Quan els excedents d'Occident alimenten els seus dissidents.

El dia 2 d’aquest mateix mes apareixia a El País un article titulat “El club de los comedores de basura”. En aquest se’ns convida a fer un tomb pels carrers de Nova York per acompanyar una colla de persones que han pres la iniciativa de “reciclar” els aliments que els supermercats i restaurants llencen cada nit als carrers de la metròpolis.

Des de la nostra quotidianitat el verb reciclar sembla que no inclogui els aliments i que se centri simplement en les campanyes municipals de classificació de residus. Però si anem a l’arrel i definició del mot, veurem que reciclar és tornar a introduir al circuit de consum productes obtinguts de residus, des d’un punt de vista ecològic del món, que s’enfoca des de tres vessants: la primera és la reducció del consum, la segona la reutilització i la tercera, el reciclatge en sí. Seguint aquest esquema el cas dels freegan, tal i com s’autodenominen els “recicladors d’aliments” apliquen a la perfecció aquestes premisses.

La majoria d’aquestes persones no es mouen per necessitat sinó per la seva consciència crítica. Entenen que la societat occidental està plena d’excedents, enfront d’un gruix d’altres societats on el que impera és la pobresa i la fam, tot i que no cal anar gaire lluny, ja que l’anomenat quart món (bosses de pobresa incloses socialment dins del primer món) arriba a l’esgarrifosa xifra de 2 milions de persones a la ciutat novaiorquesa. Per això, per responsabilitat social, es neguen a comprar aliments que després poden trobar a les escombraries.

I tot plegat encara té més sentit en un país com els Estats Units, on el 64% de la població té sobrepes i un de cada quatre habitants és obès. L’alimentació moderna urbana és desequilibrada i més si la sumem a una vida cada cop més sedentària, en aquest sentit el problema de la obesitat s’està convertint en una epidèmia als suposats països desenvolupats i per tant, en un problema de salut pública.

Però la seva crítica va molt més enllà de l’alimentació, també qüestionen el model cultural basat en la cultura de masses, producte de la societat de consum del món occidental (que exporta a la resta del planeta en forma de colonialisme cultural). A partir del segle XX, amb l’increment de la indústria, de la urbanització i del lliure mercat, tot es converteix en possible producte de consum massiu, i quan diem tot volem dir tot: el pensament, els somnis, les idees, els estils de vida, la vida privada...

Just what is it that makes today's homes so different, so appealing?

(Però què és el que fa a les llars d’avui en dia tan diferents, tan atractives?)

1956, Richard Hamilton Aquesta cultura té un lligam inqüestionable amb l’economia, s’aspira a la màxima rendibilitat, es fabrica a gran escala utilitzant la ciència, els estudis sociològics, el coneixement, la creativitat i la publicitat, sempre al servei de la producció d’objectes estandarditzats, carregats de valors i estereotips, fàcils d’assimilar per la classe mitja.

Per mantenir la cultura de masses és imprescindible que no s’enfonsi la societat de consum i que no s’aturi el desenvolupament d’un model socioeconòmic que potencia les desigualtats. Aquest model es va consolidar als anys ’50 als EUA i es va difondre arreu.

Humilment els freegan intenten frenar o almenys qüestionar aquest bucle, amb la seva pràctica quotidiana i subversiva basada en fer vaga de consum normalitzat. Però no és fàcil, la màxima coherència es basa en una fortalesa de conviccions ben arrelada, cosa que en la societat neoliberal, i més en una ciutat, és molt difícil d’aconseguir, les temptacions són vàries i molt llamineres, a cada passa trobes excessos i abusos, que et criden amb llenguatges psicològics molt elaborats.

Per aconseguir fer de la teoria la teva praxis és imprescindible cercar afinitats i teixir relacions cooperatives, de manera que puguis arribar a tenir una vida el més propera possible a allò que penses. Però hi ha molts àmbits de la vida on és realment complicat aplicar les idees crítiques, per això és imprescindible organitzar-se en grups on es comparteixin inquietuds i punts de vista.

Un bon exemple és el que ens mostra l’article. Buscant una proposta més proper, ens podem fixar en el cooperativisme, amb una gran trajectòria històrica a Catalunya.

Una cooperativa és un model associatiu i autònom on de manera voluntària s’uneixen persones per fer front a les seves necessitats, ja siguin econòmiques, socials o culturals.

El funcionament és horitzontal, la propietat és conjunta i l’estructura democràtica. Trobem tipologies variades de cooperatives: les laborals (des de fàbriques a buffets d’advocats), les de consum (normalment de productes d’alimentació biològics) o les de crèdits (les anomenades banques ètiques). I és que les cooperatives representen la forma més legítima d’empresa solidària i economia social.

I per acabar una recomanació cinematogràfica relacionada amb el tema desenvolupat:

Els espigoladors i l’espigoladora, d’Agnes Varda.

Els "Altres"

Qui són els Altres?

Es tracta d’un concepte filosòfic i psicològic molt treballat per l’antropologia.

S’és l’altre en funció de qui diposita la seva mirada sobre tu.

En aquest sentit hi ha moltes definicions de l’altre, potser tantes com cultures.

L’antropòleg enfoca els seus estudis sobre els altres, la seva és una mirada a la vegada propera i distant: normalment no forma part de la cultura que s’estudia sinó que des d’una distància cultural i social s’endinsa a analitzar-la, i per fer-ho necessita establir cert lligam amb l’objecte d’estudi, per tal de conèixer a fons les seves característiques. L’antropòleg per molt que domini la llengua i les costums d’un poble mai deixarà de ser l’altre per a aquest.

El mot alteritat es fa servir avui en dia a partir de la difusió que en va fer el filòsof Emmanuel Levinas (1906- 1995), en la seva obra Alteritat i Transcendència, intent de reconstruir el pensament ètic esfondrat a les dues Guerres Mundials. L’origen etimològic de la paraula ve del llatí alter , és a dir, l’altre entre dos termes, considerat des de la posició del jo. És aquell principi pel qual es canvia la pròpia perspectiva per la de l’altre, tenint en compte el seu punt de vista i percepció del món, els seus interessos culturals, ideològics... i sense suposar que la visió del jo és la única o millor.

És el descobriment que el jo fa de l’altre, a través del contacte directa amb l’altre es poden crear idees i imatges sobre aquest que abans o bé no es coneixien o bé s’establien sobre prejudicis. En general les persones tendim a percebre els altres exclusivament des dels nostres paràmetres, sense tenir en compte el desenvolupament de l’altre.

Per aconseguir establir correctament una relació d’alteritat és imprescindible l’empatia, aquella capacitat de vivenciar en el propi cos allò que sent, que viu l’altre, de manera que s’arribi, a través del diàleg, a una millor comprensió del seu comportament. És una habilitat per entendre els sentiments, les necessitats i els problemes de l’altre posant-nos al seu lloc, les persones empàtiques són aquelles capaces d’escoltar als demés. L’antropòloga hauria de ser en primer terme una persona empàtica, així podria desenvolupar correctament la seva tasca.

