l’okupació és un moviment que vol posar en evidència i denunciar una problemàtica social molt concreta, a la que els membres de Can Masdeu fan referència en el documental. La propietat és un dret però gaudir d’un sostre on poder viure dignament també és un dret i encara més essencial i fonamental per a tota persona. Avui en dia, aquest dret s’ha convertit en una mercaderia amb la que es pot especular, i s’han oblidat que hi ha en joc el benestar dels individus. Paraules textuals, “l’okupació és una resposta al valor suprem de la propietat privada (...); respon a la dificultat que avui en dia significa accedir a una vivenda.”

Can Masdeu portava desocupada 50 anys i encara ara estaria inactiva perquè la Generalitat i l’Ajuntament no saben que fer-ne o volen esperar a que es revaloritzi el preu. I a l’hora, la ciutat està falta de vivendes accessibles, de serveis culturals, d’activitats pedagògiques... i els mateixos governants tenen espais on es podrien desenvolupar i originar tots aquests aspectes i no els fan servir.

Ens ensenyen a respectar el dret a la propietat, a no fer ús de coses que són dels altres, però entre línies també ens estan provocant amb discursos polítics fent creure a la mateixa societat que estan fent tot el que poden per als ciutadans i ciutadanes.

Aquests 6 anys d’ocupació han permès no només que unes 25 persones poguessin viure dignament sinó que s’han elaborat tallers, activitats, serveis que han donat un servei molt beneficiós per a la gent del barri i públic en general. Ha quedat demostrat que transgredir el dret a la propietat de vegades no és tan incívic (com ara diria l’Ajuntament de Barcelona) sinó tot el contrari és més aviat un acte de civisme (per utilitzar el seu mateix concepte). D’acord amb la seva opinió és més surrealista i anormal que es permeti que un espai tan gran quedi abandonat durant 50 anys quan hi ha tantes mancances i demandes socials no satisfetes.

Personalment, recolzo aquest moviment per la importància de denúncia social que té. Calen reaccions (com diria Durkheim) perquè la societat reaccioni i s’adapti, en cas contrari ens deixaríem portar com un ramat d’ovelles per la voluntat de la classe política que només mira pels seus propis interessos i no pels interessos d’aquells i aquelles que representen.

Casos similars són:

- els del MST (Moviment dels Sense Terra) a Brasil, amb 50 anys d’història. Reclamen i ocupen aquelles terres que porten més de 20 anys improductives, ja que el dret a menjar està per sobre del dret a la propietat. A Brasil un 80% de les terres estan a mans del 10% de la població (dades aproximades).

- Els de les patents dels medicaments. Xoquen el dret a la propietat intel·lectual amb la salut de les persones. El problema ve quan alguns s’aprofiten d’aquest dret per trure’n un profit econòmic sense tenir en compte les persones i superant els límits dels altres drets fonamentals.

Els principis bàsics de l'organització social

Existeixen també uns principis que són específicament humans, i que tenen a veure amb la cultura, amb aquesta capacitat simbòlica que tenim els essers humans de donar significat.

El contracte
El contracte és un acord vinculant d’intercanvi, tant pot ser formal o no formal. Saps que si dones, rebràs alguna cosa de l’altra persona. Hi ha implícita una acceptació de regles i una obligació. En general, la societat humana es regeix per acords, i quant més augmenta la dimensió social, més importància agafa el contracte.

La posició i el rol
La posició determina els llocs que ocupa cada individu en un espai de relacions socials i marca les pautes de com s’ha de relacionar i actuar amb les demés persones. El conjunt de les diferents posicions de cada individu representa la seva definició social. El rol és el comportament esperat segons la posició que ocupa en aquest espai social, és la part interpretativa.

L’individu ha aprés com comportar-se socialment en un espai, i segons la posició el grup ja espera que es comporti d’una determinada manera.

La classificació
Les clasificacions són estructures, generalment inconscients, que utilitzem per a orientar-nos i actuar en la nostra vida quotidiana. Ens determinen quines són les coses que ens interessen més i quines menys. No mostrem el mateix interès per tot, tenim certes prioritats. I per això podem valorar, prendre decisions, escollir, sentir-nos segurs...

Classifiquem les persones segons criteris com el sexe, edat, nivells d’ingressos, pertinença a grups, idees, maneres de fer, origen social, color de la pell, aspecte exterior, llengua... El caràcter col·lectiu d’aquest procés és el que origina la classificació de la societat per classes.

La propietat
El principi de propietat va més enllà del principi de territorialitat. És l’atribució de drets sobre les persones, territoris, coses, idees., etc. Es sosté en un reconeixement recíproc i en una estructura social basada en unes determinades relacions de poder. Està reconegut per llei

El cost-benefici
Prenem decisions a partir de certes valoracions com els diners, temps, esforç, satisfacció, plaer, prestigi... totes juguen un paper a l’hora de decidir. En general, cada cultura té les seves pròpies pautes socials col·lectives.

Aquest principi va molt lligat al de classificació.

Utilització de xarxes
Les societats són el conjunt de petits grups en els que ens anem movent. Hi ha molts tipus diferents de relacions. Les estructurals, basades en pautes permanents d’interacció, de cara a cara, com per exemple la feina o la família. Les categorials, es donen en situacions on els individus mantenen contactes superficials i rutinaris. En general, succeeixen quan ens movem d’un grup a l’altre, i per tant quasi no interaccionem sinó que actuem per estereotips aplicant categories als altres que no tenen res a veure amb la realitat. Ex: el cas del subsaharià.

Les xarxes són una trama de relacions que vinculen els individus i permeten estendre’s les seves influencies a àmbits socials distants d’aquells en els que directament interactuen. Diuen que en 5 passes, coneixeríem al Papa! Les xarxes no tenen límits tan definits a diferència de les altres relacions. ni es basen en relacions tan estructurals. Els antropòlegs defensen que hi ha estructures representades en totes les societats, que formen part de la cultura: el mecanisme de reciprocitat. En totes les cultures funciona de la mateixa manera, es genera una roda: donar, rebre i retornar (al sentir-se en deute) i és el que explica les relacions, l’intercanvi, el principi de propietat. És bàsic per entendre com funcionen les relacions humanes.

Audiència de masses.
Els essers humans ens creem una idea de com són les coses a través de la massificació de la informació i no pel coneixement d’aquestes mateixes coses. Sabem de la realitat a través del significat que li donen els mitjans de comunicació massius, i per tant tots acabem tenint més o menys la mateixa idea sobre el què està passant al món. El missatge es globalitza i tendeix a homogeneïtzar-se. L’explicació es simplifica. Ha de resultar efectivista i impactant ja que l’objectiu últim és vendre, i això es prioritza en front de la qualitat de la informació.

El missatge transcendeix l’espai i el temps. Es repeteix a l’emissor i torna a tenir força. Un exemple és l’arribada de l’home a la Lluna i també els atemptats del 11-S.