sociologia i antropologia

Característiques de la cultura II

2008-01-30T20:52:00.000+01:00

La cultura és adaptativa

La cultura és en sí mateixa adaptativa, és a dir, dota a les persones que comparteixen una cultura d’elements comuns que seran els seus codis de relació. Aquests elements culturals sorgeixen en un context determinat. Això significa que la cultura adquireix uns elements determinats tenint en compte l’ambient natural on es desenvolupen les persones i la organització social. Tots aquests elements el que favoreixen és l’adaptació de les persones que comparteixen aquesta cultura al seu medi. Donat que l’ésser humà té poc instint (o el té poc en compte), els elements culturals donen les eines per a que les persones poguem viure en un determinat lloc i amb una determinada gent. Tot i així, val a dir que tot i que aquests elements o aquest caire adaptatiu de la cultura, el conjunt d’aquests elements no formen un tot harmònic i estable. Més aviat aquests elements poden estar contraposats. Aquesta idea es relaciona d’alguna manera amb la idea de la dialèctica de Marx. Si bé una cultura i les persones que entenen el món a través d’ella es desenvolupen en el seu medi per mitjà de certs elements que els poden servir per a adaptar-se millor al medi, moltes vegades grups de persones i fins i tot elements culturals, entren en contradicció. Alhora, crec que val la pena tenir en compte també la utilització de certs elements culturals i la seva manipulació. Per exemple, podem considerar que la por és un element cultural de les cultures occidentals? Si ho és, quant temps fa que és un element rellevant i adaptatiu? El poder, les persones poderoses que són les qui al cap i a la fi organitzen la societat sovint adopten tècniques manipulatives o d’invasió cultural per a generar necessitats i, al mateix temps, proporcionar respostes. Com a exemple existeix el documental de Michael Moore Farenheit 9/11 que mostra com el poder conquista els elements culturals i els dota de significats per a que la gent tingui comportaments afins als interessos del poder. Així doncs, podem observar com les persones entrevistades a Estats Units tenen un alt sentiment de por envers l’altre, l’estrany, l’estranger. El veuen com un element perillós. Per contra, uns metres (físics i culturals) més enllà, les persones enquestades al Canadà mostren un grau de confiança molt més alt en l’altre. No serà això una estratègia del poder polític, en aquest cas de l’administració Bush, per fer-nos creure que necessitem protegir-nos, que per sobreviure al nostre medi cal que ens defensem sigui com sigui? La cultura, per tant, és adaptativa, d’elements contradictoris en un medi en constant canvi. L’adaptació requereix de canvi constant: de moments de crisi i d’estabilitat. De cert desequilibri.

La cultura és simbòlica

La cultura també és simbòlica, si bé els elements culturals pretenen la màxima adaptació al medi ambiental i social, l’assignació de significats immaterials a signes materials és completament arbitrària. El significant és tot allò material real mentre que el significat és allò immaterial ideal, el que entenem quan pensem en el significant. Per exemple, podriem dir que el significant és el sr. Saussure en sí mateix: un home amb dos ulls, un nas, una boca, un cervell, etc. Mentre que el significat de Saussure pot ser la foto de Saussure, el record de llegir algún dels seus difícils assajos, etc. A nivell social, que la cultura sigui simbòlica vol dir que té un codi propi i arbitrari. Contínuament ens comuniquem per significats que ens donen les coordenades per entendre el “nostre” món. A nivell social, el significat té a veure amb el contingut mental del que dotem a un signe. El signe és un element sensible que representa un altre element: engloba el significat i el significant. Per altra banda, la senyal fa referència a un cert tipus de símbols arbitraris però que són fàcilment identificables, per tant, el significat que els donem és fàcil de descodificar. Podem observar que estem contínuament comunicant-nos per signes que denoten un cert significat que nosaltres mateixos li hem donat, no és natural. Per exemple, per què cremar una foto ha de tenir massa repercussió? Podria ser una història d’amor frustrat... Ara bé, si la fotografia que es crema és del rei i està històricament cap per avall, el significat d’aquest acte és tant subversiu que ens pot arribar a portar a la presó. Així doncs, els significats que atribuïm als signes ens guien en el nostre recorregut social. Ens diuen què està ben fet i què està mal fet, adequat o inadequat. Què passaria si un dia qualsevol, de la comissaria de la Guàrdia Urbana de les Rambles sortíssin en missió especial un grup de guàrdies amb el seu uniforme blau i les botes cordades fins dalt a més d’un lluent nas vermell de pallasso? La cultura es basa en signes que denoten significats arbitraris. Així que tal i com es creen es poden subvertir.

"¡Por qué no te callas!"

2008-01-10T00:41:00.001+01:00

El passat 10 de novembre va tenir lloc la última sessió plenaria de la “XVII Cumbre Iberoamericana”. Un fet insòlit va ressonar en tots els mitjans de comunicació d’arreu. El president del gobern espanyol, Jose Luis Rodriguez Zapatero, va sortir en defensa de l’expresident del gobern, Jose Maria Aznar, davant el discurs del mandatari veneçolà Hugo Chávez on acusava a l’expresident de “feixista”, en repetides ocasions. “Se puede estar en las antípodas de una posición ideológica y no seré yo quien esté cerca de las ideas de Aznar, pero fue elegido por los españoles y exijo ese respeto”. Aquesta frase resumeix la seva defensa.Tot i així, no va ser això el què va aixecar la polèmica, sinó el fet de què fos el mateix Rei d’Espanya, allà present, qui va manar callar a Chávez. Amb la frase “Por qué no te callas!” va descolocar a tots aquells qui l’escoltaven, no era una reacció pròpia d’un rei. Les paraules del president, tan políticament correctes i adequades a la posició i al rol que li tocava, van colisionar amb l’aportació, no tan oportuna, de Juan Carlos Rei d’Espanya

El rei té una posició clara dins la societat, tot i que es pugui discrepar sobre si aquesta ha d’existir, és un altre tema. Aquesta posició li exigeix uns deures que ha de complir, encara que es redueixin a fer actes de presència, inaugurar museus o felicitar el Nadal als militars… i gastar els béns públics en benefici propi. Al ser un personatge públic, tot el que ell faci i es retransmeti en els mitjans de comunicació serà vox populi. La reacció de la població davant el fet que va passar a la “XVII Cumbre Iberoamericana” va ser degut al rol “inapropiat” que va adoptar dins la posició que ocupa. Tot i ser rei, és veritat que té diferents posicions en els diferents sistemes de relació; és pare, és marit, és avi, és “amic”,... és fill! i pel simple fet de ser fill ja és rei…

La seva vida, com la de tots els humans, transcorrer en posicions que ja estan establertes culturalment i que ens defineix quin ha de ser el nostre comportament i la topologia social, la manera de relacionar-nos amb els del nostre voltant. Quan la frase “Por qué no te callas!” va sortir de la boca del rei, molta gent es va posar les mans al cap… no era “digne” d’un rei, en un instant la imatge sèria de la seva posició s’esmicolava per moments. Més que un acte d’autoritat semblava més un acte propi d’un nen que encara se l’ha d’educar en com comportar-se. El nostre habitus ens deia que allò que veiem no encaixava, d’aquí la nostra incomprensió.

Tot i això també cal pensar que molts dels discursos que el rei fa surten de guions escrits per professionals que saben del cert, què és allò que pot dir un rei en condició a la seva posició. El dia que va dir la gran frase a Hugo Chávez va ser una de les vegades que va dir quelcom que no sortia d’un paper… sinó d’ell mateix, d’aquí que el seu rol, manifestat en la seva conducta s’escapés del seu status.

“L’impacte del concepte cultura en el concepte home”

2008-01-10T00:24:00.000+01:00

Clifford Geertz

“Sin hombre no hay cultura, sin cultura no hay hombre.”

L’antropòleg nordamericà Clifford Geertz explica, dins el llibre “La interpretación de las culturas”, la importància de la cultura en els desenvolupament de l’home.
A l’inici del text, l’autor fa referència a com creu que ha de ser l’estudi científic, recolzat amb el què deia l’antropòleg Lévi-Strauss; “…la explicación científica no consiste, como tendemos a imaginar, en la reducción de lo complejo a lo simple. Antes bien consiste, dice el autor, en sustituir por una complejidad más inteligible una complejidad que lo es menos.”. Durant la història de l’estudi de la cultura hi ha hagut diferents intents per donar explicació a aquesta seguint el principi de reduir a simple allò més complex, com és la naturalesa humana. Un exemple el trobem en la Il.lustració.
A partir d’aquí, l’antropologia comença a considerar la cultura com a base important per estudiar l’home. Al llarg de la història s’ha anat prenent consciència d’aquest fet i desvinculant-se cada vegada més d’entendre la cultura com quelcom superflu i anegdòtic.

Les idees centrals que es parla en el text són les següents:

- Concepte de l’home de la il.lustració
El concepte que en la Il.lustració es tenia de l’home era clara i simple; es fonamentava amb el vincle amb la naturalesa. Amb aquesta compartia la composició que havien descobert des de les ciències naturals. Segons aquesta concepció, l’home comparteix una base de regularitat, organització i simplicitat amb la naturalesa. Les lleis que la regulen també hi són en l’home, potser no tan visibles, però hi són. Conceb la naturalesa humana com quelcom inmutable.

“La enorme variedad de diferencias que presentan los hombres en cuanto a creencias y valores, costumbres e instituciones, según los tiempos y lugares, no tiene significación alguna para definir su naturaleza. Se trata de meros aditamentos y hasta de deformaciones que recubren y oscurecen lo que es realmente humano -lo constante, lo general, lo universal- en el hombre.”

Es pregunta què és allò universal, natural i constant en l’home i què és allò convencional, local i variable?

L’autor posa en dubte aquesta concepció, que trontolla quan obté exemples clars de la diferència substancial de certes conductes humanes. Posa l’exemple d’una tribu de Bali on els costums difereixen notablement de qualsevol cultura coneguda. Davant de fets com aquests, on l’antropòleg descobreix nous models de conducta, nous rituals, noves concepcions de la realitat,… l’autor es planteja si la naturalesa humana no existeix i som allò que la cultura ens fa? o que són conductes innates sorgides davant de certs impulsos?

En aquesta concepció de l’home es buscava una unitat de base que dongués explicacions a comportaments humans,… Es va veure que no es podia tenir una visió simple i biològica de l’home i que era necessari contemplar la importància de la cultura en el desenvolupament d’aquest.

“…el hombre es puede estar entretejido con el lugar de donde es y con lo que él cree que es de una manera inseparable. Precisamente considerar semejante posibilidad fue lo que condujo al nacimiento del concepto de cultura y al ocaso de la concepción del hombre como ser uniforme.”

- Relació de l’home i els seus costums
Davant de la necessitat d’estudiar l’home en relació als seus costums, van haver múltiples tàctiques per afrontar-ho. Totes tenien un denominador comú, la concepció de l’home com un animal jeràrquicament estratificat. L’entenien com un conjunt de nivells superposats que gràcies a uns es sustentaven els altres. Els diferents nivells, autonoms i independents un dels altres, serien :
- Cultura
- Organització social
- Factors psicològics (necessitats bàsiques,…)
- Fonaments biològics (anatòmics, fisiològics, neurològics,…)

Per tal de trobar explicacions que definissin el què era l’home, s’havia de tenir en compte tots els nivells i la resposta que des de les diferents ciències (referents a cada estrat) en donaven. En la superposició dels nivells destacava la importància de la cultura (com efecte Moire). La cultura era allò que ens diferenciava dels animals, doncs els altres estrats eren comuns amb la resta.

Hi va haver una búsqueda de principis universals i uniformitats empíriques de la cultura i una conseqüent búsqueda de relació amb constants biològiques, psicològiques i d’organització social. Si de la troballa se’n podien aïllar els trets culturals, comuns per totes les cultures mundials, d’aquells que tenien un caràcter més local de cada subcultura, se’n podria extreure els que eren essencials per l’espècie humana. Arribar al consensus gentium, pensar que hi ha conceptes universals en el què tota la humanitat estaria d’acord. Així l’antropologia podria concebre una concepció de l’home més global, integrades amb els diferents estrats .

Crítica a la búsqueda dels universals de la cultura
En critica aquesta búsqueda de trets generals tenint en compte la varietat de l’espècie humana. L’autor pensa que no es pot generalitzar quan parlem del concepte home i cultura, només es podria fer quan es defineix en aspectes molt generals. S’aparta del concepte d’uniformitat humana i anul·la l’existència del consensus gentium, doncs enten que no hi pot haver universalització de conceptes. Per reforçar aquest aspecte, cita una frase de l’antropòleg nord-americà Herskovits "las múltiples formas que toman estos conceptos no son sino productos de la particular experiencia histórica de las sociedades que las manifiestan". Aquest intent de búsqueda només pot portar un relativisme que eludeix establir punts concrets, i que només es podrà superar encarant i assumint la diversitat humana. Afirma que el motiu pel qual els antropòlegs volien fixar-se en les universalitats era degut a trobar-se de no saber com afrontar la diversitat de comportaments humans. Davant el caos, decidiren centrar-se i buscar conceptes que els donguessin una resposta global a aspectes concrets per por a perdre’s en un relativisme cultural.

“Si deseamos descubrir lo que es el hombre, sólo podremos encontrarlo en lo que son los hombres: y los hombre son, ante todo, muy variados.”

Un altre punt que critica és la estratificació humana en què s’han basat fins ara. Pensa que estudiar psique, organisme i cultura per separat, és dificil tornar-los a unir. Aquest fet només portarà a establir paral·lelismes entre fenòmens culturals i no culturals, sense poder arribar a conclusions concises.

L’autor afirma haver de trobar una combinació entre necessitats i supòsits universals i característiques culturals locals, per arribar així a una complementació de coneixements pel què fa a l’estudi de l’home.

“…la esencia de lo que significa ser humano se revela más claramente en aquellos rasgos de la cultura humana que son universales, y no en aquellos que son distintivos de este o aquel pueblo, es un prejuicio que no estamos necesariamente obligados a compartir.”

Està en contra de la concepció il.luminista de l’home, doncs es creia en un caràcter evolutiu d’aquest, on primer es forma biològicament i després va adquirint la cultura.

Cap a una concepció sintètica de l’home
L’autor recalca la importància de fusionar sabers per poder fer un estudi exhaustiu de la naturalesa de l’home. Això no significa haver d’unificar terminologies concretes de cada disciplina en fórmules generals, sinó de fer un treball conjunt. Així doncs s’aconsegueix una única visió des de diferents punts de vista i com aquests es complementen i es nodreixen mutuament. Aquesta idea queda recollida en dues frases extretes del mateix text:

“…una concepción en la cual factores biológicos, psicológicos, sociológicos y culturales puedan tratarse como variables dentro de sistemas unitarios de análisis.”

“Se trata de integrar diferentes tipos de teorías y conceptos de manera tal que uno pueda formular proposiciones significativas que abarquen conclusiones ahora confinadas en campos de estudio separados.”

Concepte cultura i el concepte home
Geertz proposa dues idees per aconseguir tenir una imatge més exacta de l’objecte d’estudi entropològic que és l’home. Aquestes són;
1. Cultura com a mecanisme de control
Creu en canviar el concepte de cultura que fins ara es tenia, de cultura com esquemes de conducta i canviar-ho per cultura com a mecanisme de control. Es refereix així, a normes, lleis, … que regeixen el nostre comportament.

Primer de tot és entendre que el pensament humà és un fet social i públic. Es posa en marxa dins el nostre cap en entrar en contacte amb el nostre entorn. Donem sentit i signficat al nostre voltant i mitjançant diferents vies de comunicació – llenguatge, gestos, dibuixar,…- expressem la nostra experiència i alimentem el nostre pensament simbòlic. Els símbols ja estan en el món on naixem, construits mica en mica per la comunitat. La nostra vivència i experiència els anirà alimentant o canviant segons la nostra activitat, i seguiran existint tot i la nostra desaparició. Utilitzem els símbols per orientar-nos en la nostra vida diària en tant que és condició inherent a l’home entendre i donar explicacions a tot allò que viu i sent.

2. L’home com a animal més dependent d’aquest control perquè la seva conducta no desenvoqui en un caos.
Les característiques innates que no estan regulades per cap mecanisme extern, li proporciona donar respostes adequades a diferents ocasions. D’altra banda, tindriem uns factors culturals que li regularien certes respostes per tal d’ordenar la seva conducta. L’home necessita orientar-se mitjançant símbols externs, doncs els factors inherents en el seu cos no són suficients per transitar-hi.
La cultura, segons Geertz (i fent referència a la concepció il.lustrada) diu que “…no es sólo un ornamento de la existencia humana, sino que es una condición esencial de ella.“

D’aquesta manera no es centra tan en aquelles conductes comuns, empíricament demostrables, sinó en allò que fa que visquem un tipus de vida i no una altra.

Hi ha 3 aspectes que afavoreixen a aquest tipus de concepció

1.- Concepció estratigràfica. Es descarta la perspectiva seqüencial de la relació entre el desenvolupament físic i el desenvolupament cultural. Es creia que l’home física es va anar desenvolupant en aquesta dimensió mitjançant el mecanismes de variació genètica i selecció natural coneguts. Després d’arribar a l’aspecte físic que més o menys tenim en l’actualitat, va començar a desenvolupar la part cultural. A partir de llavors tots els canvis adaptatius eren més per causes culturals que no pas genètiques.
Geertz contradiu aquesta visió argumentant que el pas a la vida cultural del gènere homo va durar molts anys i que no va ser una època difernciada. Els canvis que es van anar produint , tan culturalment com genèticament, van anar de la mà, sent petits i lents al llarg de la història.

“…la cultura más que agregarse, por así decirlo, a un animal terminado o virtualmente terminado, fue un elemento constitutivo y un elemento central en la producción de ese animal mismo.”

2.- Els canvis biològics que van donar lloc a l’home modern es van produir al sistema nerviós central, especialment al cervell. Aquests desenvolupament va ser gràcies a la interacció amb la cultura i als elements que oferia per regular la conducta dels homes juntament amb els símbols per donar sentit a l’experiència viscuda. Necessitaven la cultura per aconseguir una millor adaptabilitat al medi que vivien, i donar flexibilitat al control genètic que posseien.
Entre cultura, cos i cervell es va crear un sistema de realimentació on cada part moldejava el progrés de l’altra.

3.- L’home com a animal incomplet, des del punt de vista físic. Pren gran rellevància, no tan la capacitat per aprendre com la diversitat de classes d’aprenentatge per esdevenir home; adquisició de conceptes, aprehensió i l’aplicació de sistemes específics de significació simbòlica. A diferència dels animals, aquests últims s’organitzen d’acord amb codificacions genètiques com a resposta a estimuls. Els homes, pel contrari, necessiten de la cultura per trobar un equilibri entre el què ens vé donat genèticament, el què el cos demana, i allò que hem d’aprendre per sobreviure en societat.

“Nuestras ideas, nuestros valores, nuestros actos y hasta nuestras emociones son, lo mismo que nuestro propio sistema nervioso, productos culturales, productos elaborados partiendo ciertamente de nuestras tendencias, facultades y disposiciones con que nacimos, pero ello no obstante productos elaborados.”

Geertz acaba el seu text fent un repàs per les dues anteriors teories sobre la naturalesa humana. Tan la visió de la Il.lustració com la de l’antropologia clàssica tenien un nexe comú, volien trobar una tipologia però, al seu entendre, de caràcter inert.

“El hombre no puede ser definido solamente como por sus aptitudes innatas, como pretendía hacerlo la Ilustración, ni solamente por sus modos de conducta efectivos, como tratan de hacerlo en buena parte las ciencias sociales contemporáneas, sino que ha de definirse por el vínculo entre ambas esferas,(…)”

“Llegar a ser humano es llegar a ser un individuo y llegamos a ser individuos guiados por esquemas culturales, por sistemas de significación históricamente creados en virtud de los cuales formamos, ordenamos, sustentamos y dirigimos nuestras vidas. Y los esquemas culturales son no generales sino específicos (…)”

“ …la cultura nos da forma como individuos separados. Eso es lo que realmente tenemos en común, no un modo de ser subcultural inmutable ni un establecido consenso cultural.”

