Característiques de la cultura II

La cultura és adaptativa

La cultura és en sí mateixa adaptativa, és a dir, dota a les persones que comparteixen una cultura d’elements comuns que seran els seus codis de relació. Aquests elements culturals sorgeixen en un context determinat. Això significa que la cultura adquireix uns elements determinats tenint en compte l’ambient natural on es desenvolupen les persones i la organització social. Tots aquests elements el que favoreixen és l’adaptació de les persones que comparteixen aquesta cultura al seu medi. Donat que l’ésser humà té poc instint (o el té poc en compte), els elements culturals donen les eines per a que les persones poguem viure en un determinat lloc i amb una determinada gent. Tot i així, val a dir que tot i que aquests elements o aquest caire adaptatiu de la cultura, el conjunt d’aquests elements no formen un tot harmònic i estable. Més aviat aquests elements poden estar contraposats. Aquesta idea es relaciona d’alguna manera amb la idea de la dialèctica de Marx. Si bé una cultura i les persones que entenen el món a través d’ella es desenvolupen en el seu medi per mitjà de certs elements que els poden servir per a adaptar-se millor al medi, moltes vegades grups de persones i fins i tot elements culturals, entren en contradicció. Alhora, crec que val la pena tenir en compte també la utilització de certs elements culturals i la seva manipulació. Per exemple, podem considerar que la por és un element cultural de les cultures occidentals? Si ho és, quant temps fa que és un element rellevant i adaptatiu? El poder, les persones poderoses que són les qui al cap i a la fi organitzen la societat sovint adopten tècniques manipulatives o d’invasió cultural per a generar necessitats i, al mateix temps, proporcionar respostes. Com a exemple existeix el documental de Michael Moore Farenheit 9/11 que mostra com el poder conquista els elements culturals i els dota de significats per a que la gent tingui comportaments afins als interessos del poder. Així doncs, podem observar com les persones entrevistades a Estats Units tenen un alt sentiment de por envers l’altre, l’estrany, l’estranger. El veuen com un element perillós. Per contra, uns metres (físics i culturals) més enllà, les persones enquestades al Canadà mostren un grau de confiança molt més alt en l’altre. No serà això una estratègia del poder polític, en aquest cas de l’administració Bush, per fer-nos creure que necessitem protegir-nos, que per sobreviure al nostre medi cal que ens defensem sigui com sigui? La cultura, per tant, és adaptativa, d’elements contradictoris en un medi en constant canvi. L’adaptació requereix de canvi constant: de moments de crisi i d’estabilitat. De cert desequilibri.


La cultura és simbòlica

La cultura també és simbòlica, si bé els elements culturals pretenen la màxima adaptació al medi ambiental i social, l’assignació de significats immaterials a signes materials és completament arbitrària. El significant és tot allò material real mentre que el significat és allò immaterial ideal, el que entenem quan pensem en el significant. Per exemple, podriem dir que el significant és el sr. Saussure en sí mateix: un home amb dos ulls, un nas, una boca, un cervell, etc. Mentre que el significat de Saussure pot ser la foto de Saussure, el record de llegir algún dels seus difícils assajos, etc. A nivell social, que la cultura sigui simbòlica vol dir que té un codi propi i arbitrari. Contínuament ens comuniquem per significats que ens donen les coordenades per entendre el “nostre” món. A nivell social, el significat té a veure amb el contingut mental del que dotem a un signe. El signe és un element sensible que representa un altre element: engloba el significat i el significant. Per altra banda, la senyal fa referència a un cert tipus de símbols arbitraris però que són fàcilment identificables, per tant, el significat que els donem és fàcil de descodificar. Podem observar que estem contínuament comunicant-nos per signes que denoten un cert significat que nosaltres mateixos li hem donat, no és natural. Per exemple, per què cremar una foto ha de tenir massa repercussió? Podria ser una història d’amor frustrat... Ara bé, si la fotografia que es crema és del rei i està històricament cap per avall, el significat d’aquest acte és tant subversiu que ens pot arribar a portar a la presó. Així doncs, els significats que atribuïm als signes ens guien en el nostre recorregut social. Ens diuen què està ben fet i què està mal fet, adequat o inadequat. Què passaria si un dia qualsevol, de la comissaria de la Guàrdia Urbana de les Rambles sortíssin en missió especial un grup de guàrdies amb el seu uniforme blau i les botes cordades fins dalt a més d’un lluent nas vermell de pallasso? La cultura es basa en signes que denoten significats arbitraris. Així que tal i com es creen es poden subvertir.