Sovint però trobem grans contradiccions en la feina duta a terme pels antropòlegs, com a tall d’exemple podem veure el servei a la C.I.A. que al llarg del segle vint ha ofert l’Associació Antropològica Americana, que per ex. va participar a l’Operació Camelot durant la guerra del Vietnam. Ara bé, hi ha altres casos, com el de Boas que es va manifestar públicament per refusar la participació dels EUA en la 1a G.M.

Aquests problemes ètics sorgeixen pel fet que els antropòlegs tenen més poder que les cultures que estudien, és per això que massa sovint s’ha fet servir aquesta disciplina com a colonialisme cultural amb grans beneficis econòmics.

Un altre exemple clar de manca d’alteritat és tot el procés de colonització de Llatinoamèrica i d’Àfrica per part dels europeus: dues o més cultures es troben, una s’imposa sobre l’altra sense intentar entendre les seves formes de vida. Tan sols per ser la cultura indígena, per tant l’autòctona, per tenir comportaments diferents a l’europea, aquesta es veu amb el dret de considerar l’altra com quelcom bàrbar i que cal modificar.

Si tornem al tema d’aquest apartat, veurem que la qüestió antropològica és sobretot i en primer lloc una pregunta sobre l’altre. Segons Krotz, en cada individu i en cada societat o grup humà, aquesta està present, i és que cap entitat pot existir aïlladament si no és en relació amb l’altre. Aquest és el referent per a la construcció de la identitat, del propi ego, ja que com afirmava Lacan:

“l’altre és al mateix temps cada altre subjecte per separat i tot el conjunt de subjectes que constitueixen la cultura i la societat des de l’origen de la humanitat.”

Cita Lacan també: “El "El subjecte (el jo) és parlat per l’altre; el subjecte és pensat per l’altre.”

Existim doncs, en funció de la percepció que l’altre té de la nostra identitat?

O com apuntava Sartre: “L’infern és la mirada de l’altre”?

La preocupació per allò que genera les diferències entre societat i societat és el principal interès iniciador de l’antropologia moderna. Tot i que tots els pobles comparteixen aquesta inquietud, és en l’occidental on, gràcies a condicions històriques i socials, ha agafat més importància, i amb ella el paper de l’antropologia.

A El problema del objeto de estudio de la antropología, de Julio Zino, cita:

“los otros, los particularismos, las diversidades se encuentran igualmente en

pleno corazón de la modernidad (...). La alteridad no representa una

esencia, una cualidad intrínseca que ciertas poblaciones o ciertas culturas

llevan inscritas en ellas. La alteridad debe ser considerada como una noción

relativa y coyuntural: se es “otro” solo en la mirada de alguien. (...) Las

categorías o grupos que aparecen diferentes lo son en relación a una

estructura dominante que las engloba y con la cual mantienen cierto tipo de

relación de demarcación y de oposición. Un pueblo de campesinos, una

sociedad “primitiva”, una minoría étnica o religiosa, una comunidad de

pescadores, un barrio de chabolas, etc. Forman todos parte de conjuntos

mayores que les envuelven, por ejemplo, la sociedad industrial, un espacio

político nacional, una economía de mercado, una aglomeración urbana, etc.”
(Kilani, 1996:27).

Quan parlem dels altres entrem en conflicte amb la nostra pròpia cultura?

Sí, per por, per ignorància i per manca d’interès, i més si tenim en compte que també hi ha altres dins de la pròpia cultura, per tant el conflicte és inherent a la societat contemporània, multicultural i plena de contrastos en la que vivim.

Per acabar,
els altres som nosaltres.

* * *

Declaració Universal dels Drets Humans

Podem relacionar el concepte de l’altre amb l’aparició de la Declaració Universal dels Drets Humans, ja que neix després de la desfeta moral de la II Guerra Mundial i per por que la Història repetís episodis cruels com l’Holocaust, exemple clar de com els considerats els altres (des d’un punt de vista xenòfob), els jueus, són assassinats.

L’Assemblea General de les Nacions Unides, en la seva resolució del 10 de desembre del 1948 a París, va establir l’aprovació d’una sèrie de documents que recollien les eines bàsiques per a la defensa dels Drets Humans.

La Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH) està composta per trenta articles sobre drets polítics, socials, culturals, civils i econòmics.

Alguns exemples d’aquests articles:

Articles 1 i 2:

Aquests recullen principis bàsics en els que es fonamenten els drets de:
llibertat, igualtat, fraternitat i no discriminació.

“Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets,
i dotats com estan de raó i consciència, han de comportar-se fraternalment
els uns amb els altres.”

Articles del 3 al 27: Aquests recullen drets de caràcter personal.

“Ningú estarà sotmès a esclavitud. L’esclavitud i la tracta d’esclaus estan prohibits en totes les seves formes. Ningú serà sotmès a tortures ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants. Tota persona acusada de delicte té dret a la presumpció d’innocència mentre no es demostri la seva culpabilitat.”

Articles del 12 al 17: Aquests recullen drets de l’individu en relació amb la comunitat.

“Tota persona té dret a sortir de qualsevol país, inclòs del propi, i tornar al seu país. Tota persona té dret a la propietat, individual i col·lectiva.”

Articles del 18 al 21: Aquests recullen drets i llibertats polítiques.

“Tot individu té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les seves opinions, el d’investigar i rebre informacions i opinions, i el de difondre-les, sense limitació de fronteres, per qualsevol mitjà d’expressió.”

No cal dir que aquests exemples d’articles ens serveixen per adonar-nos que, seixanta anys després d’aquesta “declaració d’intencions”, no s’estan complint en absolut. I que no sembla que ara com ara hi hagi voluntat política (o seria millor dir, econòmica) d’aplicar la DUDH arreu del planeta, només cal mirar a casa nostra i veurem com s’incompleixen un a un aquests drets fonamentals.

* * *

Annex sobre el llibre Els Papalagi de Tuiavii de Tiavea.

Què passaria si per una vegada els papers s’invertissin i l’objecte d’estudi antropològic deixessin de ser els Altres dels occidentals i esdevinguéssim nosAltres els estudiats?

Això és el que succeeix al llibre Els Papalagi (Els homes blancs). Editorial Integral, Barcelona, 1988

El 1914 fugint de l'horror de la Primera Guerra Mundial, l'alemany Erich Scheurmann arriba a Tiavea, poble de l'illa samoana d'Upolu a Polinèsia (Oceà Pacífic).

Aquí entra en contacte amb Tuiavii, cap de la comunitat illenca, i inicia una amistat amb ell. El samoà li mostra els "estudis antropològics" que ha elaborat i redactat sobre els seus congèneres europeus arrel d’un viatge pel vell continent. Empès per un esperit curiós, va decidir anar a conèixer de primera mà el modus vivendis occidental.