“…captar firmemente el carácter esencial de, no sólo las diversas culturas, sino las diversas clases de individuos que viven en el seno de cada cultura, si pretendemos encontrar la humanidad cara a cara.”

2007-12-20T17:52:00.000+01:00

Quan els excedents d'Occident alimenten els seus dissidents.

El dia 2 d’aquest mateix mes apareixia a El País un article titulat “El club de los comedores de basura”. En aquest se’ns convida a fer un tomb pels carrers de Nova York per acompanyar una colla de persones que han pres la iniciativa de “reciclar” els aliments que els supermercats i restaurants llencen cada nit als carrers de la metròpolis.

Des de la nostra quotidianitat el verb reciclar sembla que no inclogui els aliments i que se centri simplement en les campanyes municipals de classificació de residus. Però si anem a l’arrel i definició del mot, veurem que reciclar és tornar a introduir al circuit de consum productes obtinguts de residus, des d’un punt de vista ecològic del món, que s’enfoca des de tres vessants: la primera és la reducció del consum, la segona la reutilització i la tercera, el reciclatge en sí. Seguint aquest esquema el cas dels freegan, tal i com s’autodenominen els “recicladors d’aliments” apliquen a la perfecció aquestes premisses.

La majoria d’aquestes persones no es mouen per necessitat sinó per la seva consciència crítica. Entenen que la societat occidental està plena d’excedents, enfront d’un gruix d’altres societats on el que impera és la pobresa i la fam, tot i que no cal anar gaire lluny, ja que l’anomenat quart món (bosses de pobresa incloses socialment dins del primer món) arriba a l’esgarrifosa xifra de 2 milions de persones a la ciutat novaiorquesa. Per això, per responsabilitat social, es neguen a comprar aliments que després poden trobar a les escombraries.

I tot plegat encara té més sentit en un país com els Estats Units, on el 64% de la població té sobrepes i un de cada quatre habitants és obès. L’alimentació moderna urbana és desequilibrada i més si la sumem a una vida cada cop més sedentària, en aquest sentit el problema de la obesitat s’està convertint en una epidèmia als suposats països desenvolupats i per tant, en un problema de salut pública.

Però la seva crítica va molt més enllà de l’alimentació, també qüestionen el model cultural basat en la cultura de masses, producte de la societat de consum del món occidental (que exporta a la resta del planeta en forma de colonialisme cultural). A partir del segle XX, amb l’increment de la indústria, de la urbanització i del lliure mercat, tot es converteix en possible producte de consum massiu, i quan diem tot volem dir tot: el pensament, els somnis, les idees, els estils de vida, la vida privada...

Just what is it that makes today's homes so different, so appealing?

(Però què és el que fa a les llars d’avui en dia tan diferents, tan atractives?)

1956, Richard Hamilton Aquesta cultura té un lligam inqüestionable amb l’economia, s’aspira a la màxima rendibilitat, es fabrica a gran escala utilitzant la ciència, els estudis sociològics, el coneixement, la creativitat i la publicitat, sempre al servei de la producció d’objectes estandarditzats, carregats de valors i estereotips, fàcils d’assimilar per la classe mitja.

Per mantenir la cultura de masses és imprescindible que no s’enfonsi la societat de consum i que no s’aturi el desenvolupament d’un model socioeconòmic que potencia les desigualtats. Aquest model es va consolidar als anys ’50 als EUA i es va difondre arreu.

Humilment els freegan intenten frenar o almenys qüestionar aquest bucle, amb la seva pràctica quotidiana i subversiva basada en fer vaga de consum normalitzat. Però no és fàcil, la màxima coherència es basa en una fortalesa de conviccions ben arrelada, cosa que en la societat neoliberal, i més en una ciutat, és molt difícil d’aconseguir, les temptacions són vàries i molt llamineres, a cada passa trobes excessos i abusos, que et criden amb llenguatges psicològics molt elaborats.

Per aconseguir fer de la teoria la teva praxis és imprescindible cercar afinitats i teixir relacions cooperatives, de manera que puguis arribar a tenir una vida el més propera possible a allò que penses. Però hi ha molts àmbits de la vida on és realment complicat aplicar les idees crítiques, per això és imprescindible organitzar-se en grups on es comparteixin inquietuds i punts de vista.

Un bon exemple és el que ens mostra l’article. Buscant una proposta més proper, ens podem fixar en el cooperativisme, amb una gran trajectòria històrica a Catalunya.

Una cooperativa és un model associatiu i autònom on de manera voluntària s’uneixen persones per fer front a les seves necessitats, ja siguin econòmiques, socials o culturals.

El funcionament és horitzontal, la propietat és conjunta i l’estructura democràtica. Trobem tipologies variades de cooperatives: les laborals (des de fàbriques a buffets d’advocats), les de consum (normalment de productes d’alimentació biològics) o les de crèdits (les anomenades banques ètiques). I és que les cooperatives representen la forma més legítima d’empresa solidària i economia social.

I per acabar una recomanació cinematogràfica relacionada amb el tema desenvolupat:

Els espigoladors i l’espigoladora, d’Agnes Varda.

Els "Altres"

2007-12-20T00:43:00.000+01:00

Qui són els Altres?

Es tracta d’un concepte filosòfic i psicològic molt treballat per l’antropologia.

S’és l’altre en funció de qui diposita la seva mirada sobre tu.

En aquest sentit hi ha moltes definicions de l’altre, potser tantes com cultures.

L’antropòleg enfoca els seus estudis sobre els altres, la seva és una mirada a la vegada propera i distant: normalment no forma part de la cultura que s’estudia sinó que des d’una distància cultural i social s’endinsa a analitzar-la, i per fer-ho necessita establir cert lligam amb l’objecte d’estudi, per tal de conèixer a fons les seves característiques. L’antropòleg per molt que domini la llengua i les costums d’un poble mai deixarà de ser l’altre per a aquest.

El mot alteritat es fa servir avui en dia a partir de la difusió que en va fer el filòsof Emmanuel Levinas (1906- 1995), en la seva obra Alteritat i Transcendència, intent de reconstruir el pensament ètic esfondrat a les dues Guerres Mundials. L’origen etimològic de la paraula ve del llatí alter , és a dir, l’altre entre dos termes, considerat des de la posició del jo. És aquell principi pel qual es canvia la pròpia perspectiva per la de l’altre, tenint en compte el seu punt de vista i percepció del món, els seus interessos culturals, ideològics... i sense suposar que la visió del jo és la única o millor.

És el descobriment que el jo fa de l’altre, a través del contacte directa amb l’altre es poden crear idees i imatges sobre aquest que abans o bé no es coneixien o bé s’establien sobre prejudicis. En general les persones tendim a percebre els altres exclusivament des dels nostres paràmetres, sense tenir en compte el desenvolupament de l’altre.

Per aconseguir establir correctament una relació d’alteritat és imprescindible l’empatia, aquella capacitat de vivenciar en el propi cos allò que sent, que viu l’altre, de manera que s’arribi, a través del diàleg, a una millor comprensió del seu comportament. És una habilitat per entendre els sentiments, les necessitats i els problemes de l’altre posant-nos al seu lloc, les persones empàtiques són aquelles capaces d’escoltar als demés. L’antropòloga hauria de ser en primer terme una persona empàtica, així podria desenvolupar correctament la seva tasca.

Sovint però trobem grans contradiccions en la feina duta a terme pels antropòlegs, com a tall d’exemple podem veure el servei a la C.I.A. que al llarg del segle vint ha ofert l’Associació Antropològica Americana, que per ex. va participar a l’Operació Camelot durant la guerra del Vietnam. Ara bé, hi ha altres casos, com el de Boas que es va manifestar públicament per refusar la participació dels EUA en la 1a G.M.

Aquests problemes ètics sorgeixen pel fet que els antropòlegs tenen més poder que les cultures que estudien, és per això que massa sovint s’ha fet servir aquesta disciplina com a colonialisme cultural amb grans beneficis econòmics.

Un altre exemple clar de manca d’alteritat és tot el procés de colonització de Llatinoamèrica i d’Àfrica per part dels europeus: dues o més cultures es troben, una s’imposa sobre l’altra sense intentar entendre les seves formes de vida. Tan sols per ser la cultura indígena, per tant l’autòctona, per tenir comportaments diferents a l’europea, aquesta es veu amb el dret de considerar l’altra com quelcom bàrbar i que cal modificar.

Si tornem al tema d’aquest apartat, veurem que la qüestió antropològica és sobretot i en primer lloc una pregunta sobre l’altre. Segons Krotz, en cada individu i en cada societat o grup humà, aquesta està present, i és que cap entitat pot existir aïlladament si no és en relació amb l’altre. Aquest és el referent per a la construcció de la identitat, del propi ego, ja que com afirmava Lacan:

“l’altre és al mateix temps cada altre subjecte per separat i tot el conjunt de subjectes que constitueixen la cultura i la societat des de l’origen de la humanitat.”

Cita Lacan també: “El "El subjecte (el jo) és parlat per l’altre; el subjecte és pensat per l’altre.”

Existim doncs, en funció de la percepció que l’altre té de la nostra identitat?

O com apuntava Sartre: “L’infern és la mirada de l’altre”?

La preocupació per allò que genera les diferències entre societat i societat és el principal interès iniciador de l’antropologia moderna. Tot i que tots els pobles comparteixen aquesta inquietud, és en l’occidental on, gràcies a condicions històriques i socials, ha agafat més importància, i amb ella el paper de l’antropologia.

A El problema del objeto de estudio de la antropología, de Julio Zino, cita:

“los otros, los particularismos, las diversidades se encuentran igualmente en

pleno corazón de la modernidad (...). La alteridad no representa una

esencia, una cualidad intrínseca que ciertas poblaciones o ciertas culturas

llevan inscritas en ellas. La alteridad debe ser considerada como una noción

relativa y coyuntural: se es “otro” solo en la mirada de alguien. (...) Las

categorías o grupos que aparecen diferentes lo son en relación a una

estructura dominante que las engloba y con la cual mantienen cierto tipo de

relación de demarcación y de oposición. Un pueblo de campesinos, una

sociedad “primitiva”, una minoría étnica o religiosa, una comunidad de

pescadores, un barrio de chabolas, etc. Forman todos parte de conjuntos

mayores que les envuelven, por ejemplo, la sociedad industrial, un espacio

político nacional, una economía de mercado, una aglomeración urbana, etc.”
(Kilani, 1996:27).

Quan parlem dels altres entrem en conflicte amb la nostra pròpia cultura?

Sí, per por, per ignorància i per manca d’interès, i més si tenim en compte que també hi ha altres dins de la pròpia cultura, per tant el conflicte és inherent a la societat contemporània, multicultural i plena de contrastos en la que vivim.

Per acabar,
els altres som nosaltres.

* * *

Declaració Universal dels Drets Humans

Podem relacionar el concepte de l’altre amb l’aparició de la Declaració Universal dels Drets Humans, ja que neix després de la desfeta moral de la II Guerra Mundial i per por que la Història repetís episodis cruels com l’Holocaust, exemple clar de com els considerats els altres (des d’un punt de vista xenòfob), els jueus, són assassinats.

L’Assemblea General de les Nacions Unides, en la seva resolució del 10 de desembre del 1948 a París, va establir l’aprovació d’una sèrie de documents que recollien les eines bàsiques per a la defensa dels Drets Humans.

La Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH) està composta per trenta articles sobre drets polítics, socials, culturals, civils i econòmics.

Alguns exemples d’aquests articles:

Articles 1 i 2:

Aquests recullen principis bàsics en els que es fonamenten els drets de:
llibertat, igualtat, fraternitat i no discriminació.

“Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets,
i dotats com estan de raó i consciència, han de comportar-se fraternalment
els uns amb els altres.”

Articles del 3 al 27: Aquests recullen drets de caràcter personal.

“Ningú estarà sotmès a esclavitud. L’esclavitud i la tracta d’esclaus estan prohibits en totes les seves formes. Ningú serà sotmès a tortures ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants. Tota persona acusada de delicte té dret a la presumpció d’innocència mentre no es demostri la seva culpabilitat.”

Articles del 12 al 17: Aquests recullen drets de l’individu en relació amb la comunitat.

“Tota persona té dret a sortir de qualsevol país, inclòs del propi, i tornar al seu país. Tota persona té dret a la propietat, individual i col·lectiva.”

Articles del 18 al 21: Aquests recullen drets i llibertats polítiques.

“Tot individu té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les seves opinions, el d’investigar i rebre informacions i opinions, i el de difondre-les, sense limitació de fronteres, per qualsevol mitjà d’expressió.”

No cal dir que aquests exemples d’articles ens serveixen per adonar-nos que, seixanta anys després d’aquesta “declaració d’intencions”, no s’estan complint en absolut. I que no sembla que ara com ara hi hagi voluntat política (o seria millor dir, econòmica) d’aplicar la DUDH arreu del planeta, només cal mirar a casa nostra i veurem com s’incompleixen un a un aquests drets fonamentals.

* * *

Annex sobre el llibre Els Papalagi de Tuiavii de Tiavea.

Què passaria si per una vegada els papers s’invertissin i l’objecte d’estudi antropològic deixessin de ser els Altres dels occidentals i esdevinguéssim nosAltres els estudiats?

Això és el que succeeix al llibre Els Papalagi (Els homes blancs). Editorial Integral, Barcelona, 1988

El 1914 fugint de l'horror de la Primera Guerra Mundial, l'alemany Erich Scheurmann arriba a Tiavea, poble de l'illa samoana d'Upolu a Polinèsia (Oceà Pacífic).

Aquí entra en contacte amb Tuiavii, cap de la comunitat illenca, i inicia una amistat amb ell. El samoà li mostra els "estudis antropològics" que ha elaborat i redactat sobre els seus congèneres europeus arrel d’un viatge pel vell continent. Empès per un esperit curiós, va decidir anar a conèixer de primera mà el modus vivendis occidental.

Són un conjunt de discursos que Tuiavii va formular a la seva comunitat per explica’ls-hi tot allò que havia vist de la vida europea i a la vegada, amb un caràcter clarament antioccidental, convènce’ls que la seva vida a la illa no tenia res a envejar a la que duien els blancs, ans al contrari.

Carregat d’ironia franca, amè i amb exemples quotidians, la seva visió ens serveix, quasi cent anys després, per qüestionar-nos el nostre model de societat.

De fet, s’ha afirmat que Els Papalagi és el primer escrit antiglobalització.

Alguns dels títols dels seus discursos són:

"El metall redó i el paper tosc”, "Els papalagi no tenen temps", "Professions dels Papalagi i la confusió que se'n deriva" o "La malaltia del pensament profund".

Com podem veure, en el procés que va fer Tuiavii per a realitzar aquest estudi crític, seguia una orientació antropològica:

La primera fase va consistir en viatjar al lloc per a investigar com viuen els “exòtics” europeus.

La segona fase es desenvolupà un cop tornat de “l’expedició científica”, és quan reflexiona sobre tot allò que ha vist i arriba a unes conclusions.

La tercera i última fase és la de “divulgació científica”, quan va transmetre als membres de la seva comunitat les seves descobertes, per tal d’enriquir la seva cultura i ajudar-los a tenir una visió més completa del món.

Podem afirmar sense ets i uts, que Tuiavii de Tiavea podia fer la “competència” als aventurers antropòlegs britànics de principis del s.XX.

És molt interessant fixar-nos en els comentaris que fa Erich Scheurmann al pròleg de l’edició que ell mateix va dur a terme de Els Papalagi.

Parla sobre el vincle que estableix amb el cabdill samoà:

una clara relació entre el jo europeu i l’altre polinesi, a la vegada que hi ha una reciprocitat, entre el jo polinesi i l’altre europeu.

També cal destacar els exemples de la tasca de l’antropòleg comentats per l’alemany.

Per fer-nos-en una idea citem trossos d’aquest pròleg i a continuació fragments de diferents capítols del llibre, que il·lustren el que hem estat comentant fins ara:

“A través de sus ojos nos miramos y nos vemos desde un punto de vista que de ningún otro modo podríamos percibir. Ciertamente habrá gente, especialmente monstruos culturales, que juzgarán su visión infantil, quizás incluso ignorante; pero aquéllos que tenéis más mundo y sois más humildes, seréis movidos a la reflexión y a la autocrítica por mucho de lo que se os va a decir.

Fui su vecino durante algo más de un año, siendo un miembro de la comunidad de su pueblo, pero Tuiavii sólo me tomó como confidente cuando llegamos a ser amigos. Después de haber superado, incluso olvidado, al europeo que hay en mí, cuando él se hubo convencido de que yo estaba maduro para su sabiduría sencilla y de que no me reiría de él (algo que nunca hice), solamente entonces decidió que merecía la pena que escuchara algunos fragmentos de sus escritos. Me los leyó en voz alta, sin ningún patetismo, como si fuera una narración histórica. Aunque solamente fuera por esa razón, lo que estaba diciendo trabajaba en mi mente y daba origen al deseo de retener las cosas que había oído.

Sólo mucho después me confió Tuiavii sus notas y me dio permiso para traducirlas al alemán. Pensó que yo quería usarlas para mis estudios personales y nunca supo que la traducción sería publicada, como sucedió. Todos estos discursos no son más que toscos borradores y juntos no forman un libro bien escrito. Tuiavii no los ha visto nunca en ninguna otra forma. Solamente cuando tuvo todo el material archivado cuidadosamente en su cabeza y todas las ideas claras, quiso empezar su “misión”, como él la llamaba, entre los polinesios. Yo tuve que abandonar las islas antes de que empezase su informe.

«Vosotros, compañeros, pensáis que podéis mostrarnos la luz", me dijo cuando estuvimos juntos por última vez, «pero lo que realmente hacéis es tratar de arrastrarnos a vuestra charca de oscuridad"

Los papalagi son pobres a causa de sus muchas cosas.

“También podéis reconocer al Papalagi por su deseo de hacernos sabios y porque nos dice que somos pobres y desdichados y que estamos necesitados de su ayuda y comprensión, porque no poseemos nada.

Los Papalagi turban de todos los modos posibles sus mentes y enloquecen pensando que el hombre no puede vivir sin cosas, como no puede vivir sin comida.

Los que tienen pocas cosas se llaman a sí mismos pobres o infelices. Ningún Papalagi canta o va por la vida con un destello en su mirada cuando su única posesiones un recipiente de comida como hacemos nosotros. Si los hombres y mujeres del mundo de los blancos residieran en nuestras cabañas, se lamentarían y afligirían, e irían a buscar rápidamente madera de los bosques y caparazones de tortuga, vidrios, fuerte alambre y llamativas piedras y mucho, mucho más. Y moverían sus manos de la mañana hasta la noche, hasta que la choza samoana estuviese llena de objetos enormes y pequeños que se rompen fácilmente y son destructibles por el fuego y la lluvia, y que por esto deben sustituirse todo el tiempo.

Cuantas más cosas necesitas, mejor europeo eres.

Ahora el hombre blanco quiere hacernos ricos trayéndonos todos sus tesoros, sus cosas. Pero esas cosas son como flechas envenenadas, que matan a aquéllos en cuyo pecho se han introducido. Una vez oí, por casualidad, decir a un hombre que conoce bien nuestras islas: «Vamos a forzar nuevas necesidades en ellos». ¡Las necesidades son cosas! Y aquel sabio dijo más: «Entonces podemos ponerles a trabajar también fácilmente». Quería decir que tendríamos que usar la fuerza de nuestras manos para hacer cosas, cosas para nosotros mismos, pero principalmente cosas para los Papalagi. Debemos estar también cansados, encorvados y grises.”

“Los Papalagi tienen una manera extrañamente confusa de pensar. Siempre se están devanando los sesos, para sacar mayores provechos y bienes de las cosas, y su consideración no es por humanidad, sino sólo por el interés de una simple persona, y esa persona son ellos mismos.