"¡Por qué no te callas!"

El passat 10 de novembre va tenir lloc la última sessió plenaria de la “XVII Cumbre Iberoamericana”. Un fet insòlit va ressonar en tots els mitjans de comunicació d’arreu. El president del gobern espanyol, Jose Luis Rodriguez Zapatero, va sortir en defensa de l’expresident del gobern, Jose Maria Aznar, davant el discurs del mandatari veneçolà Hugo Chávez on acusava a l’expresident de “feixista”, en repetides ocasions. “Se puede estar en las antípodas de una posición ideológica y no seré yo quien esté cerca de las ideas de Aznar, pero fue elegido por los españoles y exijo ese respeto”. Aquesta frase resumeix la seva defensa.Tot i així, no va ser això el què va aixecar la polèmica, sinó el fet de què fos el mateix Rei d’Espanya, allà present, qui va manar callar a Chávez. Amb la frase “Por qué no te callas!” va descolocar a tots aquells qui l’escoltaven, no era una reacció pròpia d’un rei. Les paraules del president, tan políticament correctes i adequades a la posició i al rol que li tocava, van colisionar amb l’aportació, no tan oportuna, de Juan Carlos Rei d’Espanya

El rei té una posició clara dins la societat, tot i que es pugui discrepar sobre si aquesta ha d’existir, és un altre tema. Aquesta posició li exigeix uns deures que ha de complir, encara que es redueixin a fer actes de presència, inaugurar museus o felicitar el Nadal als militars… i gastar els béns públics en benefici propi. Al ser un personatge públic, tot el que ell faci i es retransmeti en els mitjans de comunicació serà vox populi. La reacció de la població davant el fet que va passar a la “XVII Cumbre Iberoamericana” va ser degut al rol “inapropiat” que va adoptar dins la posició que ocupa. Tot i ser rei, és veritat que té diferents posicions en els diferents sistemes de relació; és pare, és marit, és avi, és “amic”,... és fill! i pel simple fet de ser fill ja és rei…

La seva vida, com la de tots els humans, transcorrer en posicions que ja estan establertes culturalment i que ens defineix quin ha de ser el nostre comportament i la topologia social, la manera de relacionar-nos amb els del nostre voltant. Quan la frase “Por qué no te callas!” va sortir de la boca del rei, molta gent es va posar les mans al cap… no era “digne” d’un rei, en un instant la imatge sèria de la seva posició s’esmicolava per moments. Més que un acte d’autoritat semblava més un acte propi d’un nen que encara se l’ha d’educar en com comportar-se. El nostre habitus ens deia que allò que veiem no encaixava, d’aquí la nostra incomprensió.

Tot i això també cal pensar que molts dels discursos que el rei fa surten de guions escrits per professionals que saben del cert, què és allò que pot dir un rei en condició a la seva posició. El dia que va dir la gran frase a Hugo Chávez va ser una de les vegades que va dir quelcom que no sortia d’un paper… sinó d’ell mateix, d’aquí que el seu rol, manifestat en la seva conducta s’escapés del seu status.

“L’impacte del concepte cultura en el concepte home”

Clifford Geertz

“Sin hombre no hay cultura, sin cultura no hay hombre.”

L’antropòleg nordamericà Clifford Geertz explica, dins el llibre “La interpretación de las culturas”, la importància de la cultura en els desenvolupament de l’home.
A l’inici del text, l’autor fa referència a com creu que ha de ser l’estudi científic, recolzat amb el què deia l’antropòleg Lévi-Strauss; “…la explicación científica no consiste, como tendemos a imaginar, en la reducción de lo complejo a lo simple. Antes bien consiste, dice el autor, en sustituir por una complejidad más inteligible una complejidad que lo es menos.”. Durant la història de l’estudi de la cultura hi ha hagut diferents intents per donar explicació a aquesta seguint el principi de reduir a simple allò més complex, com és la naturalesa humana. Un exemple el trobem en la Il.lustració.
A partir d’aquí, l’antropologia comença a considerar la cultura com a base important per estudiar l’home. Al llarg de la història s’ha anat prenent consciència d’aquest fet i desvinculant-se cada vegada més d’entendre la cultura com quelcom superflu i anegdòtic.