Són un conjunt de discursos que Tuiavii va formular a la seva comunitat per explica’ls-hi tot allò que havia vist de la vida europea i a la vegada, amb un caràcter clarament antioccidental, convènce’ls que la seva vida a la illa no tenia res a envejar a la que duien els blancs, ans al contrari.

Carregat d’ironia franca, amè i amb exemples quotidians, la seva visió ens serveix, quasi cent anys després, per qüestionar-nos el nostre model de societat.

De fet, s’ha afirmat que Els Papalagi és el primer escrit antiglobalització.

Alguns dels títols dels seus discursos són:

"El metall redó i el paper tosc”, "Els papalagi no tenen temps", "Professions dels Papalagi i la confusió que se'n deriva" o "La malaltia del pensament profund".

Com podem veure, en el procés que va fer Tuiavii per a realitzar aquest estudi crític, seguia una orientació antropològica:

La primera fase va consistir en viatjar al lloc per a investigar com viuen els “exòtics” europeus.

La segona fase es desenvolupà un cop tornat de “l’expedició científica”, és quan reflexiona sobre tot allò que ha vist i arriba a unes conclusions.

La tercera i última fase és la de “divulgació científica”, quan va transmetre als membres de la seva comunitat les seves descobertes, per tal d’enriquir la seva cultura i ajudar-los a tenir una visió més completa del món.

Podem afirmar sense ets i uts, que Tuiavii de Tiavea podia fer la “competència” als aventurers antropòlegs britànics de principis del s.XX.

És molt interessant fixar-nos en els comentaris que fa Erich Scheurmann al pròleg de l’edició que ell mateix va dur a terme de Els Papalagi.

Parla sobre el vincle que estableix amb el cabdill samoà:

una clara relació entre el jo europeu i l’altre polinesi, a la vegada que hi ha una reciprocitat, entre el jo polinesi i l’altre europeu.

També cal destacar els exemples de la tasca de l’antropòleg comentats per l’alemany.

Per fer-nos-en una idea citem trossos d’aquest pròleg i a continuació fragments de diferents capítols del llibre, que il·lustren el que hem estat comentant fins ara:

“A través de sus ojos nos miramos y nos vemos desde un punto de vista que de ningún otro modo podríamos percibir. Ciertamente habrá gente, especialmente monstruos culturales, que juzgarán su visión infantil, quizás incluso ignorante; pero aquéllos que tenéis más mundo y sois más humildes, seréis movidos a la reflexión y a la autocrítica por mucho de lo que se os va a decir.

Fui su vecino durante algo más de un año, siendo un miembro de la comunidad de su pueblo, pero Tuiavii sólo me tomó como confidente cuando llegamos a ser amigos. Después de haber superado, incluso olvidado, al europeo que hay en mí, cuando él se hubo convencido de que yo estaba maduro para su sabiduría sencilla y de que no me reiría de él (algo que nunca hice), solamente entonces decidió que merecía la pena que escuchara algunos fragmentos de sus escritos. Me los leyó en voz alta, sin ningún patetismo, como si fuera una narración histórica. Aunque solamente fuera por esa razón, lo que estaba diciendo trabajaba en mi mente y daba origen al deseo de retener las cosas que había oído.

Sólo mucho después me confió Tuiavii sus notas y me dio permiso para traducirlas al alemán. Pensó que yo quería usarlas para mis estudios personales y nunca supo que la traducción sería publicada, como sucedió. Todos estos discursos no son más que toscos borradores y juntos no forman un libro bien escrito. Tuiavii no los ha visto nunca en ninguna otra forma. Solamente cuando tuvo todo el material archivado cuidadosamente en su cabeza y todas las ideas claras, quiso empezar su “misión”, como él la llamaba, entre los polinesios. Yo tuve que abandonar las islas antes de que empezase su informe.

«Vosotros, compañeros, pensáis que podéis mostrarnos la luz", me dijo cuando estuvimos juntos por última vez, «pero lo que realmente hacéis es tratar de arrastrarnos a vuestra charca de oscuridad"

Los papalagi son pobres a causa de sus muchas cosas.

“También podéis reconocer al Papalagi por su deseo de hacernos sabios y porque nos dice que somos pobres y desdichados y que estamos necesitados de su ayuda y comprensión, porque no poseemos nada.

Los Papalagi turban de todos los modos posibles sus mentes y enloquecen pensando que el hombre no puede vivir sin cosas, como no puede vivir sin comida.

Los que tienen pocas cosas se llaman a sí mismos pobres o infelices. Ningún Papalagi canta o va por la vida con un destello en su mirada cuando su única posesiones un recipiente de comida como hacemos nosotros. Si los hombres y mujeres del mundo de los blancos residieran en nuestras cabañas, se lamentarían y afligirían, e irían a buscar rápidamente madera de los bosques y caparazones de tortuga, vidrios, fuerte alambre y llamativas piedras y mucho, mucho más. Y moverían sus manos de la mañana hasta la noche, hasta que la choza samoana estuviese llena de objetos enormes y pequeños que se rompen fácilmente y son destructibles por el fuego y la lluvia, y que por esto deben sustituirse todo el tiempo.

Cuantas más cosas necesitas, mejor europeo eres.

Ahora el hombre blanco quiere hacernos ricos trayéndonos todos sus tesoros, sus cosas. Pero esas cosas son como flechas envenenadas, que matan a aquéllos en cuyo pecho se han introducido. Una vez oí, por casualidad, decir a un hombre que conoce bien nuestras islas: «Vamos a forzar nuevas necesidades en ellos». ¡Las necesidades son cosas! Y aquel sabio dijo más: «Entonces podemos ponerles a trabajar también fácilmente». Quería decir que tendríamos que usar la fuerza de nuestras manos para hacer cosas, cosas para nosotros mismos, pero principalmente cosas para los Papalagi. Debemos estar también cansados, encorvados y grises.”

“Los Papalagi tienen una manera extrañamente confusa de pensar. Siempre se están devanando los sesos, para sacar mayores provechos y bienes de las cosas, y su consideración no es por humanidad, sino sólo por el interés de una simple persona, y esa persona son ellos mismos.

Sí, en este documento debe mencionarse que no sólo se pide el metal redondo y el papel tosco para casi todo; también puedes obtenerlo haciendo casi nada. Lo único que tienes que hacer es realizar una acción que en Europa es llamada «trabajo». «Trabaja y tendrás dinero», es la norma común europea. Existe, sin embargo, una gran injusticia que el Papalagi tiende a ignorar, y que no considerará porque significaría reconocer esta injusticia. No toda la gente que tiene mucho dinero también trabaja mucho. (Naturalmente a todo el mundo le gustaría tener mucho dinero sin tener que trabajar por ello). Así es como funciona; tan pronto como un blanco tiene suficiente dinero para su comida, su cabaña y su estera, y un poco para ahorrar, por ese poco deja a su hermano trabajar con él.