Sí, en este documento debe mencionarse que no sólo se pide el metal redondo y el papel tosco para casi todo; también puedes obtenerlo haciendo casi nada. Lo único que tienes que hacer es realizar una acción que en Europa es llamada «trabajo». «Trabaja y tendrás dinero», es la norma común europea. Existe, sin embargo, una gran injusticia que el Papalagi tiende a ignorar, y que no considerará porque significaría reconocer esta injusticia. No toda la gente que tiene mucho dinero también trabaja mucho. (Naturalmente a todo el mundo le gustaría tener mucho dinero sin tener que trabajar por ello). Así es como funciona; tan pronto como un blanco tiene suficiente dinero para su comida, su cabaña y su estera, y un poco para ahorrar, por ese poco deja a su hermano trabajar con él.

Empieza dejándole hacer el trabajo que pone sus manos toscas y sucias. Le deja que limpie la suciedad que él hace.

De este modo él o ella ganan tiempo para hacer un trabajo mayor, más importante o más agradable, por el que reciben más dinero y no tienen que ensuciarse las manos o fatigar sus músculos. Si él es un constructor de botes, ellos tienen que ayudarle a construir botes. Del dinero que él gana con el trabajo de otro hombre, dinero que con todo derecho debiera pertenecer a este hombre, aparte la mayor parte y tan pronto como puede, alquila a otro hombre para trabajar por él y más tarde a un tercero; más y más hermanos están construyendo botes para él, algunas veces hasta más de cien.”

L’audiència de masses

2007-12-17T15:15:00.001+01:00

Article de La Directa – Mónica Terribas – 18/4/2007 – “El periodisme emmadrit i al servei de l’amo”

Eduardo Galeano – El libro de los abrazos”

La televisión/2

La televisión, ¿muestra lo que ocurre?

En nuestros países, la televisión muestra lo que ella quiere que ocurra; y nada ocurre si la televisión no lo muestra.

La televisión, esa última luz que te salva de la soledad y de la noche, es la realidad. Porque la vida es un espectáculo: a los que se portan bien, el sistema les promete un cómodo asiento.

La televisión/3

La tele dispara imágenes que reproducen el sistema y voces que le hacen eco; y no hay rincón del mundo que ella no alcance. El planeta entero es un vasto suburbio de Dallas. Nosotros comemos emociones importantes como si fueran salchichas en lata, mientras los jóvenes hijos de la televisión, entrenados para contemplar la vida en lugar de hacerla, se encogen de hombros.

En América Latina, la libertad de expresión consiste en el derecho a pataleo en alguna radio y en periódicos de escaso tiraje. A los libros, ya no es necesario que los prohíba la policía: los prohíbe el precio.

La televisión/4

(...)

La televisión se propone adular a los que mandan en el río de la Plata, pero sin quererlo cumple una ejemplar función educativa: nos muestra las altas cumbres y en ellas delata la tilinguería y el mal gusto de los triunfantes cazadores de dinero.

Debajo de la aparente estupidez, hay verdadera estupidez.

L’article de la Mónica Terribas recull molt bé els concepte que vam comentar a classe sobre l’audiència de masses. Denúncia la poca llibertat d’expressió que hi ha avui en dia en els mitjans de comunicació, i no perquè “siguem en un temps on imperin la censura, ni on els telèfons mòbils es despengin (...). La dinàmica dels negocis ja fa aquesta feina tota sola”. “Investigar, aprofundir i fins i tot descartar vol dir temps. I aquest temps de recerca d’una informació inèdita pocs mitjans de comunicació estan disposats a pagar-lo.” Explica molt bé perquè rebem un missatge tan simplificat, homogeneïtzat i globalitzat on prima més allò que atrau l’audiència que no pas “continguts que generin més coneixement de la realitat”. Creen realitats i transmeten una imatge de la realitat distorsionada. Un exemple seria el cas de la vinyeta on un dels personatges és testimoni d’un esdeveniment que la premsa no explica tal i com ell ho va viure. Els mitjans de comunicació decideixen quina és la realitat de tothom i aquesta és la que tothom es creu. Això es refereix tant al què i al com ho expliquen perquè com bé diu Eduardo Galeano “res no passa si la televisió no ho mostra”. I aquí és on agafa importància la reflexió de la Mónica Terribes quan afirma que “el pitjor enemic de la llibertat d’expressió és no disposar de la informació i no ser-ne conscient: el desconeixement del que passa en el nostre entorn.”

Falta esperit crític i també plantejar-nos que quan es parla d’audiència, ens referim al conjunt de tots nosaltres. Perquè ens atrauen més les informacions simplistes, sense gaires complicacions? Aquí els clients, els consumidors d’informació, tenim poder per canviar-ho, podem exigir més qualitat si realment la volem. Podem ser selectius i crítics.

L’ocupació i el principi de la propietat

2007-12-17T14:52:00.001+01:00

El cas de Can Masdeu

Informació recollida de la web www.canmasdeu.net:

Can Masdeu és una antiga leproseria okupada que es troba en una de les darreres valls no urbanitzades del Parc de Collserola.. El projecte va començar el Desembre de 2001 i va resistir un intent de desallotjament l'Abril de 2002. Tanmateix, la casa està encara sota amenaça de desallotjament. El Febrer de 2005 va conèixer la sentència del judici civil que ha interposat la Fundació Hospital de Sant Pau (propietària de la finca, i gestionada per la Generalitat de Catalunya, l'Ajuntament de Barcelona i l'Arquebisbat). En aquests moments viuen a la casa al voltant d'unes 24 persones.

El projecte inclou un centre social amb una sèrie d'activitats que donen vida a la vall, i que convida a experimentar altres formes de relacions.

És a més una forma de defensar la vall davant l'incessant avenç urbanístic de la ciutat de Barcelona, que amenaça la serra de Collserola amb innombrables projectes de "modernització".

Als horts de la casa es conrea la majoria dels vegetals que mengen, compren el menjar sec a cooperatives ecològiques, van en bici, tenen un lavabo compostable, una dutxa amb aigua escalfada amb col·lectors solars, es classifiquen les escombraries en uns 8 tipus per reutilitzar i reduir els que es tira, es neteja l’aigua en un sistema d’aigües grises, etc...intentant reduir el seu impacte social i ecològic el més possible, aplicant alguns principis de permacultura.

També hi ha un complet taller de bicicletes, un forn de llenya, un forn de ceràmica, una cuina solar, un taller de cerveses, una bici-rentadora, i unes 20 gallines que també formen part de la casa.

Centre Social
L'antiga masia de Can Masdeu va ser abandonada durant gairebé 50 anys, el 2001 va ser ocupada i rehabilitada com a habitatge i centre social rural i urbà.

Actualment formen part del Centre Social de Can Masdeu:
. Els Horts Comunitaris
. El PIC
. Els GACs
. L'Educació Agroecológica
. L'Oficina Rurbana
. El Rurbar

Aquests grups es reuneixen trimestralment en assemblea per coordinar-se i planificar les activitats que es donen en la Vall de Can Masdeu.

Els Horts Comunitaris és un grup que treballa les diferents parcel·les d'hort de la finca de Can Masdeu; s'organitza en comissions i es reuneix en assemblea una vegada al mes (en principi el primer diumenge de cada mes a les 10 h). Nosaltres, com casa, formem part del grup i de l’assemblea com qualsevol altra parcel·la d'hortolanes, amb actualment tres persones que ens representen. Recentment s'han reelaborat els principis ètics i les "regles" del grup i estaria bé que tots els llegíssim per estar informades i poder seguir el procés de més prop així com aportar idees, crítiques o qualsevol cosa que ens sembli oportú. L'economia dels horts s'autogestiona independentment de la casa i dels altres projectes, a través de les aportacions mensuals i de caràcter puntual de les hortolanes.

El PIC engloba els tallers, trobades i activitats que es realitzen cada diumenge en el centre social. També els diumenges s’obre el rurbar, es venen productes d'autorenda, es fa la ruta guiada pel centre social i s’obre l'oficina rurbana i la botiga lliure (encara que qualsevol que passi per casa hi pot accedir sempre que vulgui).

Els GACs són Grups d'Autoaprenentatge Col·lectiu. Actualment estan en funcionament els següents GACs:

. Horts
. Pa
. Cervesa Fes-t'ho teu
. Bicicletes
. Circulo de Mujeres
. Spirulina (actualment hivernando, fins a març)
. Contact-improvització

L’educació Agroecológica s'ofereix als grups de nen@s i a joves perquè aprenguin a interaccionar amb els cicles de la matèria, l'energia i l'aigua; se centra en l'hort que hi ha darrere del PIC. Les activitats es realitzen els dos primers divendres de cada mes per a grups escolars i alguns caps de setmana per a grups no escolars; poden ser de matí, de tard o de tot el dia. S'autogestiona econòmicament a través de les donacions voluntàries dels grups que participen de les activitats.

L'Oficina Rurbana és una eina concreta amb la finalitat de repoblar el camp i conrear la ciutat. Aquí podràs trobar un centre de documentació i la distri rurbana. A més hi ha un banc de llavors, i la finestra al camp amb directoris de diversos col·lectius a nivell global, estatal i català.

Can Masdeu. Una experiència rurbana - (Gran Angular, TVE2, 2006)

(link per descarregar-se el documental: http://www.nodo50.org/rebeldemule/foro/viewtopic.php?t=1041&highlight=rurbana)

Comentaris del documental:

“El que és realment surrealista són les hipoteques. Nosaltres ens estem justificant perquè estem ocupant i fent algo fora de la normalitat imposada i encara que no vulguem ens estem justificant. El que sembla surrealista perquè em sembla injustificable és que havent-hi 70.000 cases buides, les típiques dades, que hi ha una quantitat de mercat artificial, preus que no tenen res a veure amb la necessitat sinó amb una creació artificial de preus en base a restringir l’oferta, tot això és el que es considera normal i el que es majoritari i l’okupacio es considera una raresa. Per mi jo començaria per aquí, per normalitzar l’ocupació, perquè per a mi és una opció en la situació normal absolutament lògica”.

“L’ocupació en primera instància és una resposta al valor suprem de la propietat privada, si algun dret està defensat a nivell legislatiu és el dret a la propietat, perquè l’exerceixin amb totes les seves conseqüències, en facin us o no.. aleshores una primera definició o resposta com a ocupació és intentar satisfer un dret o una necessitat bàsica com és tenir un sostre, una casa on viure, un espai on aixoplugar-te tenir una vida pròpia, íntima i fins i tot familiar. L’ocupació respon a la dificultat que avui en dia significa accedir a un sostre, una vivenda”.

“Jo parlaria de l’accés digna a una vivenda digna. De què serveix un accés on t’hi estàs deixant la vida. Aquí és on jo crec que l’ocupació no només busca una vivenda digna sinó busca arribar a aquest dret d’una altra manera, arribar col·lectivitzant, sense un intercanvi monetari, qüestionant el treball esclavitzat, ... L’alternativa està molt en tota la gent que aconsegueix viure al marge de tota la lògica del mercat, no és només els okupes, no és una marca de resistència exclusiva. És compartit per moltes sensibilitats, des de l’ocupació fins a gent que està intentant fer una agricultura de mercats locals, de proximitat, en la qual tu no vius només per produir un producte sinó que estàs tenint una granja diversa amb tota mena de producció, que és el que també intentem aquí a Can Masdeu.”

“Parlem d’autogestió, passar del mercat i intentar autogestionar-te les teves necessitats, fent-ho col·lectivament perquè sinó és molt difícil. sempre difícil de sortir del tot perquè hi ha coses que pràcticament són impossibles d’autogestionar-te. L’ocupació és una eina per poder sortir d’això perquè en el moment en que tu no necessites invertir uns diners en un espai on poder estar, no necessites perdre el temps que necessitaries per guanyar-los i aquí és on pots començar...” “La primera autogestió és l’accés a la terra o a l’espai per poder autogestionar-te la resta de coses.”

La resistència sempre s’ha donat als marges, i els marges sempre pot ser del teu propi temps. L’ocupació obra un gran espai i altra gent també obra d’altres en altres àmbits, l’ocupació és una xarxa de resistències a molts nivells, fins i tot de gent que no es consideraria mai un resistent. I això a Can Masdeu ho respirem constantment. Ve gent de tota mena, i tots comparteixen aquell puntillo de dir “el que m’omple és venir aquí i no anar a Isla Fantasía”

“tots portem una motxilla amb un bagatge cultural que va difícil viure en comunitat però a la vegada ho portem a dintre i és super gratificant. La comunitat potencia que tots puguem tendir a satisfer les nostres necessitats a tots els nivells.”

El moviment okupa transgredeix a priori el dret a la propietat des del moment que un col·lectiu de persones invaeixen un espai que no és seu. Però aquesta mirada no deixa de ser molt simplista. En veritat l’okupació és un moviment que vol posar en evidència i denunciar una problemàtica social molt concreta, a la que els membres de Can Masdeu fan referència en el documental. La propietat és un dret però gaudir d’un sostre on poder viure dignament també és un dret i encara més essencial i fonamental per a tota persona. Avui en dia, aquest dret s’ha convertit en una mercaderia amb la que es pot especular, i s’han oblidat que hi ha en joc el benestar dels individus. Paraules textuals, “l’okupació és una resposta al valor suprem de la propietat privada (...); respon a la dificultat que avui en dia significa accedir a una vivenda.”

Can Masdeu portava desocupada 50 anys i encara ara estaria inactiva perquè la Generalitat i l’Ajuntament no saben que fer-ne o volen esperar a que es revaloritzi el preu. I a l’hora, la ciutat està falta de vivendes accessibles, de serveis culturals, d’activitats pedagògiques... i els mateixos governants tenen espais on es podrien desenvolupar i originar tots aquests aspectes i no els fan servir.

Ens ensenyen a respectar el dret a la propietat, a no fer ús de coses que són dels altres, però entre línies també ens estan provocant amb discursos polítics fent creure a la mateixa societat que estan fent tot el que poden per als ciutadans i ciutadanes.

Aquests 6 anys d’ocupació han permès no només que unes 25 persones poguessin viure dignament sinó que s’han elaborat tallers, activitats, serveis que han donat un servei molt beneficiós per a la gent del barri i públic en general. Ha quedat demostrat que transgredir el dret a la propietat de vegades no és tan incívic (com ara diria l’Ajuntament de Barcelona) sinó tot el contrari és més aviat un acte de civisme (per utilitzar el seu mateix concepte). D’acord amb la seva opinió és més surrealista i anormal que es permeti que un espai tan gran quedi abandonat durant 50 anys quan hi ha tantes mancances i demandes socials no satisfetes.

Personalment, recolzo aquest moviment per la importància de denúncia social que té. Calen reaccions (com diria Durkheim) perquè la societat reaccioni i s’adapti, en cas contrari ens deixaríem portar com un ramat d’ovelles per la voluntat de la classe política que només mira pels seus propis interessos i no pels interessos d’aquells i aquelles que representen.

Casos similars són:

- els del MST (Moviment dels Sense Terra) a Brasil, amb 50 anys d’història. Reclamen i ocupen aquelles terres que porten més de 20 anys improductives, ja que el dret a menjar està per sobre del dret a la propietat. A Brasil un 80% de les terres estan a mans del 10% de la població (dades aproximades).

- Els de les patents dels medicaments. Xoquen el dret a la propietat intel·lectual amb la salut de les persones. El problema ve quan alguns s’aprofiten d’aquest dret per trure’n un profit econòmic sense tenir en compte les persones i superant els límits dels altres drets fonamentals.

Els principis bàsics de l'organització social

2007-12-17T14:40:00.000+01:00

Existeixen també uns principis que són específicament humans, i que tenen a veure amb la cultura, amb aquesta capacitat simbòlica que tenim els essers humans de donar significat.

El contracte
El contracte és un acord vinculant d’intercanvi, tant pot ser formal o no formal. Saps que si dones, rebràs alguna cosa de l’altra persona. Hi ha implícita una acceptació de regles i una obligació. En general, la societat humana es regeix per acords, i quant més augmenta la dimensió social, més importància agafa el contracte.

La posició i el rol
La posició determina els llocs que ocupa cada individu en un espai de relacions socials i marca les pautes de com s’ha de relacionar i actuar amb les demés persones. El conjunt de les diferents posicions de cada individu representa la seva definició social. El rol és el comportament esperat segons la posició que ocupa en aquest espai social, és la part interpretativa.

L’individu ha aprés com comportar-se socialment en un espai, i segons la posició el grup ja espera que es comporti d’una determinada manera.

La classificació
Les clasificacions són estructures, generalment inconscients, que utilitzem per a orientar-nos i actuar en la nostra vida quotidiana. Ens determinen quines són les coses que ens interessen més i quines menys. No mostrem el mateix interès per tot, tenim certes prioritats. I per això podem valorar, prendre decisions, escollir, sentir-nos segurs...

Classifiquem les persones segons criteris com el sexe, edat, nivells d’ingressos, pertinença a grups, idees, maneres de fer, origen social, color de la pell, aspecte exterior, llengua... El caràcter col·lectiu d’aquest procés és el que origina la classificació de la societat per classes.

La propietat
El principi de propietat va més enllà del principi de territorialitat. És l’atribució de drets sobre les persones, territoris, coses, idees., etc. Es sosté en un reconeixement recíproc i en una estructura social basada en unes determinades relacions de poder. Està reconegut per llei

El cost-benefici
Prenem decisions a partir de certes valoracions com els diners, temps, esforç, satisfacció, plaer, prestigi... totes juguen un paper a l’hora de decidir. En general, cada cultura té les seves pròpies pautes socials col·lectives.

Aquest principi va molt lligat al de classificació.

Utilització de xarxes
Les societats són el conjunt de petits grups en els que ens anem movent. Hi ha molts tipus diferents de relacions. Les estructurals, basades en pautes permanents d’interacció, de cara a cara, com per exemple la feina o la família. Les categorials, es donen en situacions on els individus mantenen contactes superficials i rutinaris. En general, succeeixen quan ens movem d’un grup a l’altre, i per tant quasi no interaccionem sinó que actuem per estereotips aplicant categories als altres que no tenen res a veure amb la realitat. Ex: el cas del subsaharià.

Les xarxes són una trama de relacions que vinculen els individus i permeten estendre’s les seves influencies a àmbits socials distants d’aquells en els que directament interactuen. Diuen que en 5 passes, coneixeríem al Papa! Les xarxes no tenen límits tan definits a diferència de les altres relacions. ni es basen en relacions tan estructurals. Els antropòlegs defensen que hi ha estructures representades en totes les societats, que formen part de la cultura: el mecanisme de reciprocitat. En totes les cultures funciona de la mateixa manera, es genera una roda: donar, rebre i retornar (al sentir-se en deute) i és el que explica les relacions, l’intercanvi, el principi de propietat. És bàsic per entendre com funcionen les relacions humanes.

Audiència de masses.
Els essers humans ens creem una idea de com són les coses a través de la massificació de la informació i no pel coneixement d’aquestes mateixes coses. Sabem de la realitat a través del significat que li donen els mitjans de comunicació massius, i per tant tots acabem tenint més o menys la mateixa idea sobre el què està passant al món. El missatge es globalitza i tendeix a homogeneïtzar-se. L’explicació es simplifica. Ha de resultar efectivista i impactant ja que l’objectiu últim és vendre, i això es prioritza en front de la qualitat de la informació.

El missatge transcendeix l’espai i el temps. Es repeteix a l’emissor i torna a tenir força. Un exemple és l’arribada de l’home a la Lluna i també els atemptats del 11-S.

Algunos conceptos que nos ayudan a entender las sociedades humanas

2007-12-17T14:38:00.001+01:00

El contrato Social

Thomas Hobbes (5 de Abril de 1588 — 4 de Diciembre de 1679) Nació en Malmesbury, Wiltshire, enInglaterra. Fue un notable filósofo político, famoso por su obra Leviathan
Este filósofo Inglés describió su modelo de cómo se organiza la sociedad en su obra Leviatán
En esta obra, recoge su visión del estado de naturaleza, anterior a la organización social que es la "guerra de todos contra todos", la vida en ese estado es solitaria, pobre, brutal y breve. Habla del derecho de naturaleza, como la libertad de utilizar el poder que cada uno tiene para garantizar la auto conservación. Cuando el hombre se da cuenta de que no puede seguir viviendo en un estado de guerra civil continua, surge la ley de naturaleza, que limita al hombre a no realizar ningún acto que atente contra su vida o la de los otros. De esto se deriva la segunda ley de naturaleza, en la cual cada hombre renuncia o transfiere su derecho a un soberano, hombre o asamblea, que le garantice el estado de paz. Para este fin este soberano puede utilizar todos los medios posibles. Así surge el contrato social en Hobbes. Junto con los Dos tratados sobre el gobierno civil de John Locke y El contrato social de Rousseau, Leviatán es una de las primeras obras que abordan el origen de la sociedad.