Les idees centrals que es parla en el text són les següents:

- Concepte de l’home de la il.lustració
El concepte que en la Il.lustració es tenia de l’home era clara i simple; es fonamentava amb el vincle amb la naturalesa. Amb aquesta compartia la composició que havien descobert des de les ciències naturals. Segons aquesta concepció, l’home comparteix una base de regularitat, organització i simplicitat amb la naturalesa. Les lleis que la regulen també hi són en l’home, potser no tan visibles, però hi són. Conceb la naturalesa humana com quelcom inmutable.

“La enorme variedad de diferencias que presentan los hombres en cuanto a creencias y valores, costumbres e instituciones, según los tiempos y lugares, no tiene significación alguna para definir su naturaleza. Se trata de meros aditamentos y hasta de deformaciones que recubren y oscurecen lo que es realmente humano -lo constante, lo general, lo universal- en el hombre.”

Es pregunta què és allò universal, natural i constant en l’home i què és allò convencional, local i variable?

L’autor posa en dubte aquesta concepció, que trontolla quan obté exemples clars de la diferència substancial de certes conductes humanes. Posa l’exemple d’una tribu de Bali on els costums difereixen notablement de qualsevol cultura coneguda. Davant de fets com aquests, on l’antropòleg descobreix nous models de conducta, nous rituals, noves concepcions de la realitat,… l’autor es planteja si la naturalesa humana no existeix i som allò que la cultura ens fa? o que són conductes innates sorgides davant de certs impulsos?

En aquesta concepció de l’home es buscava una unitat de base que dongués explicacions a comportaments humans,… Es va veure que no es podia tenir una visió simple i biològica de l’home i que era necessari contemplar la importància de la cultura en el desenvolupament d’aquest.

“…el hombre es puede estar entretejido con el lugar de donde es y con lo que él cree que es de una manera inseparable. Precisamente considerar semejante posibilidad fue lo que condujo al nacimiento del concepto de cultura y al ocaso de la concepción del hombre como ser uniforme.”


- Relació de l’home i els seus costums
Davant de la necessitat d’estudiar l’home en relació als seus costums, van haver múltiples tàctiques per afrontar-ho. Totes tenien un denominador comú, la concepció de l’home com un animal jeràrquicament estratificat. L’entenien com un conjunt de nivells superposats que gràcies a uns es sustentaven els altres. Els diferents nivells, autonoms i independents un dels altres, serien :
- Cultura
- Organització social
- Factors psicològics (necessitats bàsiques,…)
- Fonaments biològics (anatòmics, fisiològics, neurològics,…)

Per tal de trobar explicacions que definissin el què era l’home, s’havia de tenir en compte tots els nivells i la resposta que des de les diferents ciències (referents a cada estrat) en donaven. En la superposició dels nivells destacava la importància de la cultura (com efecte Moire). La cultura era allò que ens diferenciava dels animals, doncs els altres estrats eren comuns amb la resta.

Hi va haver una búsqueda de principis universals i uniformitats empíriques de la cultura i una conseqüent búsqueda de relació amb constants biològiques, psicològiques i d’organització social. Si de la troballa se’n podien aïllar els trets culturals, comuns per totes les cultures mundials, d’aquells que tenien un caràcter més local de cada subcultura, se’n podria extreure els que eren essencials per l’espècie humana. Arribar al consensus gentium, pensar que hi ha conceptes universals en el què tota la humanitat estaria d’acord. Així l’antropologia podria concebre una concepció de l’home més global, integrades amb els diferents estrats .