Empieza dejándole hacer el trabajo que pone sus manos toscas y sucias. Le deja que limpie la suciedad que él hace.

De este modo él o ella ganan tiempo para hacer un trabajo mayor, más importante o más agradable, por el que reciben más dinero y no tienen que ensuciarse las manos o fatigar sus músculos. Si él es un constructor de botes, ellos tienen que ayudarle a construir botes. Del dinero que él gana con el trabajo de otro hombre, dinero que con todo derecho debiera pertenecer a este hombre, aparte la mayor parte y tan pronto como puede, alquila a otro hombre para trabajar por él y más tarde a un tercero; más y más hermanos están construyendo botes para él, algunas veces hasta más de cien.”

L’audiència de masses

Article de La Directa – Mónica Terribas – 18/4/2007 – “El periodisme emmadrit i al servei de l’amo”

Eduardo Galeano – El libro de los abrazos”

La televisión/2

La televisión, ¿muestra lo que ocurre?

En nuestros países, la televisión muestra lo que ella quiere que ocurra; y nada ocurre si la televisión no lo muestra.

La televisión, esa última luz que te salva de la soledad y de la noche, es la realidad. Porque la vida es un espectáculo: a los que se portan bien, el sistema les promete un cómodo asiento.

La televisión/3

La tele dispara imágenes que reproducen el sistema y voces que le hacen eco; y no hay rincón del mundo que ella no alcance. El planeta entero es un vasto suburbio de Dallas. Nosotros comemos emociones importantes como si fueran salchichas en lata, mientras los jóvenes hijos de la televisión, entrenados para contemplar la vida en lugar de hacerla, se encogen de hombros.

En América Latina, la libertad de expresión consiste en el derecho a pataleo en alguna radio y en periódicos de escaso tiraje. A los libros, ya no es necesario que los prohíba la policía: los prohíbe el precio.

La televisión/4

(...)

La televisión se propone adular a los que mandan en el río de la Plata, pero sin quererlo cumple una ejemplar función educativa: nos muestra las altas cumbres y en ellas delata la tilinguería y el mal gusto de los triunfantes cazadores de dinero.

Debajo de la aparente estupidez, hay verdadera estupidez.

L’article de la Mónica Terribas recull molt bé els concepte que vam comentar a classe sobre l’audiència de masses. Denúncia la poca llibertat d’expressió que hi ha avui en dia en els mitjans de comunicació, i no perquè “siguem en un temps on imperin la censura, ni on els telèfons mòbils es despengin (...). La dinàmica dels negocis ja fa aquesta feina tota sola”. “Investigar, aprofundir i fins i tot descartar vol dir temps. I aquest temps de recerca d’una informació inèdita pocs mitjans de comunicació estan disposats a pagar-lo.” Explica molt bé perquè rebem un missatge tan simplificat, homogeneïtzat i globalitzat on prima més allò que atrau l’audiència que no pas “continguts que generin més coneixement de la realitat”. Creen realitats i transmeten una imatge de la realitat distorsionada. Un exemple seria el cas de la vinyeta on un dels personatges és testimoni d’un esdeveniment que la premsa no explica tal i com ell ho va viure. Els mitjans de comunicació decideixen quina és la realitat de tothom i aquesta és la que tothom es creu. Això es refereix tant al què i al com ho expliquen perquè com bé diu Eduardo Galeano “res no passa si la televisió no ho mostra”. I aquí és on agafa importància la reflexió de la Mónica Terribes quan afirma que “el pitjor enemic de la llibertat d’expressió és no disposar de la informació i no ser-ne conscient: el desconeixement del que passa en el nostre entorn.”

Falta esperit crític i també plantejar-nos que quan es parla d’audiència, ens referim al conjunt de tots nosaltres. Perquè ens atrauen més les informacions simplistes, sense gaires complicacions? Aquí els clients, els consumidors d’informació, tenim poder per canviar-ho, podem exigir més qualitat si realment la volem. Podem ser selectius i crítics.

L’ocupació i el principi de la propietat

El cas de Can Masdeu

Informació recollida de la web www.canmasdeu.net:

Can Masdeu és una antiga leproseria okupada que es troba en una de les darreres valls no urbanitzades del Parc de Collserola.. El projecte va començar el Desembre de 2001 i va resistir un intent de desallotjament l'Abril de 2002. Tanmateix, la casa està encara sota amenaça de desallotjament. El Febrer de 2005 va conèixer la sentència del judici civil que ha interposat la Fundació Hospital de Sant Pau (propietària de la finca, i gestionada per la Generalitat de Catalunya, l'Ajuntament de Barcelona i l'Arquebisbat). En aquests moments viuen a la casa al voltant d'unes 24 persones.

El projecte inclou un centre social amb una sèrie d'activitats que donen vida a la vall, i que convida a experimentar altres formes de relacions.

És a més una forma de defensar la vall davant l'incessant avenç urbanístic de la ciutat de Barcelona, que amenaça la serra de Collserola amb innombrables projectes de "modernització".

Als horts de la casa es conrea la majoria dels vegetals que mengen, compren el menjar sec a cooperatives ecològiques, van en bici, tenen un lavabo compostable, una dutxa amb aigua escalfada amb col·lectors solars, es classifiquen les escombraries en uns 8 tipus per reutilitzar i reduir els que es tira, es neteja l’aigua en un sistema d’aigües grises, etc...intentant reduir el seu impacte social i ecològic el més possible, aplicant alguns principis de permacultura.

També hi ha un complet taller de bicicletes, un forn de llenya, un forn de ceràmica, una cuina solar, un taller de cerveses, una bici-rentadora, i unes 20 gallines que també formen part de la casa.

Centre Social
L'antiga masia de Can Masdeu va ser abandonada durant gairebé 50 anys, el 2001 va ser ocupada i rehabilitada com a habitatge i centre social rural i urbà.

Actualment formen part del Centre Social de Can Masdeu:
. Els Horts Comunitaris
. El PIC
. Els GACs
. L'Educació Agroecológica
. L'Oficina Rurbana
. El Rurbar

Aquests grups es reuneixen trimestralment en assemblea per coordinar-se i planificar les activitats que es donen en la Vall de Can Masdeu.

Els Horts Comunitaris és un grup que treballa les diferents parcel·les d'hort de la finca de Can Masdeu; s'organitza en comissions i es reuneix en assemblea una vegada al mes (en principi el primer diumenge de cada mes a les 10 h). Nosaltres, com casa, formem part del grup i de l’assemblea com qualsevol altra parcel·la d'hortolanes, amb actualment tres persones que ens representen. Recentment s'han reelaborat els principis ètics i les "regles" del grup i estaria bé que tots els llegíssim per estar informades i poder seguir el procés de més prop així com aportar idees, crítiques o qualsevol cosa que ens sembli oportú. L'economia dels horts s'autogestiona independentment de la casa i dels altres projectes, a través de les aportacions mensuals i de caràcter puntual de les hortolanes.