Jaques Rousseau también aborda el origen de la sociedad en su obra El contrato social.
En esta obra, Rousseau describe el estado de naturaleza como etapa previa a la creación de la sociedad. En esta fase, los seres humanos llegan al punto de no verse capaces de subsistir mediante a las fuerzas individuales, además, no pueden agruparse, crear nuevas fuerzas, ni sumarlas.
Frente a esta dificultad, se ven obligados a encontrar una asociación que defienda y proteja con las fuerzas comunes la persona y bienes de cada asociado.
Partiendo de esta necesidad, nace el contrato social.
Este contrato consiste en que cada miembro del grupo "pone su persona y poder bajo la dirección suprema de la
voluntad general y como asociación recibe a cada miembro como parte
de una totalidad".
Si un miembro del grupo rompe el pacto, recobra la libertad natural pero queda fuera de la asociación.
Influencia y contexto de la obra El contrato social
Este libro fue escrito por Jean Jaques Rousseau en 1762, durante el llamado "siglo de las luces". Es un ensayo sobre filosofía y política y habla principalmente sobre la libertad e igualdad de los hombres, en él se plantea la teoría del contrato social la cual se considera una de las incitadoras de la revolución francesa.
Bajo la teoría del contrato social se fundamenta buena parte de la filosofía liberal en especial del liberalismo clásico por su visión filosófica del individuo como ente de origen aislado que luego decide vivir en sociedad por lo que necesita del Estado de Derecho que asegure las libertades para poder convivir. Así también se dice que en este libro se exponen lo que en el futuro serían los principios de la filosofía política socialista, en parte por el concepto de la voluntad general.

Contrato social y derechos

Vemos aquí dos reflejos de lo que Rousseau denominó contrato social
La Declaración de los Derechos del Hombre y del Ciudadano fue una declaración de principios de la Asamblea Constituyente francesa, realizada el 26 de agosto de 1789, que fue el prefacio a la Constitución de 1791
Declaración de los derechos del hombre y del ciudadano (1789):
• Artículo 4º. La libertad consiste en poder hacer todo aquello que no
perjudique a los demás. Así pues, el ejercicio de los derechos
naturales de cada hombre no tiene otra limitación que aquella que
garantice el ejercicio de iguales derechos al resto de los miembros
de la sociedad. Sólo la ley puede establecer estas limitaciones.

La Declaración Universal de los Derechos Humanos (DUDH) es una declaración adoptada por la Asamblea de las naciones unidas en su Resolución 217 A (III), de 10 de Diciembre de 1948 en París y que recoge los derechos humanos considerados básicos.
Declaración Universal de los Derechos humanos (1948):
• Artículo 1. Todos los seres humanos nacen libres e iguales en
dignidad y derechos y, dotados como están de razón y conciencia,
deben comportarse fraternalmente los unos con los otros.

Ferdinand Tönnies (Oldenswor t(Eiderstetd)26 de Julio de 1855-Kiel, 9 de Abril 1936), sociólogo alemán, 1909 miembro fundador de la Asociación alemana de sociología.

Famoso por su distinción de Comunidad y Sociedad (Gemeinschaft und Geselschaft,1887), que dan diferentes tipos de relaciones sociales, según tamaño de la población y su grado de complejidad en la división social del trabajo. Este autor sitúa su concepto de comunidad (Gemeinschaft) en la siociedad campesina europea premoderna. El pueblo o el campo está caracterizado por las relaciones sociales que son de tipo personal y afectivo: parentesco y contacto persona a persona. Las Instituciones sociales representativas de este tipo de relación son la familia y la iglesia. Lo que este autor considera sociedad (Gesellschaft) son las sociedades industrializadas o modernas cuyo marco referencial son las leyes y otras regulaciones formales (contratos) Las relaciones sociales en este escenario, se vuelven impersonales e instrumentales propias de una ciudad o gran urbe. En este caso la fábrica es la institución social representativa. Una conclusión es que cuando la división del trabajo es más compleja, más competitivas e individualistas se vuelven las relaciones entre las personas.
Partiendo de la distinción sociológica de F.Tönnies entre Gemeinschaft (comunidad afectiva organicista de sentimientos, emociones y deseos) y Gesellschaft (sociedad racional, mercantil y mecanicista), tendríamos a la antropología como disciplina que estudiaría las comunidades o culturas diferenciada de la sociología, que se centraría en el estudio de las sociedades industrializadas. Tal dicotomía presupone que el colectivo cultural se diferenciaría del colectivo social en que el primero no sería consciente de los vínculos que le unen a su tribu, mientras que el segundo tendría plena consciencia de los elementos que componen su identidad grupal

Durkheim

En su tesis doctoral publicada en 1893, Durkheim considera el problema de la solidaridad social. Su estudio se basó en la distinción de dos formas de solidaridad.
En las sociedades primitivas de dimensiones reducidas y homogéneas, la solidaridad surge de la conciencia colectiva y la denomina solidaridad mecánica: la identificación con un grupo social se produce por las condiciones de igualdad, está en boga la idea de comunidad en tanto los individuos tienen "cosas en común" y valores comunes, que producen un fuerte compromiso. En cuanto a la división del trabajo, no hay especialización, pero sí ascenso (Durkheim da dos ejemplos de sociedades primitivas en un contexto moderno: la Iglesia y el Ejército, fuertemente verticalistas ambas). En las sociedades modernas, esa conciencia colectiva es más débil y la solidaridad que existe en ellas es orgánica, puesto que surge de las diferencias producidas por la división social del trabajo, que es en general la respuesta que el siglo XIX da a la pregunta sobre el origen de todo hecho social. La solidaridad es, más particularmente, por necesidad en este tipo de sociedades, en las que las pasiones son reemplazadas por los intereses y los valores y emociones se diversifican. La solidaridad se da aquí por dependencia recíproca.
Cuando comienza a analizar el funcionamiento de las sociedades complejas, (o modernas), Durkheim, se encuentra con una carencia de solidaridad social, dado que las relaciones con los órganos no están reglamentadas por el desajuste originado debido a la permanente modernización. Particularmente, Durkheim encuentra que el contrato social no garantiza el orden.

Max Weber 1919

(Erfurt, Alemania, 21 de abril 1864 - Munich, 14 de junio 1920) fue un economista, jurista, historiador, politólogo y sociólogo alemán, considerado uno de los fundadores del estudio moderno, antipositivista, de la sociología y la administración pública. Sus trabajos más importantes se relacionan con la sociología de la religión y el gobierno, pero también escribió mucho en el campo de la economía. Su obra más reconocida es el ensayo La ética protestante y el espíritu del capitalismo, que fue el inicio de un trabajo sobre la sociología de la religión. Weber argumentó que la religión fue uno de los aspectos más importantes que influyeron en el desarrollo de las culturas occidental y oriental. En otra de sus obras famosas, La política como vocación, Weber definió el Estado como una entidad que posee un monopolio en el uso legítimo de la fuerza, una definición que fue fundamental en el estudio de la ciencia política moderna en Occidente. Su teoría fue ampliamente conocida a posteriori como la Tesis de Weber
En su visión de la sociedad, Webber distingue entre la relación comunal y la asociativa. La primera está basada en lazos afectivos entre los miembros y se caracteriza por un sentimiento de pertenencia. Además, en esta forma de organización basada en la relación comunal, la autoridad es la de tradición o la autoridad carismática de un líder.
La segunda, se basa en el consentimiento fundado en los intereses comunes y motivado racionalmente.
El ejercicio de la autoridad se realiza en base a lo legal o racional.
En La política como vocación, Weber definió el Estado como una entidad que posee un monopolio en el uso legítimo de la fuerza, una definición que fue fundamental en el estudio de la ciencia política moderna en Occidente.

El sentit comú no és majoritari

2007-12-17T14:35:00.000+01:00

Hi ha un home a qui li han dit “raro”. L’han considerat tan estrany que fins i tot ha estat internat per desordres mentals temporals. És en John Forbes Nash, economista reconegut amb el Premi Nobel, però també és Newton, Van Gogh, Gaudí... Genis considerats persones malaltes per ser éssers gairebé únics en una determinada societat, “usted aceptará que un monje en su convento puede no trabajar, tener visiones y explicarlas y, sin emargo, ese monje no será considerado anormal por ello (...) porque aparte de ellos hay otros muchos".

Forbes és un dels economistes i pensadors més importants del segle XX però, tot i la seva tasca de recerca, el seu mode de vida no ha estat aceptat per la societat. “Era infeliz al recuperarme porque la normalidad no me hacía feliz”, les capacitats i potencialitats de Forbes sembla que es desenvolupen amb més intensitat en els moments de crisi esquizofrènica. Però, què en pensa la societat d’això? És considerat un boig perquè està sol? Si hi hagués un grup de bojos com ell, potser serien simplement una petita societat?

El cas és que boig o sa, ell també ha desenvolupat funcions ben importants. D’una banda dotar a la ciència de nous coneixements. D’altra, dotar a l’empresa cinematogràfica de grans quantitats de diners amb la pel·lícula Una mente prodigiosa, retrat biogràfic del científic. Així doncs, encara que sigui de retruc i per exclusió, les societats a vegades determinen allò normal d’allò anormal. I a més a més, en treuen benefici.

Medios de Comunicación. Construcción social de la realidad

2007-12-17T14:30:00.000+01:00

La mentira del pentágono como arma de guerra
Carlos Fazio
"Cuando empieza la guerra, la primera víctima es la verdad". Acuñada en los días de la primera gran conflagración -la de 1914-18, la guerra más manipulada hasta hoy-, la famosa frase exhibe el uso de la mentira con fines de propaganda. Como arma de guerra. Esta semana, un oficial del ejército de Estados Unidos reveló a The Washington Post que en la "guerra informativa de gran intensidad" en curso, se iba a "mentir" a la prensa. Que se impondrían "nuevos y estrictos límites" a la información. Es decir, a la libre expresión. Al reproducir la noticia, los corresponsales de La Jornada, Jim Cason y David Brooks, consignaron que el Departamento de Estado ya "censuró" transmisiones de la Voz de América y un programa humorístico de la cadena ABC. Asimismo, denunciaron una creciente campaña para "asegurar" la "lealtad" de los periodistas en la cruzada belicista de George W. Bush contra el régimen talibán de Afganistán.
Un día después, en un confuso desmentido, el propio secretario de Defensa, Donald Rumsfeld, explicó que "podría haber circunstancias en las cuales sería necesario no ofrecer la verdad" a los medios. Apremiado sobre si en la "campaña de operaciones de información" -y como parte de la guerra sicológica contra el enemigo- el Pentágono podría divulgar información falsa, Rumsfeld respondió: "supongo que uno nunca dice nunca". Recordó incluso la frase de Winston Churchill de que "a veces la verdad es tan valiosa que tendría que ser acompañada con un guardaespaldas de mentiras..."
Junto con la censura, la autocensura y el patriotismo en los medios, en tiempos de guerra cobran auge la manipulación y el lavado de cerebro. Escudados en la "seguridad nacional", los gobiernos mienten, tergiversan los datos y calumnian al enemigo, queriendo hacer pasar por información objetiva lo que en realidad es propaganda y/o guerra sicológica. Unos y otros esgrimen que Dios está de su parte, y sólo al final se descubre que Dios estuvo del lado de los ejércitos más fuertes.
Uno de los principales vehículos de la propaganda bélica son los medios masivos de comunicación. Pero como dice Noam Chomsky, "los medios son el soporte de los intereses del poder". A menudo distorsionan los hechos y mienten para mantener esos intereses. Si los medios fueran honestos, dirían: "miren, éstos son los intereses que representamos y con esta perspectiva analizamos los hechos. Estas son nuestras creencias y nuestros compromisos". Sin embargo, se escudan en el mito de la objetividad y la imparcialidad. Pero esa máscara de imparcialidad y objetividad forma parte de su función propagandística.
Este extracto de artículo, trata el tema de los medios de comunicación en tiempos de guerra que realiza la labor de la propaganda.
Los grandes medios de comunicación de masas son una característica de las sociedades occidentales.

Mediante este artículo, así como echando un vistazo al tratamiento de la información que se realizó tras el 11-M declarando a ETA culpable de los atentados con el fin de no dañar la imagen del PP en las elecciones, podemos darnos cuenta de que los medios de comunicación son siervos del poder.
Lo más grave, es que teniendo tanta presencia, en parte gracias a las nuevas tecnologías, los medios de comunicación, acaban por crear una construcción social de la realidad.
Las rutinas productivas en las redacciones, jerarquizan las noticias bajo criterios de espectacularidad... pero jamás intentarán cuestionar la política de un gobierno cuando tiene una repercusión muy negativa en la sociedad.
Para evitar que estas noticias tengan mayor repercusión y que se profundice sobre ellos se tratan, por ejemplo, temas de interés humano. Noticias de tipo dramático, sucesos... que tocan la "fibra" de los lectores, audiencia... que desvían la atención de temas que realmente preocupan como el de la vivienda, empleo...
Estos temas, se tratan de manera superficial, dejando a lectores que publiquen sus artículos de opinión que, como no van acompañados de una investigación con datos que lleguen a alarmar, no tienen consecuencias. Es parte de lo que se llama "derecho al pataleo".
Otro recurso de los medios para servir al poder y no poner en evidencia la responsabilidad de las instituciones es el dar las noticias fuera de contexto. La información sólo explica un hecho aislado, sin indagar en las causas, consecuencias y responsables. La noticia es tratado por su lado dramático y trágico, es decir, espectacular. Parece, en estos casos, que la tragedia ha caído sobre nosotros como una desgracia sin ningún tipo de explicación.
Es preocupante, también, la autonomía que ha perdido el periodista a la hora de elaborar las noticias. Estas vienen dadas por agencias de información y el periodista no tiene medios de contrastarlas.
Esta realidad de los medios al servicio del poder no se da únicamente en un conflicto bélico sino que a diario se seleccionan las noticias y se jerarquizan en función de intereses económicos y del poder.

Societat i cultura

2007-12-17T13:29:00.000+01:00

Què és la societat?

Una societat és un grup de persones que actuen conjuntament, és a dir cooperen, per aconseguir uns objetius determinats. Les societats existeixen en tot el món animal: des de les formigues fins als humans. Tot i així, existeixen certes diferències i similituds en l’organització de les societats animals i les societats humanes (d’animals racionals i conscients).

Què és la cultura?

La cultura, per altra banda, és un concepte que només fa referència als humans. La cultura és el conjunt de formes de vida i expressions d’una societat determinada. Una cultura és un magatzem de coneixements d’un grup, un magatzem que dóna la possibilitat de crear, imaginar, inventar. La cultura té aquesta capacitat perquè és intrínsecament humana, donat que els humans necessitem donar significat a allò que fem i perquè sóm autoconscients.

Principis bàsics de la organització social animal i humana

Un dels principis bàsics d’organització social que els humans compartim amb la resta d’animals és el principi de dominació. La dominació fa referència a un conjunt de comportaments de domini per part d’uns individus per sobre dels altres que desenvolupen rols de submissió. En les societats, la jerarquia és un ordre piramidal dels elements existents. D’aquesta manera, els humans donem valor i significat a cadascún dels actors de l’organització jeràrquica.

En el món animal la jerarquia és la forma d’organització social més freqüent. Es crea un ordre de dominació d’uns animals per sobre dels altres per mitjà de relacions agressives. El més fort és el que té més poder, el que està a dalt de tot de la piràmide.

L’ésser humà també s’organitza majoritàriament de forma jeràrquica. Tot i així, han existit societats organitzades de forma igualitària o anàrquica que han aconseguit existir per mitjà de la revolució. És a dir, fent una revolució, una societat ha cambiat sobtadament d’una organització jeràrquica a una altra d’igualitària.

Un altre principi d’organització social és el del parentiu. Per als humans, el parentiu és un fet cultural, no es tracta tant d’un fet biològic. Es tracta d’un llaç social entre persones en què les relacions biològiques entre aquestes persones no són necessàriament rellevants per a establir aquest lligam. L’adscripció d’un individu a un grup de parents té a veure amb unes determinades normes socials.

L’especialització de funcions dins de la societat també és determinant per al funcionament del grup. Donat que no sóm iguals, dins d’una societat cadascú desenvolupa unes tasques determinades i tots necessitem dels altres. D’aquesta manera, ens necessitem mútuament per a continuar visquent. Tot i així, cal remarcar que hi ha les relacions de poder mencionades anteriorment que fan que moltes vegades les tasques que desenvolupa cadascú dins del grup no siguin igualitàries: així n’hi ha uns pocs que es queden amb el benefici que generen els altres, els exploten.

L’últim punt clau per a la organització social d’humans i animals és la cooperació. Sense aquest principi animals i humans hauriem desaparegut de la Terra ja fa temps. La cooperació permet als membres d’un grup treballar en comú per tal d’assolir un objectiu compartit i amb un mètode també comú per a tots. Tot i que el sentit de competència és fort al món animal i humà, la cooperació dóna força al grup gràcies a uns interessos comuns.

Piotr Kropotkin va ser un pensador del segle XIX molt interessat en la idea de cooperació. Els seus treballs se centraven en argumentar que l’abolició de qualsevol govern permetria una societat regida pel principi d’ajuda mútua i cooperació. Aquesta seria la base de l’anarcocomunisme. En les seves obres demostra com els humans i animals desenvolupem habitualment comportament de cooperació, Kropotkin contradiu, doncs, les teories del darwinisme social.

“La doctrina del shock” Naomi Klein

2007-12-10T11:02:00.000+01:00

http://www.paidos.com/klein.asp

Aquest any l’escriptora canadenca Naomi Kein ens sorpren amb un altre llibre de gran controvèrsia; "La doctrina del shock". Precedida pel gran èxit del seu anterior llibre "No logo", la novetat d’aquest any ens porta, juntament amb el llibre, un curtmetratge dirigit per Jonás i Alfonso Cuarón. Aquest curt, ens contextualitza el naixement d’aquesta doctrina i les aplicacions al món actual amb l’objectiu d’aplicar les teories de l’economia neoliberal a la societat del s.XXI.

La jerarquia que domina la societat actual és la que fa que els més poderosos facin girar el desenvolupament d’aquesta, no tant en un sentit de cooperació mútua sinó de coacció a la població. La cooperació portaria el bé de tots mentre que la coacció el bé de pocs. Els mètodes de coacció poden ser molt diversos i tan poden afectar a individus sols com a societats senceres.

Pels individus, la CIA ja es va encarregar, en el seu moment, d’agafar els estudis realitzats amb malalts mentals i reproduir-los en els seus reclusos. “Se limpia la mente de los pacientes enfermos para que vuelvan a empezar desde cero. Sobre este lienzo en blanco, los médicos imprimen una nueva personalidad” (frase extreta del mateix curt). Seguint el mateix patró, el curtmetratge ens explica com es pot extrapular aquesta idea quan la diana és una societat sencera. S’utilitzen els mateixos mecanisme per arribar a una mateixa finalitat; l’obediència. Una obediència que permetrà als polítics saciar la seva ànsia de poder econòmic i mantenir controlades les seves societats. “A través del xoc es força a la gent a ser obedient” afirma Klein a una entrevista (dissabte 6 d'octubre 2007. LANACION.com).

Milton Friedman, premi Nobel d’Economia del 1976, va ser l’inspirador de les teories del lliure mercat. Una economia basada en l’abolició del control mercantil per part del govern i el pas d’aquest a les empreses. Crea així un ambient propici pel monopoli de les gran multinacionals i de la privatització dels serveis.

Aquestes teories no poden ser aplicades en un clima de democràcia doncs la població manifesta el seu descontentament de la situació (falta de feina, augment de preus,…). Davant aquest fet, l’economista premiat proposa als polítics, d’introduir les teories just després d’una catàstrofe, aprofitant la crisi que afecta a la població. Un estat de colapse que impedeix a la gent alçar-se en contra de la injustícia, arribant a un climax d’obediència al poder.

