jueves, 20 de diciembre de 2007

Els "Altres"

Qui són els Altres?

Es tracta d’un concepte filosòfic i psicològic molt treballat per l’antropologia.

S’és l’altre en funció de qui diposita la seva mirada sobre tu.

En aquest sentit hi ha moltes definicions de l’altre, potser tantes com cultures.

L’antropòleg enfoca els seus estudis sobre els altres, la seva és una mirada a la vegada propera i distant: normalment no forma part de la cultura que s’estudia sinó que des d’una distància cultural i social s’endinsa a analitzar-la, i per fer-ho necessita establir cert lligam amb l’objecte d’estudi, per tal de conèixer a fons les seves característiques. L’antropòleg per molt que domini la llengua i les costums d’un poble mai deixarà de ser l’altre per a aquest.

El mot alteritat es fa servir avui en dia a partir de la difusió que en va fer el filòsof Emmanuel Levinas (1906- 1995), en la seva obra Alteritat i Transcendència, intent de reconstruir el pensament ètic esfondrat a les dues Guerres Mundials. L’origen etimològic de la paraula ve del llatí alter , és a dir, l’altre entre dos termes, considerat des de la posició del jo. És aquell principi pel qual es canvia la pròpia perspectiva per la de l’altre, tenint en compte el seu punt de vista i percepció del món, els seus interessos culturals, ideològics... i sense suposar que la visió del jo és la única o millor.

És el descobriment que el jo fa de l’altre, a través del contacte directa amb l’altre es poden crear idees i imatges sobre aquest que abans o bé no es coneixien o bé s’establien sobre prejudicis. En general les persones tendim a percebre els altres exclusivament des dels nostres paràmetres, sense tenir en compte el desenvolupament de l’altre.

Per aconseguir establir correctament una relació d’alteritat és imprescindible l’empatia, aquella capacitat de vivenciar en el propi cos allò que sent, que viu l’altre, de manera que s’arribi, a través del diàleg, a una millor comprensió del seu comportament. És una habilitat per entendre els sentiments, les necessitats i els problemes de l’altre posant-nos al seu lloc, les persones empàtiques són aquelles capaces d’escoltar als demés. L’antropòloga hauria de ser en primer terme una persona empàtica, així podria desenvolupar correctament la seva tasca.

Sovint però trobem grans contradiccions en la feina duta a terme pels antropòlegs, com a tall d’exemple podem veure el servei a la C.I.A. que al llarg del segle vint ha ofert l’Associació Antropològica Americana, que per ex. va participar a l’Operació Camelot durant la guerra del Vietnam. Ara bé, hi ha altres casos, com el de Boas que es va manifestar públicament per refusar la participació dels EUA en la 1a G.M.

Aquests problemes ètics sorgeixen pel fet que els antropòlegs tenen més poder que les cultures que estudien, és per això que massa sovint s’ha fet servir aquesta disciplina com a colonialisme cultural amb grans beneficis econòmics.

Un altre exemple clar de manca d’alteritat és tot el procés de colonització de Llatinoamèrica i d’Àfrica per part dels europeus: dues o més cultures es troben, una s’imposa sobre l’altra sense intentar entendre les seves formes de vida. Tan sols per ser la cultura indígena, per tant l’autòctona, per tenir comportaments diferents a l’europea, aquesta es veu amb el dret de considerar l’altra com quelcom bàrbar i que cal modificar.

Si tornem al tema d’aquest apartat, veurem que la qüestió antropològica és sobretot i en primer lloc una pregunta sobre l’altre. Segons Krotz, en cada individu i en cada societat o grup humà, aquesta està present, i és que cap entitat pot existir aïlladament si no és en relació amb l’altre. Aquest és el referent per a la construcció de la identitat, del propi ego, ja que com afirmava Lacan:

“l’altre és al mateix temps cada altre subjecte per separat i tot el conjunt de subjectes que constitueixen la cultura i la societat des de l’origen de la humanitat.”

Cita Lacan també: “El "El subjecte (el jo) és parlat per l’altre; el subjecte és pensat per l’altre.”

Existim doncs, en funció de la percepció que l’altre té de la nostra identitat?

O com apuntava Sartre: “L’infern és la mirada de l’altre”?