El PIC engloba els tallers, trobades i activitats que es realitzen cada diumenge en el centre social. També els diumenges s’obre el rurbar, es venen productes d'autorenda, es fa la ruta guiada pel centre social i s’obre l'oficina rurbana i la botiga lliure (encara que qualsevol que passi per casa hi pot accedir sempre que vulgui).

Els GACs són Grups d'Autoaprenentatge Col·lectiu. Actualment estan en funcionament els següents GACs:

. Horts
. Pa
. Cervesa Fes-t'ho teu
. Bicicletes
. Circulo de Mujeres
. Spirulina (actualment hivernando, fins a març)
. Contact-improvització

L’educació Agroecológica s'ofereix als grups de nen@s i a joves perquè aprenguin a interaccionar amb els cicles de la matèria, l'energia i l'aigua; se centra en l'hort que hi ha darrere del PIC. Les activitats es realitzen els dos primers divendres de cada mes per a grups escolars i alguns caps de setmana per a grups no escolars; poden ser de matí, de tard o de tot el dia. S'autogestiona econòmicament a través de les donacions voluntàries dels grups que participen de les activitats.

L'Oficina Rurbana és una eina concreta amb la finalitat de repoblar el camp i conrear la ciutat. Aquí podràs trobar un centre de documentació i la distri rurbana. A més hi ha un banc de llavors, i la finestra al camp amb directoris de diversos col·lectius a nivell global, estatal i català.

Can Masdeu. Una experiència rurbana - (Gran Angular, TVE2, 2006)

(link per descarregar-se el documental: http://www.nodo50.org/rebeldemule/foro/viewtopic.php?t=1041&highlight=rurbana)

Comentaris del documental:

“El que és realment surrealista són les hipoteques. Nosaltres ens estem justificant perquè estem ocupant i fent algo fora de la normalitat imposada i encara que no vulguem ens estem justificant. El que sembla surrealista perquè em sembla injustificable és que havent-hi 70.000 cases buides, les típiques dades, que hi ha una quantitat de mercat artificial, preus que no tenen res a veure amb la necessitat sinó amb una creació artificial de preus en base a restringir l’oferta, tot això és el que es considera normal i el que es majoritari i l’okupacio es considera una raresa. Per mi jo començaria per aquí, per normalitzar l’ocupació, perquè per a mi és una opció en la situació normal absolutament lògica”.

“L’ocupació en primera instància és una resposta al valor suprem de la propietat privada, si algun dret està defensat a nivell legislatiu és el dret a la propietat, perquè l’exerceixin amb totes les seves conseqüències, en facin us o no.. aleshores una primera definició o resposta com a ocupació és intentar satisfer un dret o una necessitat bàsica com és tenir un sostre, una casa on viure, un espai on aixoplugar-te tenir una vida pròpia, íntima i fins i tot familiar. L’ocupació respon a la dificultat que avui en dia significa accedir a un sostre, una vivenda”.

“Jo parlaria de l’accés digna a una vivenda digna. De què serveix un accés on t’hi estàs deixant la vida. Aquí és on jo crec que l’ocupació no només busca una vivenda digna sinó busca arribar a aquest dret d’una altra manera, arribar col·lectivitzant, sense un intercanvi monetari, qüestionant el treball esclavitzat, ... L’alternativa està molt en tota la gent que aconsegueix viure al marge de tota la lògica del mercat, no és només els okupes, no és una marca de resistència exclusiva. És compartit per moltes sensibilitats, des de l’ocupació fins a gent que està intentant fer una agricultura de mercats locals, de proximitat, en la qual tu no vius només per produir un producte sinó que estàs tenint una granja diversa amb tota mena de producció, que és el que també intentem aquí a Can Masdeu.”

“Parlem d’autogestió, passar del mercat i intentar autogestionar-te les teves necessitats, fent-ho col·lectivament perquè sinó és molt difícil. sempre difícil de sortir del tot perquè hi ha coses que pràcticament són impossibles d’autogestionar-te. L’ocupació és una eina per poder sortir d’això perquè en el moment en que tu no necessites invertir uns diners en un espai on poder estar, no necessites perdre el temps que necessitaries per guanyar-los i aquí és on pots començar...” “La primera autogestió és l’accés a la terra o a l’espai per poder autogestionar-te la resta de coses.”

La resistència sempre s’ha donat als marges, i els marges sempre pot ser del teu propi temps. L’ocupació obra un gran espai i altra gent també obra d’altres en altres àmbits, l’ocupació és una xarxa de resistències a molts nivells, fins i tot de gent que no es consideraria mai un resistent. I això a Can Masdeu ho respirem constantment. Ve gent de tota mena, i tots comparteixen aquell puntillo de dir “el que m’omple és venir aquí i no anar a Isla Fantasía”

“tots portem una motxilla amb un bagatge cultural que va difícil viure en comunitat però a la vegada ho portem a dintre i és super gratificant. La comunitat potencia que tots puguem tendir a satisfer les nostres necessitats a tots els nivells.”

El moviment okupa transgredeix a priori el dret a la propietat des del moment que un col·lectiu de persones invaeixen un espai que no és seu. Però aquesta mirada no deixa de ser molt simplista. En veritat l’okupació és un moviment que vol posar en evidència i denunciar una problemàtica social molt concreta, a la que els membres de Can Masdeu fan referència en el documental. La propietat és un dret però gaudir d’un sostre on poder viure dignament també és un dret i encara més essencial i fonamental per a tota persona. Avui en dia, aquest dret s’ha convertit en una mercaderia amb la que es pot especular, i s’han oblidat que hi ha en joc el benestar dels individus. Paraules textuals, “l’okupació és una resposta al valor suprem de la propietat privada (...); respon a la dificultat que avui en dia significa accedir a una vivenda.”

Can Masdeu portava desocupada 50 anys i encara ara estaria inactiva perquè la Generalitat i l’Ajuntament no saben que fer-ne o volen esperar a que es revaloritzi el preu. I a l’hora, la ciutat està falta de vivendes accessibles, de serveis culturals, d’activitats pedagògiques... i els mateixos governants tenen espais on es podrien desenvolupar i originar tots aquests aspectes i no els fan servir.

Ens ensenyen a respectar el dret a la propietat, a no fer ús de coses que són dels altres, però entre línies també ens estan provocant amb discursos polítics fent creure a la mateixa societat que estan fent tot el que poden per als ciutadans i ciutadanes.

Aquests 6 anys d’ocupació han permès no només que unes 25 persones poguessin viure dignament sinó que s’han elaborat tallers, activitats, serveis que han donat un servei molt beneficiós per a la gent del barri i públic en general. Ha quedat demostrat que transgredir el dret a la propietat de vegades no és tan incívic (com ara diria l’Ajuntament de Barcelona) sinó tot el contrari és més aviat un acte de civisme (per utilitzar el seu mateix concepte). D’acord amb la seva opinió és més surrealista i anormal que es permeti que un espai tan gran quedi abandonat durant 50 anys quan hi ha tantes mancances i demandes socials no satisfetes.