Aquest pro-capitalista creia que eren necessàries condicions catastròfiques perquè la humanitat progressés (econòmicament parlant, clar), és aquí on entra en acció el shock econòmic. Un shock que pateix tota la societat i que va a remolc de qualsevol catàstrofe natural, cop d’estat,… Només així s’aconsegueix que aquesta obeeixi a les estratègies dels polítics, doncs hauran patit una regressió de la personalitat i s’haurà creat un “reset” en la seva ment.

Vivim en un món cada vegada més globalitzat, on veiem que els que estan en la situació més alta de la jerarquia aprofiten el seu poder per manipular la resta de la població. Ho fan de la manera més “sutil”, aprofitant allò “imprevisible” com atemptats terroristes, catàstrofes naturals,… que fa a la població més dèbil i fàcilment maleable. Llibres com els que ha escrit Naomi Klein, serveixen per desenmascarar els falsos propòsits generosos que proclamen els polítics en els seus discursos. Al final del curt l’escriptora i els directors llancen un missatge clau; la informació és la millor arma en contra de la situació crítica. Només el coneixement del què ens està succeint i saber el “per què” ens fara resistibles al shock. Aquí doncs, Klein ens dóna el primer tros de fil per poder anar estirant i anar descobrint tot el què amaguen els discursos dels polítics i les empreses del món capitalista i globalitzat.

Enfoc de l’antropologia

2007-12-09T10:39:00.000+01:00

LES CIÈNCIES SOCIALS

Característiques
- Empíriques, doncs es basen en l’experiència.
- Tenen com a objectiu descriure i explicar la realitat que observen.

Enfocs
- Positivistes: Han pres com a exemple el model de les ciències naturals. La ciència busca quines causes han produit certs fenonems. Es pregunten el “per què”. Són positivistes I objectivistes doncs tenen una visió macro, estructural, es centren en allò que està fora dels individus (com Durkheim i els fets socials). Es basen en els supòsits per arribar a resoldre allò que estudien.

- Subjectivistes; es pregunten el “què és”, enlloc del “per què”, es centren en els processos desencadenants del fenomen o situació d’estudi. Els interessa el què hi ha en les persones. Per posar un exemple, en els casos d’estudi de drogodependències es preguntarien què li atrau a la persona de la droga en si. És per això que creuen en la paraula dels implicats per trobar l’explicació del que busquen. Les persones donen sentit a la realitat. Les descripcions de la realitat plantegen el mateix problema que les ciències socials, doncs no poden ensenyar allò que descriuen. És en la descripció on hi ha els problemes. Aquesta ha de ser precisa i que abarqui el màxim.

El treball de camp

“L’objectiu final… és comprendre el punt de vista del natiu, la seva relació amb la vida, entendre la seva visió del món.” Malinowski.

Bronislaw Malinowski, fundador del Funcionalisme, estableix el què seria el mètode d’estudi de l’antropologia; el treball de camp. Va ser un dels primers antropòlegs que va anar al lloc l’origen de la societat que anava a estudiar. El seu primer treball de camp (1915-1918) es centrà en l’estudi dels habitants de l’illa Trobriand de Nova Guinea, al sud oest del Pacífic. En aquest utilitzà un enfoc global que integrava totes les interaccions socials com base d’un estudi intercultural, a través de les seves observacions de parentesc establia connexions i comparacions amb plantejaments psicològics de l’època.

El seu caràcter inquiet va possibilitar la coneixença dels idiomes de cadascuna de les tribus que va estudiar, a més de nombroses llengües europees. Els seus treballs es poden trobar en Els Argonautes del Pacífic Occidental (1922), considerada una de les obres fonamentals de l’antropologia.

A continuació exposem les característiques del mètode del treball de camp i les idees claus de l’enfoc de l’antropologia amb l’ajuda de cites textuals del text de “La sociedad de las esquinas” de Willian Foote Whyte. Aquest text descriu l’estudi fet a un barri de Boston després de la crisi del 29. Els grups de joves sense feina, que passen llargues estones al carrer; la seva organització; la interacció dels diferents grups del barri… serà el seu objecte d’estudi. Grups distants que troben un nexe comú més enllà de les diferències, que es formalitzarà en accions polítiques. El protagonista, el mateix autor, ens explica tot el procés i tot allò que en va aprenent de la pràctica directa amb la inmersió plena en el barri i la seva implicació en aquest; el treball de camp.

Junt amb això incorporem unes imatges de Malinowski en plè treball de camp a mode il·lustratiu.

Característiques del treball de camp

- Estada prolongada per tal tenir una visió totalitzadora, més que una simple impressió del context de l’estudi.

“… el tiempo mismo era uno de los elementos claves de mi estudio. Estaba observando, describiendo y analizando grupos a medida que evolucionaban y cambiaban a través del tiempo.” (pàg. 29)

“Sólo al principiar a ver cambios en estos grupos, entendí la importancia extremada que tiene observar un grupo durante un periodo prolongado.” (pàg. 20-21)

- Observació participant; sorgeix davant l’abús d’antropòlegs de la tècnica de l’entrevista i del qüestionament de la validesa de la informació dels entrevistats. Així que s’opta per una observació directa de l’investigador. Aquest ha d’anotar els detalls de la vida quotidiana i el tipus de conducta dels natius.

“En vez de trabajar del pasado hacia el presente, trataba de adquirir un conocimiento completo de las condiciones actuales y después trabajar del presente hacia el pasado.” (pàg. 14)

- Captar el punt de vista del natiu. i preguntar-se per què actuen com actuen. S’ha de recollir declaracions narratives, característiques, expressions típiques, ítems folklorics que envoltin la societat estudiada.

“… se tiene que aprender cuándo interrogar y cuándo no interrogar, lo mismo cuáles preguntas deben hacerse.” (pàg. 16)

“… a la larga sabrás las respuestas sin tener que hacer siquiera las preguntas.” (pàg 17)

- Entendre que la cultura és una totalitat interrelacionada, partint de la base de què hi ha molts factors que influeixen en les persones i que aquestes determinen el comportament d’aquestes.

“El individuo se habitúa a determinado patrón de interacción. Si esta norma es sometida a un cambio drástico, entonces puede esperarse que el individuo experimente dificultades de salud mental.” (pàg. 33)

Característiques de l’enfoc de l’antropologia

- L’antropologia no treballa directament amb un grup global, sinó que agafa un grup restringit, on pot observar cara a cara les relacions socials i les interaccions dels seus components. Això permet fer un estudi sobre la cohesió interna del grup i en conseqüència establir les diferències que les caracteritza dins la societat. Partint d’una unitat petita , fa l’exercici d’interrelacionar unitats d’estudi. La globalitat ens permet explicar allò que no és anegdòtic. La interrelació dels diferents grups es fa mitjançant el sistema socioeconòmic i cultural global. De les diferències i concordances entre aquests se’n deriva una societat diversificada tenint una cultura coma eix vertebrador que els farà seguir patrons semblants.

"Deseo ver todo lo que pueda. Quiero obtener una imagen de la comunidad tan completa como sea posible". (pàg. 9)

“… cualesquiera que fuesen las diferencias individuales y de grupo, existían similitudes básicas por hallar.” (pàg. 29)

“Comencé a ver entonces la conexión entre mi estudio político y el estudio del caso de la pandilla de la esquina. (…) examinando en detalle grupos particulares y luego podía pasar a relacionarlos con las estructuras más grandes de la comunidad.” (pàg. 30)

“No había nada que los uniera, excepto los asuntos formales de la asamblea. Sus lazos estaban en las diferentes esquinas de las calles.” (pàg. 41)

“Estaban buscando construir una sociología basada en acontecimientos interpersonales observados.” (pàg. 52)

- Mitjançant l’observació participant un pot arribar a entendre com s’actua i es pensa realment, doncs del què es diu al què es fa hi pot haver un llarg tram. Sovint, la visió oficial de la societat no concorda amb la realitat dels qui la conformen i serà a partir de la convivència amb aquests on sorgirà el veritable coneixement.

“Sentía que podía hacer muy poco como extraño. Podría obtener la comprensión que necesitaba, solamente si podía llegar a conocer a la gente y saber sus problemas de primera mano.” (pàg. 9)

“Comprendí que si no vivía allí, siempre sería un extraño en la comunidad. Además, encontré que tenía dificultad para invertir el tiempo que sabía que era necesario para establecer relaciones estrechas en Cornerville.” (pàg. 10)

“… el trabajador en el terreno no puede permitirse en pensar nada más en aprender a vivir con otros en el campo de investigación. Tiene que continuar viviendo consigo mismo.” (pàg 25)

“Aprendí entonces que las actividades cotidianas, rutinarias de estos hombres, constituían los datos básicos de mi estudio.” (pàg 27)

Fent referència al text de Whyte, cal destacar també els sentiments que pot experimentar esdevenint l’altre, l’extrany davant els ulls dels altres.

“Además, también tenía que aceptar que me sentía más cómodo en ese ambiente conocido, que vagando por Cornerville y pasando el tiempo con personas en cuya presencia se sentía al principio francamente inquieto.” (pàg. 10)

“La tensión es mayor cuando uno es desconocido y está preguntándose todo el tiempo si las personas van a aceptarlo. Pero por mucho que goce uno de su trabajo, mientras está observando y entrevistando, tiene que desempeñar un papel y no está completamente tranquilo.” (pàg. 13)

“Aprendí al principio de mi periodo en Cornerville la importancia crucial de tener el apoyo de los individuos clave en cualquier grupo u organización que estuviera estudiando.” (pàg. 15)

A més dels problemes que pot ocasionar, un cop acceptat, el involucrar-se més o menys ens segons quins àmbits de la societat.

“Si el investigador está intentando acomodarse en más de un grupo, su trabajo en el terreno se hace más complicado. Puede haber ocasiones en que los grupos entren en conflicto uno con otro y se esperará que él adopte partido.” (pàg.18)

“Me sorprendí disfrutando tanto de los bolos, que de tiempo en tiempo me siento un poco culpable por haber descuidado mi investigación.” (pàg. 27)

“Violé aquí una regla cardinal de la observación participante. Busqué influir activamente en los acontecimientos.” (pàg. 38)

“…el estudiante puede y debe proyectar mucho más rigurosamente de como lo hice. Pero aún así, sospecho que perderá datos importantes, a menos que sea bastante flexible para modificar sus proyectos sobre la marcha.” (pàg. 52)

“…equilibrar la familiaridad con la objetividad, o no habría surgido el conocimiento.” (pàg. 52)

- L’enfoc holístic de l’antropologia fa entendre la cultura com un tot. Peces connectades i influenciades per altres i que dónen sentit al conjunt. Les parts per elles mateixes no tenen sentit en tant que conformen un grup i és aquest el qui pren validesa en el tot. Aquesta idea estretament vinculada amb el concepte d’organisme, difosa pels Funcionalistes, pren màxima importància en el mètode antropològic. Els costums, la política, el ball, maneres de fer, la llengua,… diferents ítems que ens fan entendre molts aspectes de la cultura I que l’investigador ha de tenir en compte.

“Había profesores y trabajadores sociales que trabajaron en Cornerville hasta durante veinte años y sin embargo, no habían hecho ningún esfuerzo para aprender el italiano. Mi esfuerzo por aprender el idioma hizo más probablemente que todo lo que hubiera podido decirles respecto a mí y a mi trabajo, para establecer la sinceridad de mi interés en la gente, ¿cómo podía estar proyectando un investigador "criticar a nuestra gente", si llegaba al grado de aprender el idioma? Con el lenguaje llega la comprensión y con seguridad es más fácil criticar a las personas si no los comprende uno.” (pàg. 12)

Entrevista de Mary Bateson

2007-11-07T14:58:00.000+01:00

antropòloga, a la secció “La Contra” de La Vanguardia – dijous 11 de novembre 2004

Per conèixer més de prop què és la sociologia i l’antropologia, he recuperat una entrevista feta a una antropòlega. He destacat algunes frases que reflecteixen la manera de treballar i estudiar l’objecte d’investigació d’un antropòleg. En aquest cas el seu pare i mare, i ella mateixa.

El seu pare, Gregory Bateson, antropòleg i fundador de la cibernètica, va viatjar pel món analitzant diferents sistemes per conèixer el seu funcionament intern: des dels dofins fins als alcohòlics passant per les tribus de Guinea. No es centra en un element concret sinó en el global de cada sistema, arribant a la conclusió de que cap cèl·lula pot sobreviure fora del seu entorn. És un plantejament semblant al de Émile Durkheim: tots els éssers neixen en les mateixes condicions culturals i aprenen i s’adapten a la cultura en la que es troben, perquè els fets socials ja estan en la societat abans de que el individu neixi, la societat els hi inculca de manera coactiva. Per tant, traslladar-los a una altra cultura pot ser complex. El fill d’un esquimal aprendrà a viure en aquelles condicions i adoptarà una manera d’interaccionar amb el medi diferent que si nasqués al desert de l’Àfrica o a Barcelona.

La seva mare, Margaret Mead, es considerada una de les antropòlogues boasianes més importants de la primera meitat del s. XX. Va defensar el particularisme històric, enfocament que s’enfrontava a l’evolucionisme en el sentit que analitzava cada cultura com a una, i estudiant tota la seva trajectòria històrica. No existien cultures superiors o inferiors. I ho transmet en les seves respostes quan afirma que la seva tasca antropològica va enriquir-la fins al punt de poder trobar-li un nou sentit a la paraula cultura. Conèixer moltes maneres d’entendre la vida li va permetre ser més lliure de pensament, fins i tot permetre’s el fet d’incloure altres hàbits, maneres de pensar i de fer en la seva persona. “Descubrió que hay muchas maneras de responder a las preguntas eternas y que si descubres, explicas y comprendes la infinita diversidad de lo humano, tu propia libertad aumenta.”

Accepta cada cultura tal com és, sense definir-la com més evolucionada o menys, són totes iguals de vàlides. Ella ha volgut empapar-se d’elles i extreure’n aspectes per aprendre i créixer. Aquesta actitud només la té algú que no menysprea i que valora.

Sociologia/Antropologia: visió clàssica i visió de Llobera

2007-11-07T14:56:00.000+01:00

DEFINICIÓ D’ANTROPOLOGIA
L’antropologia intenta respondre a un seguit de preguntes pel que fa als ORÍGENS, DESENVOLUPAMENT I ESTRUCTURA de les societats humanes. Mitjançant mètodes científics pretén descobrir REGULARITATS en el comportament humà així com descriure i explicar la DIVERSITAT humana.

Està relacionada amb altres disciplines com la sociologia, psicologia, biologia i la lingüística.

Segons Llobera, “és la ciència humana i social integradora per excel·lència. Comprèn una dimensió social/cultural, una de biològica/psicològica, una d’evolutiva/històrica, i s’ocupa del vessant comparatiu. L’antropologia estudia el passat i el present, tant de les societats primitives i tradicionals com les modernes.”

Es comença a establir com a ciència cap a finals del s.XIX. Van aparèixer diferents teories:

- Estats Units: Franz Boas – particularisme històric o antropologia cultural

- França: Escola durkheimiana – “fets socials”

- Gran Bretanya:
o Malinowski – funcionalisme
o Radcliffe-Brown: funcionalisme cultural – antropologia social

ELS CAMPS DE L’ANTROPOLOGIA
- Antropologia física: aspectes biològics de la humanitat
- Antropologia social i cultural: estudi de les similituds i diferencies socioculturals.

Diferències entre antropologia social i antropologia cultural
Aquestes diferències s’originen arran de l’aparició de les teories americana i anglesa.

Des d’una visió teòrica, l’antropologia social té un camp més limitat que l’antropologia cultural. Comprèn l’estudi de parentiu, de l’organització econòmica, política i social, i de la ideologia. L’antropologia cultura també s’ocupa de l’estudi de la cultura material, les concepcions del món, l’art, la personalitat.

A més, es pot considerar que l’antropologia cultural posa èmfasi en l’estudi dels símbols i l’antropologia social se centra en les relacions socials.

A la pràctica, les línies de separació són molt borroses.

En els anys 70’s, l’antropologia social s’ha anat apropant a l’objectiu general de l’antropologia (l’estudi del gènere humà tant en el passat com en el present).

LA CULTURA
La cultura és un concepte clau dins de l’antropologia. Segons Llobera, “és allò que una persona ha d’aprendre per a esdevenir membre d’una societat determinada.” Per tant no té res a veure amb la raça, ni el status social...

Definició de Tylor -1871-: “ aquell conjunt complex que inclou coneixement, creença, art, llei, moral i altres capacitats i hàbits adquirits per l’home com a membre d’una societat”.

A l’antropologia contemporània hi ha dues grans concepcions de la cultura:

- Totalista o “adaptacionalista” – concepció clàssica – totalitat d’eines, actes, pensaments i institucions per mitjà del qual els pobles viuen i es perpetuen. Comunitats humans i al seu medi ambient. Marvin Harris.

- Mentalista o “ideacionalista” – concepció més restrictiva – sistema d’idees o conceptes. Clifoford Geertz, un dels seus representants, la defineix com: “intercanvi d’objectes plens de significat”.

La cultura és el que distingeix l’antropologia social i cultural de l’antropologia física.

EL MÈTODE PRINCIPAL DE L’ANTROPOLOGIA: EL TREBALL DE CAMP
És una tècnica d’investigació que consisteix en l’observació intensiva i la participació d’una comunitat en concret per tal d’enregistrar la seva vida. És un període de temps llar (un o dos anys). L’observació participant suposa compartir la vida, prenent part en tantes activitats com sigui possible, aprendre la llengua i habituar-se a les costums de la comunitat objecte. Els coneixements que s’hi extreuen són de primera mà.

L’objectiu principal és desenvolupar un retrat de com encaixen conjuntament diversos aspectes de la cultura.

Malinowski fou el veritable impulsor de la revolució etnogràfica en antropologia.

En el moment de generalitzar s’inspiren en diferents tradicions teòriques no solament de l’antropologia sinó de la sociologia, psicologia i biologia, a través del mètode comparatiu com a manera de generalitzar. I encara esdevé més fructífer si examinen conjuntament societats antigues i contemporànies.

L’etnografia és la informació de primera mà extreta del camp de treball en una comunitat determinada, normalment mitjançant el mètode d’observació participant.

Fins fa poc, per l’antropologia cultural i social, el treball de camp era la principal font de recopilació de dades. Ara comença a obrir el ventall de possibilitats complementant-se amb d’altres metodologies com enquestes, histories de vida, censos, gravacions...

DIFERÈNCIES ENTRE ANTROPOLOGIA SOCIAL I SOCIOLOGIA
Tant la sociologia com l’antropologia són ciències que comparteixen l’objecte d’estudi. Estudien les persones en societat i les produccions socials i culturals (per exemple, la droga. No s’ha de mirar com una substancia sinó com una producció de la societat).

En el passat, però, l’antropologia social tenia un objecte d’estudi clarament definit: les societats primitives, exòtiques, simples; mentre que la sociologia mirava més cap a les societats industrialitzades i modernes.

Avui en dia, ambdues ciències han ampliat el seu camp d’estudi fins al punt que de vegades es produeix un canvi de papers i la sociologia estudia societats en vies de desenvolupament i l’antropologia, societats occidentals. Aquest canvi es va produir en el moment de l’enfonsament de l’ordre colonial.

Són empíriques, necessiten de la realitat per treballar. Estan constantment observant-la però la manera com l’observen és el que les diferencia, la metodologia. La sociologia es basa en estudis quantitatius. Utilitzen estadístiques. En canvi dels antropòlegs es basen en el estudi de camp, amb processos més llargs i més qualitatius. Recentment aquesta tendència s’ha aturat, i els sociòlegs també fan us del treball de camp per complementar-ho amb els seus altres mètodes de recerca.

L'etnocentrisme i les seves conseqüències en els mitjans de comunicació.