La preocupació per allò que genera les diferències entre societat i societat és el principal interès iniciador de l’antropologia moderna. Tot i que tots els pobles comparteixen aquesta inquietud, és en l’occidental on, gràcies a condicions històriques i socials, ha agafat més importància, i amb ella el paper de l’antropologia.

A El problema del objeto de estudio de la antropología, de Julio Zino, cita:

“los otros, los particularismos, las diversidades se encuentran igualmente en

pleno corazón de la modernidad (...). La alteridad no representa una

esencia, una cualidad intrínseca que ciertas poblaciones o ciertas culturas

llevan inscritas en ellas. La alteridad debe ser considerada como una noción

relativa y coyuntural: se es “otro” solo en la mirada de alguien. (...) Las

categorías o grupos que aparecen diferentes lo son en relación a una

estructura dominante que las engloba y con la cual mantienen cierto tipo de

relación de demarcación y de oposición. Un pueblo de campesinos, una

sociedad “primitiva”, una minoría étnica o religiosa, una comunidad de

pescadores, un barrio de chabolas, etc. Forman todos parte de conjuntos

mayores que les envuelven, por ejemplo, la sociedad industrial, un espacio

político nacional, una economía de mercado, una aglomeración urbana, etc.”
(Kilani, 1996:27).

Quan parlem dels altres entrem en conflicte amb la nostra pròpia cultura?

Sí, per por, per ignorància i per manca d’interès, i més si tenim en compte que també hi ha altres dins de la pròpia cultura, per tant el conflicte és inherent a la societat contemporània, multicultural i plena de contrastos en la que vivim.

Per acabar,
els altres som nosaltres.

* * *

Declaració Universal dels Drets Humans

Podem relacionar el concepte de l’altre amb l’aparició de la Declaració Universal dels Drets Humans, ja que neix després de la desfeta moral de la II Guerra Mundial i per por que la Història repetís episodis cruels com l’Holocaust, exemple clar de com els considerats els altres (des d’un punt de vista xenòfob), els jueus, són assassinats.

L’Assemblea General de les Nacions Unides, en la seva resolució del 10 de desembre del 1948 a París, va establir l’aprovació d’una sèrie de documents que recollien les eines bàsiques per a la defensa dels Drets Humans.

La Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH) està composta per trenta articles sobre drets polítics, socials, culturals, civils i econòmics.

Alguns exemples d’aquests articles:

Articles 1 i 2:

Aquests recullen principis bàsics en els que es fonamenten els drets de:
llibertat, igualtat, fraternitat i no discriminació.

“Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets,
i dotats com estan de raó i consciència, han de comportar-se fraternalment

els uns amb els altres
.”

Articles del 3 al 27: Aquests recullen drets de caràcter personal.

“Ningú estarà sotmès a esclavitud. L’esclavitud i la tracta d’esclaus estan prohibits en totes les seves formes. Ningú serà sotmès a tortures ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants. Tota persona acusada de delicte té dret a la presumpció d’innocència mentre no es demostri la seva culpabilitat.”

Articles del 12 al 17: Aquests recullen drets de l’individu en relació amb la comunitat.

“Tota persona té dret a sortir de qualsevol país, inclòs del propi, i tornar al seu país. Tota persona té dret a la propietat, individual i col·lectiva.”

Articles del 18 al 21: Aquests recullen drets i llibertats polítiques.

“Tot individu té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les seves opinions, el d’investigar i rebre informacions i opinions, i el de difondre-les, sense limitació de fronteres, per qualsevol mitjà d’expressió.”

No cal dir que aquests exemples d’articles ens serveixen per adonar-nos que, seixanta anys després d’aquesta “declaració d’intencions”, no s’estan complint en absolut. I que no sembla que ara com ara hi hagi voluntat política (o seria millor dir, econòmica) d’aplicar la DUDH arreu del planeta, només cal mirar a casa nostra i veurem com s’incompleixen un a un aquests drets fonamentals.

* * *


Annex sobre el llibre Els Papalagi de Tuiavii de Tiavea.

Què passaria si per una vegada els papers s’invertissin i l’objecte d’estudi antropològic deixessin de ser els Altres dels occidentals i esdevinguéssim nosAltres els estudiats?