Personalment, recolzo aquest moviment per la importància de denúncia social que té. Calen reaccions (com diria Durkheim) perquè la societat reaccioni i s’adapti, en cas contrari ens deixaríem portar com un ramat d’ovelles per la voluntat de la classe política que només mira pels seus propis interessos i no pels interessos d’aquells i aquelles que representen.

Casos similars són:

- els del MST (Moviment dels Sense Terra) a Brasil, amb 50 anys d’història. Reclamen i ocupen aquelles terres que porten més de 20 anys improductives, ja que el dret a menjar està per sobre del dret a la propietat. A Brasil un 80% de les terres estan a mans del 10% de la població (dades aproximades).

- Els de les patents dels medicaments. Xoquen el dret a la propietat intel·lectual amb la salut de les persones. El problema ve quan alguns s’aprofiten d’aquest dret per trure’n un profit econòmic sense tenir en compte les persones i superant els límits dels altres drets fonamentals.

Els principis bàsics de l'organització social

Existeixen també uns principis que són específicament humans, i que tenen a veure amb la cultura, amb aquesta capacitat simbòlica que tenim els essers humans de donar significat.

El contracte
El contracte és un acord vinculant d’intercanvi, tant pot ser formal o no formal. Saps que si dones, rebràs alguna cosa de l’altra persona. Hi ha implícita una acceptació de regles i una obligació. En general, la societat humana es regeix per acords, i quant més augmenta la dimensió social, més importància agafa el contracte.

La posició i el rol
La posició determina els llocs que ocupa cada individu en un espai de relacions socials i marca les pautes de com s’ha de relacionar i actuar amb les demés persones. El conjunt de les diferents posicions de cada individu representa la seva definició social. El rol és el comportament esperat segons la posició que ocupa en aquest espai social, és la part interpretativa.

L’individu ha aprés com comportar-se socialment en un espai, i segons la posició el grup ja espera que es comporti d’una determinada manera.

La classificació
Les clasificacions són estructures, generalment inconscients, que utilitzem per a orientar-nos i actuar en la nostra vida quotidiana. Ens determinen quines són les coses que ens interessen més i quines menys. No mostrem el mateix interès per tot, tenim certes prioritats. I per això podem valorar, prendre decisions, escollir, sentir-nos segurs...

Classifiquem les persones segons criteris com el sexe, edat, nivells d’ingressos, pertinença a grups, idees, maneres de fer, origen social, color de la pell, aspecte exterior, llengua... El caràcter col·lectiu d’aquest procés és el que origina la classificació de la societat per classes.

La propietat
El principi de propietat va més enllà del principi de territorialitat. És l’atribució de drets sobre les persones, territoris, coses, idees., etc. Es sosté en un reconeixement recíproc i en una estructura social basada en unes determinades relacions de poder. Està reconegut per llei

El cost-benefici
Prenem decisions a partir de certes valoracions com els diners, temps, esforç, satisfacció, plaer, prestigi... totes juguen un paper a l’hora de decidir. En general, cada cultura té les seves pròpies pautes socials col·lectives.

Aquest principi va molt lligat al de classificació.

Utilització de xarxes
Les societats són el conjunt de petits grups en els que ens anem movent. Hi ha molts tipus diferents de relacions. Les estructurals, basades en pautes permanents d’interacció, de cara a cara, com per exemple la feina o la família. Les categorials, es donen en situacions on els individus mantenen contactes superficials i rutinaris. En general, succeeixen quan ens movem d’un grup a l’altre, i per tant quasi no interaccionem sinó que actuem per estereotips aplicant categories als altres que no tenen res a veure amb la realitat. Ex: el cas del subsaharià.

Les xarxes són una trama de relacions que vinculen els individus i permeten estendre’s les seves influencies a àmbits socials distants d’aquells en els que directament interactuen. Diuen que en 5 passes, coneixeríem al Papa! Les xarxes no tenen límits tan definits a diferència de les altres relacions. ni es basen en relacions tan estructurals. Els antropòlegs defensen que hi ha estructures representades en totes les societats, que formen part de la cultura: el mecanisme de reciprocitat. En totes les cultures funciona de la mateixa manera, es genera una roda: donar, rebre i retornar (al sentir-se en deute) i és el que explica les relacions, l’intercanvi, el principi de propietat. És bàsic per entendre com funcionen les relacions humanes.

Audiència de masses.
Els essers humans ens creem una idea de com són les coses a través de la massificació de la informació i no pel coneixement d’aquestes mateixes coses. Sabem de la realitat a través del significat que li donen els mitjans de comunicació massius, i per tant tots acabem tenint més o menys la mateixa idea sobre el què està passant al món. El missatge es globalitza i tendeix a homogeneïtzar-se. L’explicació es simplifica. Ha de resultar efectivista i impactant ja que l’objectiu últim és vendre, i això es prioritza en front de la qualitat de la informació.

El missatge transcendeix l’espai i el temps. Es repeteix a l’emissor i torna a tenir força. Un exemple és l’arribada de l’home a la Lluna i també els atemptats del 11-S.

Algunos conceptos que nos ayudan a entender las sociedades humanas

El contrato Social

Thomas Hobbes (5 de Abril de 1588 — 4 de Diciembre de 1679) Nació en Malmesbury, Wiltshire, enInglaterra. Fue un notable filósofo político, famoso por su obra Leviathan
Este filósofo Inglés describió su modelo de cómo se organiza la sociedad en su obra Leviatán
En esta obra, recoge su visión del estado de naturaleza, anterior a la organización social que es la "guerra de todos contra todos", la vida en ese estado es solitaria, pobre, brutal y breve. Habla del derecho de naturaleza, como la libertad de utilizar el poder que cada uno tiene para garantizar la auto conservación. Cuando el hombre se da cuenta de que no puede seguir viviendo en un estado de guerra civil continua, surge la ley de naturaleza, que limita al hombre a no realizar ningún acto que atente contra su vida o la de los otros. De esto se deriva la segunda ley de naturaleza, en la cual cada hombre renuncia o transfiere su derecho a un soberano, hombre o asamblea, que le garantice el estado de paz. Para este fin este soberano puede utilizar todos los medios posibles. Así surge el contrato social en Hobbes. Junto con los Dos tratados sobre el gobierno civil de John Locke y El contrato social de Rousseau, Leviatán es una de las primeras obras que abordan el origen de la sociedad.

Jaques Rousseau también aborda el origen de la sociedad en su obra El contrato social.
En esta obra, Rousseau describe el estado de naturaleza como etapa previa a la creación de la sociedad. En esta fase, los seres humanos llegan al punto de no verse capaces de subsistir mediante a las fuerzas individuales, además, no pueden agruparse, crear nuevas fuerzas, ni sumarlas.
Frente a esta dificultad, se ven obligados a encontrar una asociación que defienda y proteja con las fuerzas comunes la persona y bienes de cada asociado.
Partiendo de esta necesidad, nace el contrato social.
Este contrato consiste en que cada miembro del grupo "pone su persona y poder bajo la dirección suprema de la
voluntad general y como asociación recibe a cada miembro como parte
de una totalidad".
Si un miembro del grupo rompe el pacto, recobra la libertad natural pero queda fuera de la asociación.
Influencia y contexto de la obra El contrato social
Este libro fue escrito por Jean Jaques Rousseau en 1762, durante el llamado "siglo de las luces". Es un ensayo sobre filosofía y política y habla principalmente sobre la libertad e igualdad de los hombres, en él se plantea la teoría del contrato social la cual se considera una de las incitadoras de la revolución francesa.
Bajo la teoría del contrato social se fundamenta buena parte de la filosofía liberal en especial del liberalismo clásico por su visión filosófica del individuo como ente de origen aislado que luego decide vivir en sociedad por lo que necesita del Estado de Derecho que asegure las libertades para poder convivir. Así también se dice que en este libro se exponen lo que en el futuro serían los principios de la filosofía política socialista, en parte por el concepto de la voluntad general.

Contrato social y derechos

Vemos aquí dos reflejos de lo que Rousseau denominó contrato social
La Declaración de los Derechos del Hombre y del Ciudadano fue una declaración de principios de la Asamblea Constituyente francesa, realizada el 26 de agosto de 1789, que fue el prefacio a la Constitución de 1791
Declaración de los derechos del hombre y del ciudadano (1789):
• Artículo 4º. La libertad consiste en poder hacer todo aquello que no
perjudique a los demás. Así pues, el ejercicio de los derechos
naturales de cada hombre no tiene otra limitación que aquella que
garantice el ejercicio de iguales derechos al resto de los miembros
de la sociedad. Sólo la ley puede establecer estas limitaciones.

La Declaración Universal de los Derechos Humanos (DUDH) es una declaración adoptada por la Asamblea de las naciones unidas en su Resolución 217 A (III), de 10 de Diciembre de 1948 en París y que recoge los derechos humanos considerados básicos.
Declaración Universal de los Derechos humanos (1948):
• Artículo 1. Todos los seres humanos nacen libres e iguales en
dignidad y derechos y, dotados como están de razón y conciencia,
deben comportarse fraternalmente los unos con los otros.



Ferdinand Tönnies (Oldenswor t(Eiderstetd)26 de Julio de 1855-Kiel, 9 de Abril 1936), sociólogo alemán, 1909 miembro fundador de la Asociación alemana de sociología.

Famoso por su distinción de Comunidad y Sociedad (Gemeinschaft und Geselschaft,1887), que dan diferentes tipos de relaciones sociales, según tamaño de la población y su grado de complejidad en la división social del trabajo. Este autor sitúa su concepto de comunidad (Gemeinschaft) en la siociedad campesina europea premoderna. El pueblo o el campo está caracterizado por las relaciones sociales que son de tipo personal y afectivo: parentesco y contacto persona a persona. Las Instituciones sociales representativas de este tipo de relación son la familia y la iglesia. Lo que este autor considera sociedad (Gesellschaft) son las sociedades industrializadas o modernas cuyo marco referencial son las leyes y otras regulaciones formales (contratos) Las relaciones sociales en este escenario, se vuelven impersonales e instrumentales propias de una ciudad o gran urbe. En este caso la fábrica es la institución social representativa. Una conclusión es que cuando la división del trabajo es más compleja, más competitivas e individualistas se vuelven las relaciones entre las personas.
Partiendo de la distinción sociológica de F.Tönnies entre Gemeinschaft (comunidad afectiva organicista de sentimientos, emociones y deseos) y Gesellschaft (sociedad racional, mercantil y mecanicista), tendríamos a la antropología como disciplina que estudiaría las comunidades o culturas diferenciada de la sociología, que se centraría en el estudio de las sociedades industrializadas. Tal dicotomía presupone que el colectivo cultural se diferenciaría del colectivo social en que el primero no sería consciente de los vínculos que le unen a su tribu, mientras que el segundo tendría plena consciencia de los elementos que componen su identidad grupal






Durkheim

En su tesis doctoral publicada en 1893, Durkheim considera el problema de la solidaridad social. Su estudio se basó en la distinción de dos formas de solidaridad.
En las sociedades primitivas de dimensiones reducidas y homogéneas, la solidaridad surge de la conciencia colectiva y la denomina solidaridad mecánica: la identificación con un grupo social se produce por las condiciones de igualdad, está en boga la idea de comunidad en tanto los individuos tienen "cosas en común" y valores comunes, que producen un fuerte compromiso. En cuanto a la división del trabajo, no hay especialización, pero sí ascenso (Durkheim da dos ejemplos de sociedades primitivas en un contexto moderno: la Iglesia y el Ejército, fuertemente verticalistas ambas). En las sociedades modernas, esa conciencia colectiva es más débil y la solidaridad que existe en ellas es orgánica, puesto que surge de las diferencias producidas por la división social del trabajo, que es en general la respuesta que el siglo XIX da a la pregunta sobre el origen de todo hecho social. La solidaridad es, más particularmente, por necesidad en este tipo de sociedades, en las que las pasiones son reemplazadas por los intereses y los valores y emociones se diversifican. La solidaridad se da aquí por dependencia recíproca.
Cuando comienza a analizar el funcionamiento de las sociedades complejas, (o modernas), Durkheim, se encuentra con una carencia de solidaridad social, dado que las relaciones con los órganos no están reglamentadas por el desajuste originado debido a la permanente modernización. Particularmente, Durkheim encuentra que el contrato social no garantiza el orden.


Max Weber 1919

(Erfurt, Alemania, 21 de abril 1864 - Munich, 14 de junio 1920) fue un economista, jurista, historiador, politólogo y sociólogo alemán, considerado uno de los fundadores del estudio moderno, antipositivista, de la sociología y la administración pública. Sus trabajos más importantes se relacionan con la sociología de la religión y el gobierno, pero también escribió mucho en el campo de la economía. Su obra más reconocida es el ensayo La ética protestante y el espíritu del capitalismo, que fue el inicio de un trabajo sobre la sociología de la religión. Weber argumentó que la religión fue uno de los aspectos más importantes que influyeron en el desarrollo de las culturas occidental y oriental. En otra de sus obras famosas, La política como vocación, Weber definió el Estado como una entidad que posee un monopolio en el uso legítimo de la fuerza, una definición que fue fundamental en el estudio de la ciencia política moderna en Occidente. Su teoría fue ampliamente conocida a posteriori como la Tesis de Weber
En su visión de la sociedad, Webber distingue entre la relación comunal y la asociativa. La primera está basada en lazos afectivos entre los miembros y se caracteriza por un sentimiento de pertenencia. Además, en esta forma de organización basada en la relación comunal, la autoridad es la de tradición o la autoridad carismática de un líder.
La segunda, se basa en el consentimiento fundado en los intereses comunes y motivado racionalmente.
El ejercicio de la autoridad se realiza en base a lo legal o racional.
En La política como vocación, Weber definió el Estado como una entidad que posee un monopolio en el uso legítimo de la fuerza, una definición que fue fundamental en el estudio de la ciencia política moderna en Occidente.