2007-11-07T12:20:00.000+01:00

Fa uns dies va tornar a ressonar als mitjans el debat sobre el vel islàmic,
la notícia parlava d’una nena magribina de Girona.
L’escola on estudia li havia prohibit anar a classe amb el vel, en conseqüència la nena havia deixat d’anar-hi i n’havien fet arribar el fet el departament d’educació de la Generalitat. Tornava el debat sobre el vel, un debat que al país veí havia portat molta polèmica i que a casa nostra encara està per veure com s’anirà desenvolupant.

La història ja sabem com acaba: després d’uns dies de paper de diari ple de “vels” i debats de croissant i cafè amb llet plens de prejudicis, se li permet dur-lo a l’escola
i durant un temps la “problemàtica” queda latent.

Ara bé, aquest fet puntual ens serveix per parlar de com des d’Occident es creen conceptes generalitzats i erronis, i de com els mitjans de comunicació fan la funció de transmetre aquestes idees a la població.
En el cas que ens ocupa, hauríem de parlar per ex. del concepte que és té del món àrab, sovint és confon musulmà amb àrab, quan hi ha àrabs de totes les religions o ateus.
O la confusió de certes pràctiques culturals pròpies de societats africanes amb postulats islàmics (ablació etc.).
En la creació d’aquestes idees que tenim interioritzades, són els mitjans de comunicació els mestres directes, transmissors d’uns interessos sociopolítics del poder dominant.

L’any 1994 Paul Balta ja establia els estereotips que els europeus tenen dels àrabs:
- El terrorista
- El pobre treballador immigrant
- El ric emir del Golf
- L’integrista fanàtic

Han canviat gaire aquests estereotips els darrers catorze anys?
Podem afirmar que no, de fet els mitjans de comunicació utilitzen normalment aquests estereotips, estigmatitzant així a l’immigrant com a negativitat pura, seguint la dicotomia bo-dolent. En un temps els dolents eren els comunistes, ara, després de la caiguda del mur, els enemics són els àrabs.

És cert que fruit del desarrelament els immigrants de religió musulmana solen fer pinya i a vegades són més practicants aquí que al seu país d’origen, però és una reacció que neix sovint davant la solitud i les dificultats de començar de zero en un indret estrany.

Com a exemple:
la Toucha va néixer al Marroc i viu des dels vuit anys a Girona, ara en té vint-i-tres, se sent magribina i catalana. Estudia informàtica a la universitat de la seva ciutat, es comunica en català amb totes les seves amistats i és musulmana practicant, tot i que normalment no fa servir el vel. Un bon dia va anar a classe amb el hiyab, perquè forma part de la seva identitat i no se n’avergonyeix, és ella qui tria quan i a on posar-se’l,
doncs bé, una companya de classe li va deixar anar:
“Ai, pensava que estaves integrada!”
La resposta que va rebre va ser ben contundent:
“Integrar-se no vol dir creure en el teu “Déu” (tot i que per nosaltres és el mateix)
ni vestir com tu vols que vesteixi. Jo estic tan integrada que no necessito ni usar
aquesta paraula perquè jo ja sóc catalana.”

També podríem parlar de la gihad i la seva mala traducció occidental:
en cap cas es pot traduir per guerra santa, és més, els àrabs mai l’han entès així sinó com l’esforç contra allò reprovat, no hi ha cap concepte bèl·lic o religiós en el mot.
Això ens fa pensar de nou en el poder que exerceixen els mitjans de comunicació i “l’escola” de valors que suposen.
Per a combatre aquesta des-informació hem de treballar des de l’àmbit de l’educació per a educar en tots els àmbits de la multiculturalitat i en ambdues direccions de manera horitzontal:
de nosaltres cap a les altres i de les altres cap al nosaltres, intentant que a la llarga totes tinguem identitats pròpies i diverses però amb un espai comú.

Com postulava Franz Boas en el seu concepte d’antropologia cultural, s’ha de trencar amb l’etnocentrisme, i submergir-nos a la nova cultura, estudiant-ne la història i descobrint-ne les característiques, les dificultats, les controvèrsies etc.
Tot i això el cas que ens ocupa és potser més complicat, perquè no es tracta d’un estudi antropològic, d’un treball de camp per estudiar una societat llunyana, sinó que es tracta del nostre dia a dia i de la mixtura de la nostra societat.

Això ho complica i fa que l’esforç parteixi d’una mirada des de la distància de la nostra pròpia cultura, així serem capaces d’interaccionar amb les altres i comprendre’n llurs punts de vista. Cal començar per allunyar-nos de l’etnocentrisme, en el nostre cas eurocèntric, i començar a teixir unes veritables relacions interculturals, esforç mutu de comprensió, respecte i, sobretot, interès per a allò que en un principi és aliè a la nostra realitat.

I per acabar, una cita de Todorov que ens ha de fer pensar en la riquesa de la interculturalitat:
Una cultura no evoluciona si no és a través del contacte amb altres cultures.

Sociología, Comte y Marx

2007-11-07T03:05:00.000+01:00

AUGUSTE COMTE(1798-1857)
Creador del positivismo y de la Sociología como disciplina.

Vida:
Relizó estudios en la école Polithechnique de París, un centro adherido al progreso e ideales republicanos franceses. En 1816, tras el cierre de l’école, Comte continuó sus estudios en la facultad de medicina de Montpellier.
Debido a las diferencias que mantenía con su familia católica y monárquica, decide volver a París donde se convirtió en alumno y secretario de Claude Henry de Rouvroy, Conde de Saint-Simon, quien le introdujo en la sociedad intelectual.
Tras separarse de Saint-Simon por sus diferencias, Comte se dedica al estudio de la filosofía positivista, trabajo que publicó bajo el nombre de "Plan de traveaux scientifiques nécessaires pour réorganiser la société. Este trabajo fracasó
En 1826, tras salir del hospital de salud mental en el que había sido ingresado y mientras tramitaba su divorcio de Caroline Massin publicó su libro en seis volúmenes llamdo "Cours".
En 1846, tras experimentar un amor platónico y casi religioso con una mujer que falleció en ese año, Comte deviene el fundador de una nueva"Religión de la humanidad".
Publicó cuatro volúmenes de Système de politique positive" en 1854.
Pensamiento
La ley de los tres estadios y la ley de la enciclopedia:
Para Comte eran las dos leyes universales de todas las ciencias, desarrollandolas, creó una clasificación jerárquica de todas ellas. Por primera vez nombra la física social, bautizada posteriormente como sociología.
Para Comte, esta era la última y la más grande de todas las ciencias ya que incluía todas las demás y que integrarían y desarrollarían sus hallazgos en un todo cohesionado.
Comte está considerado como el primer sociólogo. Su énfasis en la interconectividad de los elementos sociales lo convirtió en precursor del funcionalismo moderno.
No obstante, su visión de la Sociología como la más grande de las ciencias, nunca llegó a cuajar.

¿Qué es el positivismo?
La filosofía positiva es el contrario de la filosofía crítica de Rousseau y Voltaire a la que Comte atribuye los males de la anarquía y la inseguridad social que caracterizan al período post-revolucionario.
El término positivo hace referencia a lo real, lo que se opone a todo tipo de esencialismo.
Lo positivo tiene como características el ser útil, cierto, preciso, constructivo y relativo en el sentido de no aceptar ningún absoluto.
Tiene tres principios:
PRIMACÌA DEL TODO SOBRE LAS PARTES
PROGRESO DEL CONOCIMIENTO
EVOLUCION SOCIAL

KARL MARX

Filósofo, economista y sociólogo europeo conocido por su estudio de la historia en términos de lucha de clases. Marx tuvo una gran importancia en la actividad organizativa del movimiento obrero.
Sus seguidores desarrollaron el marxismo basándose en sus ideas, la más influida fue la lucha de clases para liberar al individuo de su alienación económica, política y religiosa.
Marx, nace en una familia judia, acomodada de Prusia. Deja sus estudios de derecho para estudiar filosofía. Comienza su vida pública con una tesis sobre la alienación religiosa.
1843 Marx viaja a París donde funda los anales francoalemanes.
1844 forma parte de las izquierdas Hegelianas donde conoce a quien sería su colaborador en política, Engels.
1848 Tras ser expulsado de París y haberse exiliado en Bélgica, Marx escribe en el manifiesto comunista, un escrito que tuvo gran influencia en la revolución de ese mismo año. Esto, lleva a Marx nuevamente al exilio, esta vez en Londres. Es aquí, donde junto a Engels, comienza sus estudios sociológicos y su obra fundamental: el capital, un análisis de tres volumenes donde se trata de analizar el capitalismo.
1863, se crea la 1ª internacional (AIT), siendo Marx su principal impulsador.
Las ideas de Marx se centran en el materialismo histórico y en la alienación del ser humano.
El materialismo histórico tiene como base el materialismo dialéctico que parte de la idea de que coexisten de forma conflictiva fuerzas contradictorias en tanto que interdependientes. Este conflicto es el responsable de los cambios en la naturaleza. Marx, extrapola esta idea al sistema capitalista y crea el materialismo histórico basado en una dialéctica entre las fuerzas de producción y las relaciones sociales de producción. Es decir, la dialéctica entre las herramientas, la técnica de la producción y las consecuencias sociales de esta forma de producción. El desencadenante del conflicto es el desarrollo de las fuerzas de producción que ha acabado con todos los modelos anteriores: comunismo primitivo, Modo de producción antigüo, feudalismo. Para Marx el capitalismo, también acabará superandose, cayendo en sus propias contradicciones. La clase burguesa, poseedora de las fuerzas de producción en desarrollo y las consecuencias sociales que se derivan de éstas crean el conflicto con el proletariado.

El manifiesto comunista
Este texto de Marx y Engels, se convirtió en la base del movimiento obrero internacional y del proceso revolucionario ruso que culminó en 1917 en la creación de la Unión de Repúblicas Socialistas Soviéticas (URSS)
En el Manifiesto Comunista Marx y Engels explican los principios de la teoría marxista del materialismo dialéctio. Sugiere un curso de acción para una revolución proletaria que derrocara el capitalismo e instaurara una sociedad sin clases.
Grandes bloques principales
Burgueses y proletarios. Se trata de la lucha entre opresores y oprimidos. La sociedad industrial capitalista es un espacio de enfrentamiento entre la burguesía, obligada a desarrollar constantemente los medios de producción para su propia supervivencia; y el proletariado, que aprovechará los cambios desencadenados por el capital para volverse contra éste y derrumbarlo.
Proletarios y comunistas. Marx y Engels, definen el comunismo como la ideología obrera final o vanguardia proletaria. En este capítulo se desarrolla el programa del comunismo y se rebaten las críticas contra este proyecto. Son necesarias ciertas medidas como abolición de la propiedad privada, la creación de un elevado impuesto progresivo, la omnipotencia del Estado y el igualitarismo entre todos los ciudadanos (Dictadura del proletariado). De este modo, se llegaría a la desaparición de las desigualdades de clase lo que permitiría el establecimiento de una sociedad libre y socialista en la que el poder político ya no sea necesario.
Literatura socialista y comunista. Marx y Engels, destacan varias tendencias de la izquierda de la época
Socialismo reaccionario, Pequeños comerciantes y campesinos que, ven su subsistencia amenazada por la industria burguesa, ven el comunismo como medio para derribar al capital.
Socialismo alemán, Imitación de la literatura socialista francesa que queda relegada a una función meramente teórica e idealista, sin ningún valor práctico.
Socialismo burgués, Según esta tendencia, la burguesía es una clase buena y necesaria para el proletariado.
Socialismo utópico, conjunto en el cual se enmarcan las corrientes de Saint-Simon o Robert Owen. La lucha de clases no es necesaria para llegar a un orden socialista.
Actitud de los comunistas ante los otros partidos de la oposición. Se analiza la situación de comunismo en Europa y Estados Unidos.Para los autores el comunismo se posiciona siempre contra el poder y al lado de los revolucionarios, sean estos burgueses en un país feudal, campesinos en una nación burguesa, etc

La primera internacional
La Asociación Internacional de los Trabajadores (AIT) o Primera Internacional, fue la primera gran organización que trató de unir los trabajadores de los diferentes países.
Fundada en Londres en1864, agrupó inicialmente a los sindicalistas ingleses, anarquistas y socialistas franceses e italianos republicanos. Sus fines eran la organización política del proletariado, así como un foro para tratar problemas en común y proponer líneas de acción. Colaboraron en ella Marx y Engels. Las grandes tensiones existentes entre Marx y Bakunin (anarquista) llevaron a la escisión entre marxistas y anarquistas, tras lo cual los partidarios de Bakunin fueron expulsados.
En 1872 el Consejo General de la AIT se traslada desde Londres, donde está ubicado desde sus inicios, a Nueva York, disolviéndose oficialmente en1876. En 1889 se establece la Segunda Internacional de corte socialdemócrata, como la sucesora en sus fines políticos, y que durará hasta1916, y en 1922 aparece la Asociación internacional de los trabajadores, organización anarcosindicalista que prentende recoger el testigo del ala libertaria y que llega hasta la actualidad.
La Primera Internacional fue considerada como uno de los mayores factores que condujeron a la creación de la Comuna de París de1871. Aunque esta idea es disputada, Marx hizo un escrito en relación con la defensa de la Comuna. Publicado como La Guerra Civil en Francia (1871), reúne el primer (julio1870) y segundo manifiestos (septiembre 1870) del Consejo General la AIT y el manifiesto de junio de 1871, escritos por Marx.

Sociedad y cultura: procesos de aculturación...

2007-11-07T02:22:00.000+01:00

Texto del Manifiesto de Euskadi Ta Askatasuna a Euskal Herria

ETA, organización revolucionaria vasca socialista de liberación nacional, con la acción contra José María Aznar, presidente del Partido Popular, ha actuado contra uno de los principales representantes de los eternos enemigos que sustentan la opresión de Euskal Herria, dejando al descubierto la acentuada crisis política e institucional que vive el Estado español. El sistema represivo que dejó perfectamente definido Franco supuso una falsa respuesta al "problema español" negando los derechos de Euskal Herria. Los partidos políticos que han sido sustentadores de ese sistema han aceptado de buen grado la labor que les correspondía. Ahora, tras el fracaso en el intento de aniquilar la resistencia vasca por parte del PSOE, que por otra parte se encuentra asfixiado bajo la carga de la corrupción y la guerra sucia, atisba el PP, deseoso por tomar el relevo en la gestión del Estado y pretendiendo hacernos beber a l@s ciudadan@s vasc@s del mismo barril de vino avinagrado. Las fuerzas políticas que apostaron por el Estado de las Autonomías, que tiene su punto de partida y objetivo máximo en el "proyecto España", le han hecho pagar a Euskal Herria durante estos largos años la factura de la denominada "democracia española" con la división institucional, la asfixia sobre el euskara, la aculturación, el declive industrial...
Pero no dudamos lo más mínimo que la lucha llevada a cabo en pro de los derechos de Euskal Herria por la Izquierda Abertzale tiene mucho que ver en la grave crisis que vive el Estado español. Y hoy día, las reivindicaciones democráticas defendidas por Euskadi Ta Askatasuna, pagando un elevado precio en su empeño, tienen cada vez mayor eco en las formulaciones y peticiones de partidos políticos, sindicatos y diferentes organizaziones, dado que el Derecho de Autodeterminación es un derecho básico que le corresponde a Euskal Herria.
En la construcción de Euskal Herria es trabajo de l@s ciudadan@s vasc@s impedir la división de nuestro pueblo, así como luchar por nuestra soberanía económica ante la desindustrialización de la que somos objeto, también lo es aprender el euskara, encauzar la recuperación de nuestra cultura... dado que el futuro de Euskal Herria se encuentra fuera de los estados español y francés, porque nuestro futuro es la independencia. Ese y no otro es el compromiso diario de ETA, en las cárcles, en el exilio y en la sociedad vasca.
Es antiguo el compromiso y la elección de ETA de impulsar una solución negociada cara a superar la opresión que lleva a cabo el Estado español para con Euskal Herria, desarrollando la alternativa que ofrece el instrumento para cohesionar la sociedad y las condiciones mínimas para sobrevivir como pueblo. Desde entonces, gracias a la generosidad y la sed de libertad de much@s ciudadan@s, superando acosos y claudicaciones, la opción de vivir en un pueblo libre como ciudadanos libres sigue viva en la sociedad vasca.
Aunque la lucha en favor de la independencia contiúa firme, aunque el posicionamiento en favor del Derecho de Autodeterminación es cada vez más amplio, aunque la demanda de una negociación política para lograr la paz que traeráa el reconocimiento de Euskal Herria va cuajando en la sociedad vasca, el conflicto político continúa invariable debido a la actitud de imposición y opresión del Estado español. ETA lleva 20 largos años ofreciendo el camino para superar el conflicto armado, analizando las raíces históricas del mismo y proponiendo dar una salida justa al conflicto. Pero hoy es el día que la democracia aún está por llegar a Euskal Herria. A Euskal Herria se le niegan sus derechos, la sociedad vasca no dispone de capacidad ni instrumentos para decidir por si misma su futuro.
Con la legitimidad de ser parte de la sociedad vasca y con el apoyo en lo aportado en la lucha por la independencia de Euskal Herria, queremos renovar la propuesta que posibilite la consecución de la democracia en Euskal Herria para conseguir la paz sustentada en la soberanía y superar el conflicto con el Estado español.

DARLE LA PALABRA AL PUEBLO VASCO
Para superar el conflicto entre Euskal Herria y el Estado español, Euskal Herria debe tener la palabra. Es la sociedad vasca quien puede solucionar sus problemas, quien necesita la facultad para solucionar su futuro. La labor principal de ETA es luchar para que esa palabra se exprese y sea respetada, lograr las condiciones y garantías mínimas para que Euskal Herria pueda elegir libremente su futuro. Para que la sociedad vasca tenga la palabra el chantaje de hoy día, la hipoteca, las fronteras políticas y los obstáculos hay que hacerlos desaparecer. Para que nadie sustituya la palabra de la sociedad vasca, para que en todo lo que le corresponda tome parte directamente y decida.
Por lo tanto, ETA tiene como objetivo superar todas las fronteras y obstáculos antidemocráticos que ha puesto el Estado español a la Soberaníia de Euskal Herria, ofreciendo las condiciones mínimas para que se desarrolle un verdadero proceso democrático que tiene que ser la base de la construcción de Euskal Herria. Sólo en esa nueva situación tendrá la sociedad vasca oportunidad de expresar su opinión y de encauzar la capacidad de decisión que le corresponde.
"La alternativa KAS" surgió como un acuerdo de condiciones mínimas para superar el conflicto político. Tras la lucha de veinte años y dado que las condiciones políticas, económicas y culturales han cambiado, la actualización de la alternativa KAS se ha convertido en un quehacer necesario que la propia realidad exige. Y es necesario porque desde su formulación es una alternativa que le corresponde a toda la sociedad.

LA ACTUALIZACION DE LA "ALTERNATIVA KAS"
La propuesta base para la negociación que surje de la actualización de la alternativa KAS, alternativa democrática para Euskal Herria, exige dos marcos para negociar: uno entre Euskadi Ta Askatasuna y el Estado español, y el otro el que nos corresponde a tod@s l@s ciudadan@s vascos en Euskal Herria, mediante un proceso democrático sin limitaciones, con la capacidad de elegir entre todas las opciones.
El completo reconocimiento de Euskal Herria y el levantamiento de fronteras jurídico-políticas que ello supone es lo que hay que hablar y pactar con el Estado español, nada más. No le corresponde al Estado español decidir sobre la organización interna de Euskal Herria, sobre las relaciones que existen entre las dos partes de Euskal Herria bajo dominación de dos estados, sobre las condiciones del desarrollo del euskara, ni sobre un largo etc. Al Estado español le corresponde respetar lo que l@s ciudadan@s vasc@s queramos o decidamos.
Lo que debemos decidir entre l@s ciudadan@s vasc@s son todos aquellos temas que le correspondan a la organización y futuro de nuestro pueblo; para ello, además de los partidos, es necesaria la participación de toda la sociedad vasca.