Això és el que succeeix al llibre Els Papalagi (Els homes blancs). Editorial Integral, Barcelona, 1988

El 1914 fugint de l'horror de la Primera Guerra Mundial, l'alemany Erich Scheurmann arriba a Tiavea, poble de l'illa samoana d'Upolu a Polinèsia (Oceà Pacífic).

Aquí entra en contacte amb Tuiavii, cap de la comunitat illenca, i inicia una amistat amb ell. El samoà li mostra els "estudis antropològics" que ha elaborat i redactat sobre els seus congèneres europeus arrel d’un viatge pel vell continent. Empès per un esperit curiós, va decidir anar a conèixer de primera mà el modus vivendis occidental.

Són un conjunt de discursos que Tuiavii va formular a la seva comunitat per explica’ls-hi tot allò que havia vist de la vida europea i a la vegada, amb un caràcter clarament antioccidental, convènce’ls que la seva vida a la illa no tenia res a envejar a la que duien els blancs, ans al contrari.

Carregat d’ironia franca, amè i amb exemples quotidians, la seva visió ens serveix, quasi cent anys després, per qüestionar-nos el nostre model de societat.

De fet, s’ha afirmat que Els Papalagi és el primer escrit antiglobalització.

Alguns dels títols dels seus discursos són:

"El metall redó i el paper tosc”, "Els papalagi no tenen temps", "Professions dels Papalagi i la confusió que se'n deriva" o "La malaltia del pensament profund".

Com podem veure, en el procés que va fer Tuiavii per a realitzar aquest estudi crític, seguia una orientació antropològica:

La primera fase va consistir en viatjar al lloc per a investigar com viuen els “exòtics” europeus.

La segona fase es desenvolupà un cop tornat de “l’expedició científica”, és quan reflexiona sobre tot allò que ha vist i arriba a unes conclusions.

La tercera i última fase és la de “divulgació científica”, quan va transmetre als membres de la seva comunitat les seves descobertes, per tal d’enriquir la seva cultura i ajudar-los a tenir una visió més completa del món.

Podem afirmar sense ets i uts, que Tuiavii de Tiavea podia fer la “competència” als aventurers antropòlegs britànics de principis del s.XX.

És molt interessant fixar-nos en els comentaris que fa Erich Scheurmann al pròleg de l’edició que ell mateix va dur a terme de Els Papalagi.

Parla sobre el vincle que estableix amb el cabdill samoà:

una clara relació entre el jo europeu i l’altre polinesi, a la vegada que hi ha una reciprocitat, entre el jo polinesi i l’altre europeu.

També cal destacar els exemples de la tasca de l’antropòleg comentats per l’alemany.

Per fer-nos-en una idea citem trossos d’aquest pròleg i a continuació fragments de diferents capítols del llibre, que il·lustren el que hem estat comentant fins ara:

“A través de sus ojos nos miramos y nos vemos desde un punto de vista que de ningún otro modo podríamos percibir. Ciertamente habrá gente, especialmente monstruos culturales, que juzgarán su visión infantil, quizás incluso ignorante; pero aquéllos que tenéis más mundo y sois más humildes, seréis movidos a la reflexión y a la autocrítica por mucho de lo que se os va a decir.

Fui su vecino durante algo más de un año, siendo un miembro de la comunidad de su pueblo, pero Tuiavii sólo me tomó como confidente cuando llegamos a ser amigos. Después de haber superado, incluso olvidado, al europeo que hay en mí, cuando él se hubo convencido de que yo estaba maduro para su sabiduría sencilla y de que no me reiría de él (algo que nunca hice), solamente entonces decidió que merecía la pena que escuchara algunos fragmentos de sus escritos. Me los leyó en voz alta, sin ningún patetismo, como si fuera una narración histórica. Aunque solamente fuera por esa razón, lo que estaba diciendo trabajaba en mi mente y daba origen al deseo de retener las cosas que había oído.