Crítica a la búsqueda dels universals de la cultura
En critica aquesta búsqueda de trets generals tenint en compte la varietat de l’espècie humana. L’autor pensa que no es pot generalitzar quan parlem del concepte home i cultura, només es podria fer quan es defineix en aspectes molt generals. S’aparta del concepte d’uniformitat humana i anul·la l’existència del consensus gentium, doncs enten que no hi pot haver universalització de conceptes. Per reforçar aquest aspecte, cita una frase de l’antropòleg nord-americà Herskovits "las múltiples formas que toman estos conceptos no son sino productos de la particular experiencia histórica de las sociedades que las manifiestan". Aquest intent de búsqueda només pot portar un relativisme que eludeix establir punts concrets, i que només es podrà superar encarant i assumint la diversitat humana. Afirma que el motiu pel qual els antropòlegs volien fixar-se en les universalitats era degut a trobar-se de no saber com afrontar la diversitat de comportaments humans. Davant el caos, decidiren centrar-se i buscar conceptes que els donguessin una resposta global a aspectes concrets per por a perdre’s en un relativisme cultural.

“Si deseamos descubrir lo que es el hombre, sólo podremos encontrarlo en lo que son los hombres: y los hombre son, ante todo, muy variados.”

Un altre punt que critica és la estratificació humana en què s’han basat fins ara. Pensa que estudiar psique, organisme i cultura per separat, és dificil tornar-los a unir. Aquest fet només portarà a establir paral·lelismes entre fenòmens culturals i no culturals, sense poder arribar a conclusions concises.

L’autor afirma haver de trobar una combinació entre necessitats i supòsits universals i característiques culturals locals, per arribar així a una complementació de coneixements pel què fa a l’estudi de l’home.

“…la esencia de lo que significa ser humano se revela más claramente en aquellos rasgos de la cultura humana que son universales, y no en aquellos que son distintivos de este o aquel pueblo, es un prejuicio que no estamos necesariamente obligados a compartir.”


Està en contra de la concepció il.luminista de l’home, doncs es creia en un caràcter evolutiu d’aquest, on primer es forma biològicament i després va adquirint la cultura.


Cap a una concepció sintètica de l’home
L’autor recalca la importància de fusionar sabers per poder fer un estudi exhaustiu de la naturalesa de l’home. Això no significa haver d’unificar terminologies concretes de cada disciplina en fórmules generals, sinó de fer un treball conjunt. Així doncs s’aconsegueix una única visió des de diferents punts de vista i com aquests es complementen i es nodreixen mutuament. Aquesta idea queda recollida en dues frases extretes del mateix text:

“…una concepción en la cual factores biológicos, psicológicos, sociológicos y culturales puedan tratarse como variables dentro de sistemas unitarios de análisis.”

“Se trata de integrar diferentes tipos de teorías y conceptos de manera tal que uno pueda formular proposiciones significativas que abarquen conclusiones ahora confinadas en campos de estudio separados.”


Concepte cultura i el concepte home
Geertz proposa dues idees per aconseguir tenir una imatge més exacta de l’objecte d’estudi entropològic que és l’home. Aquestes són;
1. Cultura com a mecanisme de control
Creu en canviar el concepte de cultura que fins ara es tenia, de cultura com esquemes de conducta i canviar-ho per cultura com a mecanisme de control. Es refereix així, a normes, lleis, … que regeixen el nostre comportament.

Primer de tot és entendre que el pensament humà és un fet social i públic. Es posa en marxa dins el nostre cap en entrar en contacte amb el nostre entorn. Donem sentit i signficat al nostre voltant i mitjançant diferents vies de comunicació – llenguatge, gestos, dibuixar,…- expressem la nostra experiència i alimentem el nostre pensament simbòlic. Els símbols ja estan en el món on naixem, construits mica en mica per la comunitat. La nostra vivència i experiència els anirà alimentant o canviant segons la nostra activitat, i seguiran existint tot i la nostra desaparició. Utilitzem els símbols per orientar-nos en la nostra vida diària en tant que és condició inherent a l’home entendre i donar explicacions a tot allò que viu i sent.