PLANTEAMIENTO PRECISO: LO QUE HAY QUE PACTAR CON EL ESTADO ESPAÑOL
- Reconocimiento de Euskal Herria: Reconocimiento del Derecho de Autodeterminación y de la unidad territorial. El Derecho de Autodeterminación no es una posición política, sino un derecho democrático que nos corresponde como pueblo. Aunque tenga que decidirse entre l@s ciudadan@s vasc@s cúando, cómo y para qué se desarrolla este derecho, debemos garantizar la aceptación de ese derecho, pues es indispensable para que Euskal Herria decida su futuro con entera libertad. El reconocimiento de Euskal Herria supone superar la imposición de la división territorial actual, aceptando la unidad territorial, superando las divisiones institucionales. Cómo se lleve a cabo la unidad territorial, cómo se organice Euskal Herria... será decisión soberana de l@s ciudadan@s de Euskal Herria.
- Respetar los resultados del proceso democrático que se va a abrir en Euskal Herria. A la palabra del pueblo no hay que ponerle límites. Por tanto, el Estado español tendrá que aceptar que el desarrollo de ese proceso democrático, así como sus resultados, sean cuales sean, los deberá respetar.
- La condición mínima para encaminar ese proceso democrático es que tod@s l@s ciudadan@s vasc@s puedan tomar parte sin ningún tipo de presión. Por tanto una Amnistía General sin condiciones es imprescindible para ese proceso democrático, así como sus resultados, sean cuales sean, los deberá respetar.
- La condición mínima para encaminar ese proceso democrático es que tod@s l@s ciudadan@s vasc@s puedan tomar parte sin ningún tipo de presión. Por tanto una Amnistía General sin condiciones es imprescindible para ese proceso democrático, la excarcelación de tod@s l@s pres@s (tod@s l@s que están en cárceles españolas, francesas, o de otros países) y posibilitando el regreso de tod@s l@s exiliad@s. También es imprescindible tomar medidas para que las fuerzas armadas españolas no influyan en ese proceso.
Tras aceptar el Estado español lo que con él hay que pactar, para desarrollar el proceso democrático que hay que llevar a cabo en Euskal Herria, ETA anunciaría un "alto el fuego".

LO QUE SE DEBE DEBATIR ENTRE L@S CIUDADAN@S VASC@S
En los temas que nos corresponden a l@s ciudadan@s vasc@s en el proceso democrático tendrán que tomar parte sindicatos, organismos, movimientos sociales, fuerzas políticas, todo tipo de instituciones, en definitiva toda la sociedad, definiendo para ello opciones, debates y marcos de decisión. A lo largo de ese proceso habría que definir como mínimo estos temas: la ejercitación del Derecho de Autodeterminación (formulación, metodología, opciones, plazos...); formulación de la unidad territorial y el proceso para su construcción; las relaciones entre el conjunto de Euskal Herria; las competencias, sin limitaciones previas, de la nueva organización institucional a pactar; planificación para euskaldunizar Euskal Herria; modelos y planificaciones socio-económicas; desmilitarización de Euskal Herria (el papel del ejército --incluída su desaparición--, carácter y composición de las fuerzas policiales); derechos para la enseñanza, libertades democráticas...
Como hemos dicho, el objetivo de la negociación política entre Euskadi Ta Askatasuna y el Estado español es lograr el reconocimiento de Euskal Herria, para que este proceso sea realmente democrático. Ahora bien, la última decisión le corresponde a la sociedad vasca, que es insustituible.
Esta propuesta de negociación política que propone ETA para superar la actual situación entre Euskal Herria y el Estado español, es un instrumento que la sociedad vasca debe tomar en sus manos.
En la medida de que surjan nuevas condiciones y medios democráticos, ETA sin cejar en sus últimos objetivos políticos, la lucha por la independencia de Euskal Herria y una sociedad basada en la justicia social, adaptará su actuación a la nueva coyuntura del conflicto. Según se pacte y desarrolle la propuesta que presentamos, se superará el conflicto armado entre Euskal Herria y el Estado español.
(Euskal Herria, 20 de Abril de 1995)

Este es un manifiesto de la banda armada ETA cuyo objetivo es lograr la independencia de Euskal Herria. A lo largo de todo el texto se tocan temas como el de la aculturación, lo que es la cultura, el ejercicio del poder quién forma las sociedades... que veremos a continuación.
Al principio de este manifiesto, se habla de la imposición de proyectos políticos españoles en Euskal Herria que impiden a ésta desarrollarse y decidir por sí misma. Esto nos hace pensar en qué es una sociedad humana y qué la caracteriza.
Si partimos desde la base de que una sociedad humana es un grupo de personas que se relacionan entre sí más que con otros seres humanos, sí que podemos afirmar que el grupo de personas que vive en Euskal Herria es una sociedad.
Si a esto le añadimos que lo que caracteriza a una sociedad es la cultura y que esta no es más que la forma de organización que crean las personas que forman una sociedad para funcionar, es razonable hablar de una cultura vasca.
Sin embargo, si la cultura es la forma de organización de un grupo, ésta ha de abarcar aspectos como el ejercicio del poder, la administración de los recursos, la educación... En este manifiesto se reclama el derecho de una sociedad a poder decidir sobre todos estos aspecto, es decir, su derecho a desarrollar su cultura.
También en este manifiesto se habla de la lengua, un componente importante de la cultura, que en este caso, al depender la educación de la sociedad vasca del gobierno español, no se está fomentando. En el manifiesto, se habla también de aculturación (proceso por el cual una cultura en choque con otra, somete a la primera). Desde el franquismo, se vivió en Euskal Herria un proceso de aculturación: la imposición de una lengua, la eliminación de las instituciones propias, imposición de un sistema educativo...
Sin embargo, podría decirse que esta situación no cambió del todo con el fin de la dictadura. La constitución Española del 78 recibió en Euskadi una mayoría de abstención. La abstención se realiza cuando uno no se siente identificado con lo que le proponen. Lo que se propuso en el 78 fue una constitución española, una vez más se impide a Euskadi decidir sobre su forma de organización, realizar una constitución propia... Se le impide ejercer su cultura y se le somete a una forma de organización elegida por otros y que le es ajena.
Todo esto reforzado con la presencia del ejército español en Euskadi(militarización del territorio).
Lo que ETA reivindica en su manifiesto es la posibilidad de que la sociedad vasca se organice a su manera, desarrolle su cultura sin que le impongan otras formas, independencia a la hora de decidir cómo van a vivir.

Pierre Bourdieu

2007-11-07T01:12:00.000+01:00

... la sociología era la mejor cosa a hacer por mí, si no para sentirme en acuerdo con la vida, al menos para encontrar más o menos aceptable el mundo en el cual yo estaba condenado a vivir ...

Hem decidit extendre’s més amb aquest autor, ja que culmina, en part, amb aquesta nova manera d’entendre la sociogia que ens expliquen Durkheim i Weber. Així que farem una parada més biogràfica abans de passar a profundir en el seu pensament.

A la premsa li deien el “monstre de la sociologia”, nascut a un poble dels pirineus francesos, era un pensador força polèmic pel que hem pogut llegir d’ell. És clau per aquells que el segueixen i volen desxifrar aspectes de les societats en moviment. i també representava un referent pels moviments socials del neoliberalisme.

Va estudiar filosofía i va exercir de mestre, i com a pensador es dóna a conèixer cap als anys 60, amb la seva primera publicació. En aquesta va fer anàlisis detallats dels seus dos conceptes claus, com veurem més endavant: el capital cultural i el camp simbòlic.

Bourdieu pensava en la cultura com a un espai on es reprodueixen els fets socials, però també com algo a que posar resistència o innovació. Es pot dir que les ciències socials fins aleshores es presentaven de forma estructural que Bourdieu intentava criticar.

Veiem doncs, el seu primer concepte clau, l’habitus (principi generador de les pràctiques socials-Bourdieu). L’Habitus, és entés com al conjunt de aspectes que es posen en joc en la vida i comportaments humans diaris. Son valors i sabers, però son traspassats, es mantenen en el present i en el passat ; per tant a la pràctica és important observar com són encara de vàlids en les situacions socials, com canvien o com es mantenen en el joc quotidià. Es un concepte que lliga estretament la sociologia i la historia, ciència influent i present, segons Bourdieu en la sociologia. Portem una acumulació històrica, per entendren’s, que prén un paper actiu en la vida social.

“... la separación de la sociología y de la historia me parece desastrosa, y totalmente sin justificación epistemológica: toda sociología debe ser histórica y toda historia sociológica [...] lo arbitrario de la distinción entre historia y sociología es particularmente visible al nivel más elevado de la disciplina: yo pienso que los grandes historiadores son también grandes sociólogos.”

Bourdieu marcarà una diferencia entre espai físic i espai social, i el Camp, és on es conflueixen els diferents espais físics, formant-ne de socials. Proposa l’aplicació d’aquests dos conceptes alhora de fer estudis per relacionar diferents grups socials amb la cultura. I ens mostra cert caràcter psicològic en les seves teories.

Parlarà del gust com a responsable de les nostres actituts i idees, i aquí és on apareix l’altre concepte clau. Ja que allò que ens dóna la mesura del nostre gust és el nostre “Capital cultural” i son també els mercats que triem. Bourdieu estudia la diferencia d’habitus, en funció de la classe social de cadascú tenen un altre habitus.

Envoltats de vocabulari de Bourdieu, afegirem que no només existeix el capital cultural, existeixen molts tipus de capital, Bourdieu relaciona clarament el capital econòmic amb el cultural, aquell que té més diners realitza més activitats culturals. Les diferents espècies de capital que presenta Bourdieu determinen la posició social de les persones i del seu poder. Basant-se ens aquesta relació de conceptes, presentada de forma molt simple al nostre dossier, Bourdieu fa tot un anàlisis de les classes socials les seves relacions/activitats. Sorgiran doncs models de relacions per cada classe, i aquests models son els que marquen les diferencies en els “habitus” de cada classe.

Per últim, i per fer mostra de la vessant més moderna i actual que ens aporta aquest autor amb les seves teories crítiques, he afegit un fragment d’entrevista cercada a internet que es va publicar al 2002 a la revista Télérama, on sociòleg francés parla de la perillosa influència que la televisió té sobre els altres medis i sobre la pràctica del periodisme en general.

- ¿Existir es aparecer en la radio o en la televisión? - Actualmente, nadie puede iniciar una acción sin el apoyo de los medios. Tan simple como eso.
El periodismo termina dominando toda la vida política, científica o intelectual. Habría que crear instancias en las cuales investigadores y periodistas se critiquen mutuamente y puedan trabajar en conjunto. No obstante, los periodistas son una de las categorías más susceptibles: se puede hablar de los curas, de los patrones e incluso de los profesores, pero sobre los periodistas es imposible mencionar las cosas que llegan a hacer...
- ¡Es el momento de decirlo! - Hay una paradoja de base: es una profesión muy poderosa, compuesta por individuos muy frágiles. Allí se produce una notable discordancia entre el poder colectivo -considerable- y la fragilidad estatuaria de los periodistas, que se encuentran en una posición de inferioridad tanto respecto de los intelectuales como de los políticos. A nivel colectivo, los periodistas arrasan.
Desde el punto de vista individual, están en constante peligro. Constituye un oficio muy duro -no por azar hay allí tanto alcoholismo- y los jefecitos son terribles. No sólo se quiebran las carreras, sino también las conciencias, lamentablemente. Los periodistas sufren mucho. Al mismo tiempo se vuelven peligrosos: cuando un ámbito sufre, termina transfiriendo su dolor hacia afuera, bajo la forma de la violencia o el menosprecio.
- ¿Podría haber reformas en esa esfera?
- La coyuntura es muy desfavorable. En el campo del periodismo existe una competencia furiosa, en la cual la televisión ejerce una coacción terrible. Podrían ofrecerse miles de índices, como el de la transferencia de periodistas televisivos a la cabeza de órganos de prensa escrita.
Es la televisión la que define el juego: los temas de los que hay que hablar, qué personas son importantes y cuáles no. Con todo, la televisión, alienante para el resto del periodismo, está ella misma alienada, puesto que vive muy particularmente sometida a las imposiciones directas del mercado. (De manera general, si el sociólogo escribiera la décima parte de lo que piensa cuando habla con los periodistas -por ejemplo, sobre la fabricación de los programas-, éstos lo denunciarían por haber tomado partido y por su falta de objetividad, por no hablar de su arrogancia insoportable...) El que pierde dos puntos de rating se queda afuera. Esta violencia que pesa sobre la televisión contamina todo el campo de los medios. Se transmite incluso a los espacios intelectuales, científicos, artísticos, que estaban construidos en base al desprecio del dinero y a una indiferencia relativa a la consagración masiva. ¿Se imaginan a Mallarmé esperando ser reconocido en las calles y aplaudido en los meetings? Y sin embargo, esos pequeños universos, como la literatura o las ciencias, en las cuales se podía vivir como un desconocido y en la pobreza con la condición de ser estimado por algunos y hacer cosas dignas de realizarse, están actualmente bajo amenaza.
- ¿Cree que en las condiciones actuales de competencia los medios pueden escuchar sus razones?
- Sé que puedo parecer un sabiondo que viene a predicar la moral en un momento en que hay que salvarse como sea y en que el patrón de Libération (diario de gran circulación, vinculado al Partido Socialista, N. del E.) debe preguntarse todas las mañanas si habrá suficientes anunciantes para publicar su próximo número. Pero es precisamente esa crisis -y la violencia que exacerba- la que lleva a ciertos periodistas a pensar que estos sociólogos no están tan locos como parecían. Entre los periodistas son siempre los jóvenes y las mujeres los más afectados:
me gustaría que comprendieran un poco mejor por qué les pasa eso, que no existió necesariamente un error del jefecito -el cual, por su parte, no es demasiado sagaz, pero por eso se lo eligió-, sino que hay una estructura que los oprime. Esta toma de conciencia puede ayudar a soportar la violencia y a organizarse. Tiene la virtud de desdramatizar y proporcionar instrumentos para una comprensión colectiva.
- Usted describió los campos del arte y de la ciencia como universos que poco a poco van elaborando reglas. ¿Cómo puede ser que el periodismo no haya podido encontrar las suyas?
- En el universo científico, en efecto, hay mecanismos sociales que obligan a los sabios a comportarse moralmente, sean ellos "morales" o no. El biólogo que acepta dinero de un laboratorio para escribir una publicación sin ningún valor... Hay una justicia inmanente. Aquel que transgrede ciertas prohibiciones pierde. Se autoexcluye, se desacredita. Mientras que, en el campo del periodismo, ¿dónde puede localizarse un sistema de sanciones y recompensas? ¿Cómo va a manifestarse la estima hacia el periodista que cumple bien con su trabajo?
- Seguramente alguien lo acusará de querer un sistema dirigista, un comité central de los medios...
- Lo sé. Pero es todo lo contrario. La autonomía que predico ensancha la diferencia. Y es la dependencia la que genera uniformidad. Si las tres revistas francesas -L'Express, Le Point y Le Nouvel Observateur- tienden a ser intercambiables es porque están sometidas aproximadamente a las mismas coacciones, a las mismas encuestas, a los mismos anunciantes, que los periodistas se pasan unos a otros, y se roban entre sí temas o tapas. Cuando en realidad, si ganaran mayor autonomía respecto de los anunciantes -y de su propio ranking, la cantidad de ejemplares vendidos-, respecto de la televisión, que impone los temas importantes, se diferenciarían enseguida. Para limitar los efectos funestos de la competencia, llegué a sugerir, por ejemplo, que los periódicos crearan instancias comunes, análogas a las que se conforman en casos extremos -como en los raptos de niños-, cuando todos se ponen de acuerdo para hacer el black-out de la información. En estos casos extremos, los medios dejan a un lado sus intereses competitivos para salvar una suerte de ética común. Para otros temas que sólo se tratan porque otros lo hacen podríamos imaginar una especie de moratoria. En el caso de los libros, el fenómeno es asombroso. Muchos periodistas culturales están obligados a hablar de libros que desprecian, únicamente porque los demás los mencionaron, lo cual contribuye bastante al éxito irresistible de libros lamentables...
- Frente a estos medios que le disgustan, usted parece adoptar una actitud que puede criticarse:
la del desdén. ¿Por qué?
- Una actitud de repliegue, más bien. Pero no es mía exclusivamente. No conozco a ningún gran sabio, ni gran artista, ni gran escritor que no sufra en su relación con los medios. Es un verdadero problema, porque los ciudadanos tienen derecho a escuchar a los mejores. Sin embargo, los mecanismos de invitación y de exclusión hacen que los telespectadores se encuentren casi sistemáticamente privados de lo mejor.

Pierre Bourdieu va aportar grans canvis en la manera de veure, estudiar i tractar els fets socials, barrejant les formes de la psicologia social amb les de la sociologia d’altres investigadors. I pel que hem pogut comprovar, va ser un autor molt criticat i polèmic; però certament i vist des d’una perspectiva actual, es va anticipar a fets d’ara, va veure i exposar coses de caràcter molt real i factible si les continuem analitzant avui dia. Ens ha ensenyat la cara més hipòcrita de la societat actual i el seu funcionament i ho ha fet amb una estructura clàssica i correcta, amb una mirada crítica però molt reforçada per teories i exemples -com el problema de la globalització o la exclusió que genera el món modern i avançat, del poder mediàtic (com es pot veure a l’entrevista), del periodisme actual, etc.- i sempre des de la sociologia i des de la realitat.

Durkheim i Weber

2007-11-06T23:50:00.000+01:00

EMILE DURKHEIM: Teoria del Fets Socials.
Pel que fa a aquest primer autor, les seves idees son clares i poc flexibles. En matèria sociològica Emile Durkheim considera que l’objecte fonamental d’estudi son els fets socials, aquests son com coses (és el tracte que ell vol donar-li), i aquesta categoría diferenciarà la sociología de la filosofia. L’estudi ha de ser doncs, empíric.
A la seva obra es fa una distinció entre fets socials materials i no materials. Els primers seran més visibles que els segons.
“<<A veces el hecho social se materializa y llega a convertirse en un elemento del mundo exterior>>”.
De totes maneres Durkheim es centra en els fets socials inmaterials, que es corresponen amb el que avui en direm fets i valors, així doncs cultura. Les persones son actors en els estudis de Durkheim, i sota el seu vocabulari afirmem que els fets inmaterials son al cap de l’actor però de naturalesa menys primaria que per exemple els instints. Durkheim diferencia d’aquesta forma la sociologia de la psicologia. La primera s’interessa per fets que no son primaris.

Passem, després d’aquesta breu introducció, a recopilar els diferents nivells de fets socials que ell organitza dins la realitat. I en aquesta classificació cal dir que els materials estan per sobre dels inmaterials, ja que tenen influència sobre els segons. Comencem per veure quins son aquests:

Fets socials materials:
La societat
Components morfològics de la societat (canals d’informació per exem.)
Components estructurals de la societat (institucions)

Fets socials inmaterials:
Moralitat
Consciència col·lectiva: <<El conjunto de creencias y sentimientos comunes al término medio de los miembros de una misma sociedad, forma un sistema determinado que tiene vida propia: podemos llamarlo conciencia colectiva o común... Es, pues, algo completamente distinto a las conciencias particulares aunque sólo se realice en los individuos>>
Representacions col·lectives
Corrents socials.

Tot plegat, sota la teoria de Durkheim son òrgans que realitzen funcions per la societat, i crean així estructures de funcionament. “Estructuralismo funcional”.

En conclusió, podem veure que Durkheim va ser trencador amb certes idees dels positivistes que aportaven a la sociologia coneixements de psicologia, però cap anterior havia fet una definicó dels fets socials com ell, entesos com a meneres de fer i pensar externes a l’individu. Aquesta és la nova idea, i per aquí seguiran noves línies d’estudi.

MAX WEBER
Després d’haver d’abandonar l’ensenyament, Weber es va dedicar de ple a la sociologia i va fundar fins i tot una Societat.
És un autor contrari a les idees de Marx o dels positivistes, estableix una clara distinició entre ciències naturals i socials, a objectes diferents, tècniques d’estudi diferents afirma Weber.
Els seus objectes d’estudi tindran un caràcter intencional i el que interessa és també el que signifiquen. El caràcter serà sempre objectiu però Weber farà ús de la historia i l’antropologia per realitzar els seus estudis i fer-ho amb mètodes concrets.
Impressionat amb la intensa i llarga llista de fets socials en les relacions històriques entre els homes, creu impossible poder plantejar una explicació homogènea i universal sobre el comportament humà. Així que Weber el segmenta. Per Weber la historia no és un fet racional ni previsible, així que la seva investigació estarà lliure de judicis de valor.
Pel que fa l’acció social, aquesta és el seu màxim objecte d’estudi, serà per a ell, una conducta humana amb sentit i dirigida a l’acció de l’altre. Aquesta és una part important de la seva teoría, cadascuna de de les accions humanes té un sentit racional i afectiu, alhora que està condicionada sobre altres persones, transformant-la així en acció social. Podem realitzar accions individuals tot i estar en grup, Weber dóna molta importància als fins que perseguim amb cada acció. Aquestes son les 4 accions socials bàsiques que defineix Weber: Ho he trobat a una font d’internet i ho he enganxat directament, és un resum perfecte de la teoria de les accions socials que estem tractant.
La acción racional de acuerdo a fines.
La acción racional de acuerdo a HYPERLINK "http://www.monografias.com/cgi-bin/search.cgi?query=valores&?intersearch" valores.
La acción afectiva.
La acción tradicional.
La acción racional acorde a fines es fundamentalmente de características racionales.
La acción racional de acuerdo a valores son aquellas acciones que su móvil principal son HYPERLINK "http://www.monografias.com/cgi-bin/search.cgi?query=los%20valores&?intersearch" los valores de los sujetos sin considerar las consecuencias.
La acción afectiva se confunde con reacción frente a un estímulo pues responde a sentimientos (afectos positivos o negativos), sin que infiera lo racional.
La acción tradicional son las que se realizan acorde a valores adquiridos de la sociedad, equivalen a los ritos, a las normas de comportamiento social.

Evolució, difusió o desesperació?

2007-11-06T23:44:00.001+01:00

Un nen vestit amb roba de tergal es passeja per una plantació de cafè mentre el seu avi fa vudú a Franco en una cerimònica africana a la selva i l’alcalde del poble abusa sexualment de les dones de la tribu.
Tot això pot passar al mateix temps i en un mateix espai. Un petit centre cultural anomenat La Portuguesa, al Mèxic de postguerra civil espanyola. Jordi Soler va néixer en aquesta selva.

La tribu catalana
Un grup d’exiliats republicans de la Guerra Civil espanyola van anar a parar a la selva mexicana on van viure durant dècades compartint espai amb la comunitat dels nyagues, descendents d’africans, i la població local mexicana.
Morgan i Tylor tindrien un bon exemple de com l’evolució de la Humanitat no és tant evolució com adaptació al medi. Si no hi ha adaptació la vida es fa molt difícil. Als catalans que vivien a la selva no els servia de res portar els elegants i occidentals vestits de tergal ni als nyagues fer danses rituals per a salvar una collita. Malauradament, el ritual de vudú que els nyagues i els catalans van fer-li a Franco tampoc va tenir cap efecte immediat. “Aquel empeño por no entregarnos a la selva era ridículo” explica Jordi Soler.

Supervivència
El cas de la tribu catalana de La Portuguesa segurament crearia controvèrsia entre els Evolucionistes i Difusionistes del segle XIX i XX.
Pel que fa a l’evolució, la societat occidental, considerada com l’estadi més evolucionat de la Humanitat, en aquest cas no els va servir de massa. Jordi Soler explica “Una meningitis convirtió a Marianne en una loca. Y a mí me parece una metáfora del futuro de aquellos exiliados”. No els va servir de massa perquè es resistien al medi on van anar a parar: la selva i tots els seus habitants. Considerar-se independent al context en el que es viu pot ser perjudicial per a la salut.
De manera similar, els Difusionistes també tindrien alguns mals de cap si anéssin a parar a La Portuguesa de l’època de Soler. Afirmen que els humans no evolucionen, sinó que copien. “Mi abuelo guardaba (el muñeco de vudú) en una gaveta con un alfiler clavado en el corazón y otro en la cabeza. Pero al final de sus días lo negaba” diu Soler. Potser sí que copiem, però després normalment ho neguem.

Particularisme Històric i Funcionalisme

2007-11-06T23:29:00.000+01:00

Després de l’aparició del concepte d’antropologia a la segona meitat del sXIX i de l’inici de les diferents corrents d’aquesta ciència social, com són l’evolucionisme i el difusionisme, apareixen, a la primera meitat del s.XX, com a resposta a aquestes teories antropològiques, les idees de Franz Boas i Blanislaw Malinowsky, que a continuació exposem.

El Particularisme Històric
L’antropòleg nord-americà Franz Boas (1858-1942) posà les bases del que avui en dia considerem l’antropologia cultural i és fundador de l’escola relativista o americana.

Amb ell l’estudi de les cultures deixa de veure’s de manera general i passa a ser un procés descriptiu i comparatiu de la cultura d’un determinat poble, considerant-ne les característiques pròpies com un procés particular per a l’estudi del qual és imprescindible tan el treball de camp com l’inductisme, partir d’allò concret per arribar al coneixement d’allò general i fer-ho sobre el terreny.

El Particularisme Històric apareix com una crítica a les teories evolucionistes i difusionistes, pel seu mètode comparatiu on totes les cultures haurien de seguir el mateix esquema evolutiu, també perquè es considera la societat humana molt més complexa del que ells plantegen, a més, segons Boas, aquestes es basaven en una visió etnocèntica per això aposta per estudiar les cultures tenint en compte la seva pròpia història i trajectòria.

S’entén la cultura no com un ens universal sinó lligada a les particularitats de cada societat, coneixent el que representen els seus conceptes i comportaments per a ella, observant-la des dels propis ulls no des d’una mirada aliena, ja que no hi ha cultures inferiors ni superiors.

La gran aportació de l’antropòleg fou el Relativisme Cultural amb el qual introdueix el mètode científic al conviure amb els nadius de la cultura investigada i dominar-ne la llengua, en el cas de Boas va centrar els seus estudis en els amerindis (a la fotografia, Boas reproduint una dansa ritual).

Idees claus:
- Mètode científic.
- Mètode inductiu.
- Relativisme cultural.
- Treball de camp.

Punts febles del Particularisme Històric:
- Les cultures tenen infinits processos històrics.
- No només s’han d’estudiar les lleis generals sinó també les diferències.
- Sovint no hi ha fets històrics escrits per tant la història no es pot reconstruir.

El Funcionalisme
De la mà de l’antropòleg polonès Bronislaw Malinowsky (1884-1942) s’inicia aquesta corrent de l’antropologia com a revisió crítica a les idees exposades anteriorment pels evolucionistes i els particularistes històrics definint el que s’anomena l’escola britànica.

Per a entendre el Funcionalisme és imprescindible remontar-nos a les idees sobre el concepte de funció de Durkheim, que els funcionalistes entenen com aquells fets socials, és a dir, institucions destinades a cobrir les necessitats socials bàsiques i les necessitats derivades.
D’aquesta premissa parteix la Teoria de les Necessitats de Malinowsky:
la persona, en contacte amb el medi, ha de satisfer unes necessitats bàsiques. A diferència de la resta d’animals no ho fa a través de l’instint sinó de la raó, seguint l’esquema “Pensar, Sentir, Actuar” i usant la cultura com a mediadora de la satisfacció de necessitats.

La cultura és una totalitat equilibrada plena d’elements que s’interelacionen creant una analogia entre l’estructura social i l’orgànica. Així tota característica cultural té un sentit pràctic per a la societat que la manté, si algun element falla la societat la modifica per preservar l’estabilitat.

Una de les característiques més divergents respecte al particularisme és que expliquen la diversitat de les cultures a partir de les diferències en l’organització de la seva estructura i no a través dels canvis històrics. Es basen en l’estat sincrònic: l’ara, l’evolució i el progrés no són massa importants.

Per a realitzar els seus estudis es basen en el treball de camp i en l’etnografia moderna, de fet Malinowsky n’està considerat el pare i en va fer la distinció amb l’etnologia.

Dins del Funcionalisme hi ha dues branques:

Estructural Funcionalisme
Representada per Radcliffe-Brown i Evans-Pritchard.

Funcionalisme Pur
Representada per Malinowsky.

Idees claus:
- Teoria de les necessitats (P,S,A).
- Fets socials – institucions.
- Estat sincrònic.
- Treball de camp.

Punts febles del Funcionalisme:
- Al ser sincrònic obvia la importància de la història.
- L’ús d’informants pot portar a conclusions enganyoses.
- L’antropòleg, en primera persona, és la principal eina d’investigació.

888 contra 24/7

2007-11-04T14:22:00.000+01:00

Durant la Revolució Industrial, meitat s.XIX, les condicions laborals de la gent que treballava a les fàbriques eren infrahumanes. Horaris que arribaven a les 12-16h diaries, sense descans i rebent una retribució econòmica molt minsa. Aquest fet, obligava als més menuts a contribuir en l’economia domèstica, posant-se a treballar i privats de rebre l’educació. Els treballadors no gaudien de cap dret com a tals, eren pures peces de la cadena industrial, fàcilment substituibles i on cadascú s’havia de guanyar el lloc de treball a diari. Res era segur.

Aquest panorama, va fer que sorgissin revoltes obreres en defensa dels seus drets. L’1 de maig de 1886 es van alçar revoltes sota el lema dels tres vuits (8 hores de descans, 8 hores de feina i 8 hores d’educació). Es volia emfatitzar la necessitat que els treballadors tenien de descansar, de tenir temps lliure, de relaxar-se i alhora d’adquirir formació. Aquests esdeveniments acaben amb un fatídic desenllaç; 4 obrers són condemnats a mort per estar implicats en aquestes reivindicacions, són els anomenats Els 4 màrtirs de Chicago. Des de llavors, l’1 de maig dels anys posteriors, sota el nom del Dia del Treballador, es conmemora aquest fet i el significat de la revolta de la classe obrera.

És sorprenent veure com l’ésser humà del segle XXI és capaç d’esborrar tota aquesta història de lluita per uns drets laborals. Els obrers van revolucionar-se per tal de trencar les cadenes que l’esclavitzaven a la fàbrica. Actualment, és ell mateix qui se les torna a forjar per retrobar-se amb allò que el dominava.

Tenim un clar exemple en la notícia que presentem a continuació "La América insomne" ( La Vanguardia, 16/9/07). Actualment, el sistema que es promou als EEUU és el 24/7, 24 hores al dia, 7 dies a la setmana. Cada vegada més els sector serveis està més a disposició del client, afaborint que aquest pugui satisfer les seves “necessitats” a qualsevol hora del dia. És un peix que es mossega la cua; els Americans, per posar un exemple, acostumats a un nivell de vida alt, amb la seva casa de tres plantes, amb jardí, garatge, dos cotxes i demés… és un nivell de vida que si es vol mantenir, els ingressos també han de ser elevats. Una societat on es prima el valor econòmic per sobre altres valors com la familia, els amics,… Aquest fet fa que molts americans escurcin les seves hores de son per tenir més temps per dedicar-lo a la feina, obtenint així més capital. Molts són els que viuen fora de les ciutats i s’han de desplaçar, amb la despesa de temps que això comporta. Aquest canvi d’horaris és el que fa que els serveis també els adaptin per cobrir aquest ampli ventall de treballadors que entren a la feina molt dora. Enlloc d’optimitzar el temps, l’adaptem, fent així que ens oblidem de coses en què el temps no pot ser escurçat, com és el temps que dediques als amics, parella, fills,…

Tot i així, ens posen l’exemple d’EEUU, però també s’ha de tenir en compte la violació dels drets dels infants en certes parts del món, com passava amb la Revolució Industrial. Sembla com si haguéssim retrocedit en el temps. De tant en tant, ens arriben notícies de què grans multinacionals exploten a la població infantil de certes zones del món, aprofitant-se de la seva vulnerabilitat. Families pobres que no tenen per menjar, accepten que els més petits de casa treballin a qualsevol preu i horari per poder tenir quelcom de menjar a la taula. Una feina que com a infants no els hi pertoca però que es veuen obligats a fer.

Així doncs, hem sortit vencedors d’una lluita on s’aconseguiren drets pels treballadors, i nosaltres mateixos ens hem endinsat en la roda del consumisme i del capitalisme. Una roda on la producció és el més important. Tot val per mantenir un status de vida, que, al nostre entendre, poc servirà si no es cuida tot allò que els diners no poden comprar i que la feina ha fet oblidar.

Evolucionisme i Difusionisme antropològics

2007-11-04T12:32:00.000+01:00

L’EVOLUCIONISME ANTROPOLÒGIC

Al 1870 neix l’antropologia com una disciplina diferenciada de la sociologia amb una teoria, objecte d’estudi i mètode propis.
La primera antropologia s’anomena Evolucionisme. Basada en els estudis que en la biologia va fer Charles Darwin, l’evolució s’entén com un procés de selecció natural en el qual sobreviuen els més aptes. Tot i així, la idea de supervivència o lluita per a l’existència ja havia sigut elaborada per Malthus i Spencer, anteriors a Darwin.

L’evolucionisme postula que les societats evolucionen històricament de forma linial. En aquesta evolució, cada societat està en un estadi diferent, però totes tendeixen a anar en la mateixa direcció. L’estadi més evolucionat d’una societat és el de les societats europees del moment.
Lewis Henry Morgan al seu llibre Ancient Society va dividir l’evolució de la cultura en tres etapes principals: el salvatgisme, la barbàrie i la civilització. Idea que recull dels escrits de Montesquieu al segle XVIII, que ja apuntava a l’existència d’estadis en la evolució de la Humanitat.

Tot i que la teoria de Karl Marx s’oposés al darwinisme entès com una evolució cap a les societats “perfeccionades” europees, també es veu influïda per les idees de l’evolucionisme. Marx creu en una evolució i progrés on les cultures passen per etapes que desembocaran a un final de la història: el comunisme.

El mètode d’estudi de l’evolucionisme antropològic pretén explicar històricament els diferents estadis de la Humanitat. Per aconseguir-ho utilitza el mètode comparatiu: quines diferències hi ha entre una societat al llarg de la Història i quines diferències hi ha entre societats contemporànies. Aquest mètode entén la societat com a una, que esdevé en un procés linial guiat per la causalitat de les accions de les persones.

Lewis Morgan

Antropòleg que estudia la societat a partir del mètode evolucionista. Afirma que la Humanitat és només una en origen i per afirmar-ho explica l’evolució a partir de les institucions i factors que determinen l’estadi d’evolució en què esta cada societat.

Edward B. Tylor

Tot i creure que la Humanitat evoluciona linialment, assumeix que existeixen diferents cultures. La capacitat de supervivència, per tant, és donada per una cultura determinada que aporta una sèrie de coneixements als integrants d’una societat determinada en un context determinat. És, per tant, menys determinista que les teories de Morgan.

DIFUSIONISME

A començaments del segle XX els antropòlegs adopten una nova visió sobre les diferències i similituts entre les cultures. Creuen que no vénen donades per la intel·ligència de les persones sinó per la tendència dels humans a imitar-se entre sí. Per tant, les societats no evolucionen sinó que es copien les unes a les altres gràcies al contacte entre diferents cultures.

Aquests són els elements comuns que comparteixen les diferents escoles difusionistes, però cadascuna té les seves particularitats.

L’escola nordamericana està representada per A. Kroeber i Clark Wissler. Els antropòlegs adscrits a aquesta escola creuen que existeixen àrees culturals de difusió de coneixement. Es tracta d’àrees geogràfiques que comparteixen una cultura. Aquest coneixement cultural es difón del centre cap a la perifèria i així permet que les zones limítrofes es contagiïn de continguts culturals.
D’altra banda hi ha l’Escola Alemanya representada per Wilhelm Schmidt i Fritz Graebner. Creuen en l’existència de variats centres culturals que difonen el seu coneixement en cercles. D’aquesta manera diferents cultures entren en contacte i adopten coneixements d’una i altra cultura i d’aquesta manera, en construeixen una altra de diferent.
També existeix l’Escola britànica representada per G. Elliot Smith i William J. Perry. Tenen una visió històrica de la difusió cultural, la visió heliocèntrica. Creuen que la difusió del coneixement parteix de l’antic Egipte, que és la base de la cultura de tota la Humanitat.

Sociologia. Antecedents i Naixement

2007-11-03T14:45:00.000+01:00

ANTECEDENTS
- 1492: Descobriment d’Amèrica. Fruit de la búsqueda de nous passos que agilitzessin la comercialització entre Europa i Orient, es va descobrir Amèrica. D’aquesta troballa en sorgiren dues vies d’investigació; per una banda hi havia un clar interès per les riqueses materials que oferia el continent, i per l’altra també sorgí l’estudi de les persones que hi vivien; aquestes sortien de la concepció que fins al moment tenien del què era considerat “persona”, d’aquí que posaven en dubte quina “categoria” havien de tenir. Hi havia molts trets que els diferenciava del què havien vist fins ara, i d’aquí sorgí la necessitat de conèixe’ls, de saber què els diferenciava i què els unia coma a humans. Del descobriment d'Amèrica se'n genera riqueses i nous coneixements.

- s.XVII: Galileo, Descartes, Pascal i Newton, creen les bases de la ciència moderna. El seu mètode s’ha de basar en l’observació , obtenir regularitats, fer-ne deduccions i d’aquí formular lleis, basat en el principi de causalitat. Durant el s.XVIII adopten el mètode científic de Newton per qualsevol fenomen que es presenti, en qualsevol àmbit del coneixement.

Al s.XIX hi ha 3 fets que propicien la creació de la Sociologia:

- Il·luminisme (s.XVIII) Hi ha un interès sobre el món, sobre el què passa. L’il·luminisme sorgeix de la voluntat de trencar amb l’obscurantisme que la religió promou amb les seves explicacions dels “per quès” de la humanitat. Al veure que la observació de l’objecte d’estudi dóna altres justificacions, de caire empíric, que no estan contemplades a la Bíblia, es crea l’Enciclopèdia, com a font de coneixement creada pels homes. El coneixement de l’ésser pot ser abarcat per les persones (filòsofs). L’antropologia i la sociologia tenien el mateix interès; l’ésser humà integral.

- Revolució Francesa (1789), desordre polític El fet de néixer en una determinada classe social no ha de ser un fet que et marqui les teves llibertats. Tothom, sigui de la classe que sigui, ha de tenir les mateixes llibertats. Un podrà escalar a una classe social més elevada en funció de les seves capacitats i treball. D’aquí el seu eslògan “ unité, liberté, fraternité”.

- Revolució Industrial (meitat del s.XIX) desordre econòmic L’arribada de la màquina de vapor, la industrialització de les ciutats, fa que es necessiti mà d’obra barata i que molta població que vivia a pobles, emigrin a les ciutats. Aquesta afluència de persones provoca una serie de canvis en l’aspecte laboral. Gent que mai havia treballat per un sou ni en funció d’hores, ara ho farà i al servei de la producció. Hi ha una pèrdua de cohesió degut al caos del moment; els infants, per exemple, estan privats de l’educació, doncs també són cridats a les fàbriques. Amb tot hi ha una pèrdua de les estructures en què abans es basava la societat d’on provenien. Es trenca els mecanismes naturals de control per una raó de regularitat i consum, d’aquí que hi hagi una manca de referents amb el conseqüent desordre social. Apareix Burgesia i proletariat.

NAIXEMENT (s.XIX)
Donat el caos del moment històric, la Sociologia apareix per donar una resposta i restablir l’ordre. D’aquí que Compte intenta fundar una ciència per explicar les noves formes d’organització social, inspirada en la ciència de Newton, la ciència natural. La metodologia privilegia el punt de vista de l’observador . El sociòleg es torna molt important i es situa fora de l’escena amb la influència de com entén la societat. S’ha d’aconseguir l’equilibri on el desordre és perjudicial.

Els 2 objectius de la Sociologia segons Compte serien:

- Explicar allò que està succeint en un moment històric concret, mitjançant la informació que li donen.

- Donar respostes per retrobar l’ordre perdut. El seu estudi es basarà en les societats europees, deixant de banda les altres societats. Té un caràcter etnocèntric i ideològic.