El sentit comú no és majoritari

Hi ha un home a qui li han dit “raro”. L’han considerat tan estrany que fins i tot ha estat internat per desordres mentals temporals. És en John Forbes Nash, economista reconegut amb el Premi Nobel, però també és Newton, Van Gogh, Gaudí... Genis considerats persones malaltes per ser éssers gairebé únics en una determinada societat, “usted aceptará que un monje en su convento puede no trabajar, tener visiones y explicarlas y, sin emargo, ese monje no será considerado anormal por ello (...) porque aparte de ellos hay otros muchos".

Forbes és un dels economistes i pensadors més importants del segle XX però, tot i la seva tasca de recerca, el seu mode de vida no ha estat aceptat per la societat. “Era infeliz al recuperarme porque la normalidad no me hacía feliz”, les capacitats i potencialitats de Forbes sembla que es desenvolupen amb més intensitat en els moments de crisi esquizofrènica. Però, què en pensa la societat d’això? És considerat un boig perquè està sol? Si hi hagués un grup de bojos com ell, potser serien simplement una petita societat?

El cas és que boig o sa, ell també ha desenvolupat funcions ben importants. D’una banda dotar a la ciència de nous coneixements. D’altra, dotar a l’empresa cinematogràfica de grans quantitats de diners amb la pel·lícula Una mente prodigiosa, retrat biogràfic del científic. Així doncs, encara que sigui de retruc i per exclusió, les societats a vegades determinen allò normal d’allò anormal. I a més a més, en treuen benefici.

Medios de Comunicación. Construcción social de la realidad

La mentira del pentágono como arma de guerra
Carlos Fazio
"Cuando empieza la guerra, la primera víctima es la verdad". Acuñada en los días de la primera gran conflagración -la de 1914-18, la guerra más manipulada hasta hoy-, la famosa frase exhibe el uso de la mentira con fines de propaganda. Como arma de guerra. Esta semana, un oficial del ejército de Estados Unidos reveló a The Washington Post que en la "guerra informativa de gran intensidad" en curso, se iba a "mentir" a la prensa. Que se impondrían "nuevos y estrictos límites" a la información. Es decir, a la libre expresión. Al reproducir la noticia, los corresponsales de La Jornada, Jim Cason y David Brooks, consignaron que el Departamento de Estado ya "censuró" transmisiones de la Voz de América y un programa humorístico de la cadena ABC. Asimismo, denunciaron una creciente campaña para "asegurar" la "lealtad" de los periodistas en la cruzada belicista de George W. Bush contra el régimen talibán de Afganistán.
Un día después, en un confuso desmentido, el propio secretario de Defensa, Donald Rumsfeld, explicó que "podría haber circunstancias en las cuales sería necesario no ofrecer la verdad" a los medios. Apremiado sobre si en la "campaña de operaciones de información" -y como parte de la guerra sicológica contra el enemigo- el Pentágono podría divulgar información falsa, Rumsfeld respondió: "supongo que uno nunca dice nunca". Recordó incluso la frase de Winston Churchill de que "a veces la verdad es tan valiosa que tendría que ser acompañada con un guardaespaldas de mentiras..."
Junto con la censura, la autocensura y el patriotismo en los medios, en tiempos de guerra cobran auge la manipulación y el lavado de cerebro. Escudados en la "seguridad nacional", los gobiernos mienten, tergiversan los datos y calumnian al enemigo, queriendo hacer pasar por información objetiva lo que en realidad es propaganda y/o guerra sicológica. Unos y otros esgrimen que Dios está de su parte, y sólo al final se descubre que Dios estuvo del lado de los ejércitos más fuertes.
Uno de los principales vehículos de la propaganda bélica son los medios masivos de comunicación. Pero como dice Noam Chomsky, "los medios son el soporte de los intereses del poder". A menudo distorsionan los hechos y mienten para mantener esos intereses. Si los medios fueran honestos, dirían: "miren, éstos son los intereses que representamos y con esta perspectiva analizamos los hechos. Estas son nuestras creencias y nuestros compromisos". Sin embargo, se escudan en el mito de la objetividad y la imparcialidad. Pero esa máscara de imparcialidad y objetividad forma parte de su función propagandística.
Este extracto de artículo, trata el tema de los medios de comunicación en tiempos de guerra que realiza la labor de la propaganda.
Los grandes medios de comunicación de masas son una característica de las sociedades occidentales.




Mediante este artículo, así como echando un vistazo al tratamiento de la información que se realizó tras el 11-M declarando a ETA culpable de los atentados con el fin de no dañar la imagen del PP en las elecciones, podemos darnos cuenta de que los medios de comunicación son siervos del poder.
Lo más grave, es que teniendo tanta presencia, en parte gracias a las nuevas tecnologías, los medios de comunicación, acaban por crear una construcción social de la realidad.
Las rutinas productivas en las redacciones, jerarquizan las noticias bajo criterios de espectacularidad... pero jamás intentarán cuestionar la política de un gobierno cuando tiene una repercusión muy negativa en la sociedad.
Para evitar que estas noticias tengan mayor repercusión y que se profundice sobre ellos se tratan, por ejemplo, temas de interés humano. Noticias de tipo dramático, sucesos... que tocan la "fibra" de los lectores, audiencia... que desvían la atención de temas que realmente preocupan como el de la vivienda, empleo...
Estos temas, se tratan de manera superficial, dejando a lectores que publiquen sus artículos de opinión que, como no van acompañados de una investigación con datos que lleguen a alarmar, no tienen consecuencias. Es parte de lo que se llama "derecho al pataleo".
Otro recurso de los medios para servir al poder y no poner en evidencia la responsabilidad de las instituciones es el dar las noticias fuera de contexto. La información sólo explica un hecho aislado, sin indagar en las causas, consecuencias y responsables. La noticia es tratado por su lado dramático y trágico, es decir, espectacular. Parece, en estos casos, que la tragedia ha caído sobre nosotros como una desgracia sin ningún tipo de explicación.
Es preocupante, también, la autonomía que ha perdido el periodista a la hora de elaborar las noticias. Estas vienen dadas por agencias de información y el periodista no tiene medios de contrastarlas.
Esta realidad de los medios al servicio del poder no se da únicamente en un conflicto bélico sino que a diario se seleccionan las noticias y se jerarquizan en función de intereses económicos y del poder.