2. L’home com a animal més dependent d’aquest control perquè la seva conducta no desenvoqui en un caos.
Les característiques innates que no estan regulades per cap mecanisme extern, li proporciona donar respostes adequades a diferents ocasions. D’altra banda, tindriem uns factors culturals que li regularien certes respostes per tal d’ordenar la seva conducta. L’home necessita orientar-se mitjançant símbols externs, doncs els factors inherents en el seu cos no són suficients per transitar-hi.
La cultura, segons Geertz (i fent referència a la concepció il.lustrada) diu que “…no es sólo un ornamento de la existencia humana, sino que es una condición esencial de ella.“

D’aquesta manera no es centra tan en aquelles conductes comuns, empíricament demostrables, sinó en allò que fa que visquem un tipus de vida i no una altra.

Hi ha 3 aspectes que afavoreixen a aquest tipus de concepció

1.- Concepció estratigràfica. Es descarta la perspectiva seqüencial de la relació entre el desenvolupament físic i el desenvolupament cultural. Es creia que l’home física es va anar desenvolupant en aquesta dimensió mitjançant el mecanismes de variació genètica i selecció natural coneguts. Després d’arribar a l’aspecte físic que més o menys tenim en l’actualitat, va començar a desenvolupar la part cultural. A partir de llavors tots els canvis adaptatius eren més per causes culturals que no pas genètiques.
Geertz contradiu aquesta visió argumentant que el pas a la vida cultural del gènere homo va durar molts anys i que no va ser una època difernciada. Els canvis que es van anar produint , tan culturalment com genèticament, van anar de la mà, sent petits i lents al llarg de la història.

“…la cultura más que agregarse, por así decirlo, a un animal terminado o virtualmente terminado, fue un elemento constitutivo y un elemento central en la producción de ese animal mismo.”

2.- Els canvis biològics que van donar lloc a l’home modern es van produir al sistema nerviós central, especialment al cervell. Aquests desenvolupament va ser gràcies a la interacció amb la cultura i als elements que oferia per regular la conducta dels homes juntament amb els símbols per donar sentit a l’experiència viscuda. Necessitaven la cultura per aconseguir una millor adaptabilitat al medi que vivien, i donar flexibilitat al control genètic que posseien.
Entre cultura, cos i cervell es va crear un sistema de realimentació on cada part moldejava el progrés de l’altra.

3.- L’home com a animal incomplet, des del punt de vista físic. Pren gran rellevància, no tan la capacitat per aprendre com la diversitat de classes d’aprenentatge per esdevenir home; adquisició de conceptes, aprehensió i l’aplicació de sistemes específics de significació simbòlica. A diferència dels animals, aquests últims s’organitzen d’acord amb codificacions genètiques com a resposta a estimuls. Els homes, pel contrari, necessiten de la cultura per trobar un equilibri entre el què ens vé donat genèticament, el què el cos demana, i allò que hem d’aprendre per sobreviure en societat.

“Nuestras ideas, nuestros valores, nuestros actos y hasta nuestras emociones son, lo mismo que nuestro propio sistema nervioso, productos culturales, productos elaborados partiendo ciertamente de nuestras tendencias, facultades y disposiciones con que nacimos, pero ello no obstante productos elaborados.”

Geertz acaba el seu text fent un repàs per les dues anteriors teories sobre la naturalesa humana. Tan la visió de la Il.lustració com la de l’antropologia clàssica tenien un nexe comú, volien trobar una tipologia però, al seu entendre, de caràcter inert.

“El hombre no puede ser definido solamente como por sus aptitudes innatas, como pretendía hacerlo la Ilustración, ni solamente por sus modos de conducta efectivos, como tratan de hacerlo en buena parte las ciencias sociales contemporáneas, sino que ha de definirse por el vínculo entre ambas esferas,(…)”

“Llegar a ser humano es llegar a ser un individuo y llegamos a ser individuos guiados por esquemas culturales, por sistemas de significación históricamente creados en virtud de los cuales formamos, ordenamos, sustentamos y dirigimos nuestras vidas. Y los esquemas culturales son no generales sino específicos (…)”

“ …la cultura nos da forma como individuos separados. Eso es lo que realmente tenemos en común, no un modo de ser subcultural inmutable ni un establecido consenso cultural.”

“…captar firmemente el carácter esencial de, no sólo las diversas culturas, sino las diversas clases de individuos que viven en el seno de cada cultura, si pretendemos encontrar la humanidad cara a cara.”