Sólo mucho después me confió Tuiavii sus notas y me dio permiso para traducirlas al alemán. Pensó que yo quería usarlas para mis estudios personales y nunca supo que la traducción sería publicada, como sucedió. Todos estos discursos no son más que toscos borradores y juntos no forman un libro bien escrito. Tuiavii no los ha visto nunca en ninguna otra forma. Solamente cuando tuvo todo el material archivado cuidadosamente en su cabeza y todas las ideas claras, quiso empezar su “misión”, como él la llamaba, entre los polinesios. Yo tuve que abandonar las islas antes de que empezase su informe.

«Vosotros, compañeros, pensáis que podéis mostrarnos la luz", me dijo cuando estuvimos juntos por última vez, «pero lo que realmente hacéis es tratar de arrastrarnos a vuestra charca de oscuridad"

Los papalagi son pobres a causa de sus muchas cosas.

“También podéis reconocer al Papalagi por su deseo de hacernos sabios y porque nos dice que somos pobres y desdichados y que estamos necesitados de su ayuda y comprensión, porque no poseemos nada.

Los Papalagi turban de todos los modos posibles sus mentes y enloquecen pensando que el hombre no puede vivir sin cosas, como no puede vivir sin comida.

Los que tienen pocas cosas se llaman a sí mismos pobres o infelices. Ningún Papalagi canta o va por la vida con un destello en su mirada cuando su única posesiones un recipiente de comida como hacemos nosotros. Si los hombres y mujeres del mundo de los blancos residieran en nuestras cabañas, se lamentarían y afligirían, e irían a buscar rápidamente madera de los bosques y caparazones de tortuga, vidrios, fuerte alambre y llamativas piedras y mucho, mucho más. Y moverían sus manos de la mañana hasta la noche, hasta que la choza samoana estuviese llena de objetos enormes y pequeños que se rompen fácilmente y son destructibles por el fuego y la lluvia, y que por esto deben sustituirse todo el tiempo.

Cuantas más cosas necesitas, mejor europeo eres.

Ahora el hombre blanco quiere hacernos ricos trayéndonos todos sus tesoros, sus cosas. Pero esas cosas son como flechas envenenadas, que matan a aquéllos en cuyo pecho se han introducido. Una vez oí, por casualidad, decir a un hombre que conoce bien nuestras islas: «Vamos a forzar nuevas necesidades en ellos». ¡Las necesidades son cosas! Y aquel sabio dijo más: «Entonces podemos ponerles a trabajar también fácilmente». Quería decir que tendríamos que usar la fuerza de nuestras manos para hacer cosas, cosas para nosotros mismos, pero principalmente cosas para los Papalagi. Debemos estar también cansados, encorvados y grises.”

Los Papalagi tienen una manera extrañamente confusa de pensar. Siempre se están devanando los sesos, para sacar mayores provechos y bienes de las cosas, y su consideración no es por humanidad, sino sólo por el interés de una simple persona, y esa persona son ellos mismos.

Sí, en este documento debe mencionarse que no sólo se pide el metal redondo y el papel tosco para casi todo; también puedes obtenerlo haciendo casi nada. Lo único que tienes que hacer es realizar una acción que en Europa es llamada «trabajo». «Trabaja y tendrás dinero», es la norma común europea. Existe, sin embargo, una gran injusticia que el Papalagi tiende a ignorar, y que no considerará porque significaría reconocer esta injusticia. No toda la gente que tiene mucho dinero también trabaja mucho. (Naturalmente a todo el mundo le gustaría tener mucho dinero sin tener que trabajar por ello). Así es como funciona; tan pronto como un blanco tiene suficiente dinero para su comida, su cabaña y su estera, y un poco para ahorrar, por ese poco deja a su hermano trabajar con él.

Empieza dejándole hacer el trabajo que pone sus manos toscas y sucias. Le deja que limpie la suciedad que él hace.

De este modo él o ella ganan tiempo para hacer un trabajo mayor, más importante o más agradable, por el que reciben más dinero y no tienen que ensuciarse las manos o fatigar sus músculos. Si él es un constructor de botes, ellos tienen que ayudarle a construir botes. Del dinero que él gana con el trabajo de otro hombre, dinero que con todo derecho debiera pertenecer a este hombre, aparte la mayor parte y tan pronto como puede, alquila a otro hombre para trabajar por él y más tarde a un tercero; más y más hermanos están construyendo botes para él, algunas veces hasta más de cien.”

No hay comentarios: